Literatura catalana moderna - Illes
Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Memòria històrica – Els franquistes legalitzen el carrillisme (PCE-PSUC)
Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l’herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P”C”E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d’antics dirigents feixistes- sense cap mena d’unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l’esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la “sagrada unitat d’Espanya” que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l’heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l’Estat (qüestió tabú per al carrillisme)… el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)
EL CARRILLISME (PCE) I L’ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)
L’onze d’abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d’acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P”C”E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La “unitat sagrada” del P”C”E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.
Nosaltres – l’OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d’OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s’Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P”C”E, com tots ja havíem imaginat, seria l’únic partit amb etiqueta de “comunista” que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d’unes agrupacions d’electors. Al Principat, l’aliança entre AC, POUM i OEC s’anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d’Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l’Organització d’Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l’estiu del 77, quan ja la reforma s’havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d’Espanya i el manteniment dels aparats d’Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P”C”E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l’imperialisme nord-americà.
La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d’esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P”C”E, es a dir, el carrillisme, ja s’havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera de Franco, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P”C”E d’ençà la guerra civil).
Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l’herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P”C”E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d’antics dirigents feixistes- sense cap mena d’unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l’esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la “sagrada unitat d’Espanya” que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l’heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l’Estat (qüestió tabú per al carrillisme)… el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P”C”E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D’ençà el 1977 s’han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P”C”E, ja en l’any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra. (Miquel López Crespí)
EL CARRILLISME (PCE) I L’ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (II)
Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P”C”E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D’ençà el 1977 s’han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P”C”E, ja en l’any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra.
Són divertides les temeroses frases que sobre aquesta qüestió n’iniciaren la confidència a José Luis de Vilallonga, dinou anys després.
– “La veritat és que no sé si t’hauria d’explicar això. Encara avui és un tema tan delicat… Hi ha gent que quan s’assabenti que jo ja pensava legalitzar el Partit Comunista essent encara príncep d’Espanya… Diran… no ho sé… Diran que em disposava a enganyar-los… a trair-los” (Arreu, p.2).
Hom se n’adona com, finalment!, funcionà la política de reconciliación nacional [amb els sectors liberals del feixisme i el capitalisme]. D’ençà l’any 1956, el P”C”E s’havia especialitzat a llançar missatges envers el feixisme i uns hipotètics sectors democràtics del capitalisme. No res de bastir un partit de classe, un partit marxista-leninista en camí d’anar agrupant l’avantguarda més combativa dels treballadors, la pagesia, la intel.lectualitat antifeixista.
Com a oient i corresponsal de l’emissora de Carrillo (Ràdio Espanya Independent, record a la perfecció les continuades prèdiques democràtico-burgeses d’allò que, en teoria, hauria d’haver estat una emissora comunista, leninista, al servei d’un canvi radical de la societat d’explotació capitalista. Però la política de Carrillo havia trobat un bon oient: el futur rei d’Espanya, el príncep Juan Carlos. Tot un èxit de la política de col.laboració de classes carrillista, tenir per seguidor el futur rei d’Espanya, malgrat mai no funcionàs la famosa Huelga Nacional General Pacífica!
Per no perdre el fil dels esdeveniments seguirem punt per punt la magnífica descripció que Lluís Maria Xirinacs fa d’aquests primers contactes del P”C”E amb els enviats personals de Juan Carlos.
“A la primavera de 1974 convocà [el príncep] ‘un amic molt íntim’ -creiem que es tractava de Manuel Díez Alegría, ambdós de pura corda pro-ianqui- ‘i de qui no diré el nom, puix que no crec que li agradi veure’s barrejat públicament en aquesta història’. Li féu l’encàrrec de sondejar només verbalment Carrillo, en el més absolut secret. No li agradava la missió. ‘Li vaig explicar que era l’únic en qui podia dipositar tota la meva confiança’, va dient el rei. El juny del 74, via Europa, volà el missatger a Bucarest. Endebades lliurà una carta de presentació del príncep d’Espanya. Fou detingut durant dos dies. Finalment, el rebé Ceaucescu. De viva veu li féu avinent que comuniqués al seu amic Carrillo que el futur rei d’Espanya legalitzaria el partit comunista si Carrillo confiava en ell i no s’hi oposava. El missatger tornà quinze dies després d’haver partit”.
Gregorio Morán ens conta encara moltes més coses de les que en el seu moment havia confessat el rei a Vilallonga. Vejam què diu d’quest afer l’ex-ministre d’Afers Estrangers del PSOE: “Quan el tinent general Manuel Díez Alegría, aleshores cap de l’Alt Estat Major, féu un viatge a Romania, no suficientment explicat al Generalíssim, fou destituït fulminantment. Ningú que conegués Díez Alegría i les coordenades intel.lectuals i polítiques en què es movia un cap de l’exèrcit, no fóra capaç d’imaginar-se aquest home enfilant contactes amb forces antifranquistes en l’estranger i menys encara amb Santiago Carrillo i el Partit Comunista” (Arreu, p.2).
Totes aquestes provatures, contactes, missatges, cartes, etc., servien per a anar perfilant el tipus de transició que finalment es faria a l’Estat, sota la direcció política total i absoluta del gran capital i dels aparats d’Estat i personal heretat del franquisme.
En el llibre de José Luis de Vilallonga (El Rey, p. 105 i ss.) podem anar seguint, punt per punt, el desenvolupament del fulletó que portaria, l’abril del 77, a la legalització del carrillisme (P”C”E).
“Un mes o dos abans que Juan Carlos d’Espanya fos definitivament nomenat cap d’Estat (1975), un ministre romanès entrà clandestinament a l’Estat espanyol, ajudat pels comunistes. Fou avisat l’intermediari a Madrid i finalment es veié amb el príncep. Ceaucescu responia: ‘Carrillo no mourà un dit fins que no sigueu rei. Després caldrà concertar un termini, no gaire llarg, perquè es faci efectiva la vostra promesa de legalització'”.
El rei digué a Vilallonga: “Vaig respirar tranquil per primer cop des de feia temps. Carrillo no llançaria la seva gent al carrer”.
Ben cert que el carrilisme feia tot el possible per a controlar el poble i que aquest no posàs en qüestió cap de les herències del franquisme (aparats d’Estat repressius, monarquia, unitat d’Espanya, sistema capitalista, etc).
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
El pacte secret monarquia-carrillisme s’anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P”C”E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L’ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l’escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d’organització per cèl.lules… en la desfeta, l’herència històrica del P”C”E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d’aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l’avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista. (Miquel López Crespí)
EL CARRLLISME (PCE) I L’ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (i III)
A Mallorca, la direcció del PCE manava donar la mà a la policia armada que ens apallissava. A Madrid, després de la sangonosa matança d’advocats laboralistas (Atocha, 23/24-I-77), el P”C”E, al posterior enterrament dels advocats, ordenà el silenciament dels crits espontanis de “España, mañana, será republicana”, “Fascistas, vosotros sois los terroristas”, i féu fent estripar -mitjançant el seu servei d’ordre- totes les banderes republicanas que els militants i sectors populars, espontaniament, havien portat a la manifestació.
A poc a poc, el pacte secret monarquia-carrillisme s’anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P”C”E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L’ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l’escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d’organització per cèl.lules… en la desfeta, l’herència històrica del P”C”E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d’aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l’avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista.
Però la legalització -som a començaments de 1977- encara no s’ha esdevengut. El termini pactat amb Ceaucescu per a legalitzar el P”C”E, “no gaire llarg”, fou d’un any i mig. Xirinacs diu (pàg. 219 del llibre La traïda dels líders): “Arias no era de la corda del Rei. I Carrillo esperà, amb Arias pacientment i amb Suárez d’una faiçó intel.ligent i ardida”. Els pactes, a partir d’ara, es faran amb el franquisme reciclat, directament. La línia directa amb la monarquia borbònica s’establiria així: Juan Carlos-Suárez-José Mario Armero. I quan un pensa que aleshores -i ara també!- el carrillisme acusava els partits autènticament comunistes de ser agents del franquisme! Fa feredat comprovar tanta putrefacció política en uns dirigents!
El rei, Suárez i Carrillo -mitjançant Armero- ho pactaren tot a partir de setembre de 1976. Establits els contactes permanents amb la monarquia, esdevingut el P”C”E peça clau -momentània- per a acabar amb el republicanisme a l’Estat i amb qualsevol força política autènticament comunista o revolucionària, “Armero presenta [escriu Xirinacs a les pàgs 219-224], de seguida, unes quartilles de Carrillo a Suárez en les quals li feia avinent que no volia ‘girar la truita’, que calia un govern provisional de reconciliació nacional de la dreta, el centre i l’esquerra. Si no es podia fer immediatament (que fàcilment renuncià Carrillo a un govern provisional!), exigí al govern Suárez que legalitzés tots els partits (també, ben fàcilment, renunciaria a això), que fes eleccions a corts constituents i que, mentrestant, governés per decret-llei d’acord amb l’oposició (condició igualment oblidada). També demanà un passaport per tornar a l’Estat espanyol acollit a la llei d”amnistia’ del juliol. Això ho explicà Alfonso Osorio, que contra Suárez veia impossible la legalització del PCE mentre fos vigent l’article 172 del codi penal tot just reformat (14-VII-76), que vetava el pas als partits ‘que, sotmesos a disciplina internacional, pretenguin instaurar un règim totalitari’, expressament inclòs a suggeriment d’Osorio per evitar la legalització del PCE. Osorio patia el contagi de l’anticomunisme visceral característic de la gent de la CIA”.
A partir d’aquests estrets contactes, la iniciativa de la reforma del règim aniria a parar completament a mans de Suárez i els reformistes del franquisme. L’antic aparat franquista (exceptuant els quatre nostàlgics del búnker) jugà tot el que volgué amb l’oposició Dividí i enfrontà els diversos grups. S’assistí llavors a l’espectacle vergonyós de veure com destacats membres dels organismes unitaris (especialment P”C”E i PSOE) negociaven en secret amb Suárez per a mirar de perjudicar el soci. Carrilllo fou el que s’oferí més a la baixa, molt més a la baixa que Felipe González! I, com no podia ser d’una altra manera, en un determinat moment, el PSOE -saltant-se les promeses unitàries de la Platajunta- també abandonà Carrillo.
Vejam què diu Xirinacs, al respecte: “El 8 de desembre, en el seu congrés, Felipe González va dir públicament: ‘No farem tota la nostra lluita en funció de la legalitat del Partit Comunista’.
Començaven aleshores -d’acord amb Suárez i els reformistes del règim- les provocacions de Carrillo per a fer veure als militants que ell, el Secretari General, lluitava aferrissadament per la legalització del P”C”E. Foren els dies de la perruca -Carrillo entrà clandestinament a l’Estat disfressat amb una perruca. Després féu una conferència de premsa clandestina. Ara ja era a l’Estat. Els contactes amb el règim serien directes, sense necessitat d’intermediaris. A la pàgina 22 de La Traïda… podem llegir: “…Suárez… contra el parer del seu vice-president Osorio, celebrà, el diumenge 27 de febrer [1977], una reunió directa, també secretíssima, amb Carrillo en el xalet d’Armero. A part d’Osorio, només la coneixien el Rei i Torcuato Fernández Miranda. Vuit hores. El resultat? Carrillo acceptava la bandera vermella i groga (renunciava a la bandera republicana) i la monarquia borbònica. Cap de les dues coses no eren encara acceptades pel PSOE. Franco ens imposava la monarquia i eternitzava la seva victòria sobre la legalitat republicana.
‘En aquest afer, el poble ni hi tindrà res a dir. La Itàlia postbèlica (1945) havia estat consultada i votà república. Què haurien votat els pobles de l’Estat espanyol si haguessin estat consultats? Però Carrillo no es parà aquí. Prometé, com ho havia fet anys abans a Juan Carlos, que no hi hauria vagues generals i que defensaria la unitat d’Espanya. Més papista que el Papa. Morán comentà que disgustaren a Suárez les contínues expressions de Carrillo: ‘Si Déu vol’, ‘que Déu ens ajudi’. Encara més. Carrillo pregà a Suárez que no deixés enverinar els conflictes. Ell s’oferia com negociador, com a ‘fre de les agitacions’.
‘Ací, al meu entendre, va consumar-se la traïció del P”C”E de Carrillo als pobles de l’Estat espanyol i a la classe treballadora”.
Una baixada de pantalons total i absoluta. La direcció carrillista es venia pel plat de llenties d’un parell de poltrones institucionals, per uns quants sous dins de l’administració. Tota la sang vessada pel poble en la lluita per la llibertat només servia ara, en mans d’un P”C”E promocionat per tots el poders de l’Estat, per lloar el sistema. La direcció carrillista es conformava en fer de criats i servils del gran capital.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!