Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

12 de juny de 2021
0 comentaris

Mallorca i el cine franquista dels anys 50 – La inauguració del “Cine Montecarlo” de sa Pobla

Mallorca i el cine franquista dels anys 50 – La inauguració del “Cine Montecarlo”

 

Quan s’inaugurà el “Cine Montecarlo” de sa pobla (1957) han passat dues dècades d’ençà l’execució, en el Fortí d’Illetes, del fundador de l’Agrupació Socialista del poble. Parlam de Jaume Serra Cardell, militant obrer que, juntament amb els carrabiners que hi havia al poble i altres civils provaren de fer front, el juliol de 1936, a la sublevació feixista. Vint anys de victòria total i absoluta de la reacció. Dues dècades de festes pels vencedors, de feina i obligat silenci pel poble. Misses i processons, mes de Maria, rosaris i sermons des de la trona. Cap possibilitat de crítica oberta, d’organització popular. Malediccions permanents contra la República i la democràcia. Prohibits els sindicats i partits polítics, el caciquisme més reaccionari, el poder del clergat i de la burocràcia franquista és absolut i aclaparador. Sopars i dinars a càrrec del presupòst municipal. Visites de “personalitats” provincianes del règim. Viatges a Madrid i Lourdes dels sectors oficials, afins a la dictadura. Reialme de la Guàrdia Civil, dels falangistes, del clergat i els quatre cacics del poble. La gent surt a la dura feina camperola i torna de nit sabent el què ha passat (la repressió, la bona vida dels endollats, dels vividors del sistema). Ningú no pot dir el que sent. Silenci de tomba. Si de cas divertir-se per Sant Antoni, per els festes de Sant Jaume… I callar. Sempre callar, anar alerta amb el que surt de la boca. Cada vint de novembre hi ha en un local de sa Pobla la ritual celebració del discurs fundacional de Falange Española y de las JONS (l’any 1957 aquesta cerimònia oficial es va fer en el Teatre Principal). La premsa informava així dels fastos oficials del franquisme: “El día 20 de este mes, XXI aniversario de la muerte de José Antonio, tuvo lugar en el Teatro Principal un acto conmemorativo, al cual asistieron los niños y niñas de nuestros centros docentes. Bajo la Presidencia formada por el Rvdo. don Jaime Vallés, cura económo; don Pedro Ventayol Ques, alcalde; don Antonio Perelló Miquel, juez comarcal; don Bartolome Siquier Serra, jefe local de F.E.T. y de las J.O.N.S; don Juan Antonio Sallán, comandante del puesto de la Guardia Civil y don Miguel Pomar Capó, delegado sindical local, se inició el acto dándose lectura al Testamento del Fundador. Seguidamente el Sr. Ditector del Grupo Escolar de niños, don José M Ferrer Serra, dirigió la palabra a los asistentes, comentando la figura de José Antonio, de cuya vida y actividades sacó provechosas consecuencias. Finalmente se proyectó la película Cónclave secreto, biografía de S.S. Pío X”.

Aleshores teníem onze anys i estudiàvem primer de batxillerat a l’Institut de sa Pobla (a la plaça del Mercat). En aquell temps era director Antoni Serra Caldés. Com podeu suposar els fastos dels franquistes ens deixaven completament indiferents. A les novenes i rosaris ens hi feien anar obligatòriament. Ens hi portaven, com a xotets d’un ramat, els professors. Però nosaltres vivíem unes altres històries, teníem preocupacions ben diferents. Era l’època en que es bastia el “Cinema Montecarlo”, un dels llocs “sagrats” de la nostra infància poblera. I tot el que es relacionava amb el cinema sí que ens interessava. I molt! En altres capítols dedicats al meu poble ja he parlat de la importància decisiva que tengueren el la meva formació (i crec que en la de tots els poblers i pobleres de la meva generació) l’existència de cines com el “Teatre Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” en la carretera sa Pobla-Muro (era a la sortida del poble) o el “Salón Montaña”, del carrer Muntanya, davant la casa del músic i compositor Gaspar Aguiló, un dels meus mestres, excel@lent compositor, folklorista, director de l’Escola Municipal de Música a mitjans dels anys cinquanta i a qui sempre estaré agraït per tot el que m’ensenyà.

Tots aquests cines quedaven petits davant l’augment demogràfic de la nostra vila. Sovint quan hi havia gran estrenes (Lo que el viento se llevó, El último cuplé o alguna pel@lícula d’Antonio Molino, Paquita Rico o Marifé de Triana) no donaven abastament a l’hora de vendre entrades. Era impossible atendre tanta demanda! Aleshores sa Pobla ja tenia deu mil habitants i el cine era el principal entreteniment dels caps de setmana. Crec que va ser en constatar aquest fet que un empresari pobler, el senyor Antoni Picó Aguiló, decidí portar endavant la tasca de construcció d’uns dels cines més luxosos i importants de Mallorca dels anys cinquanta. Parl evidentment del “Cine Montecarlo”, catedral magnífica del setè art, porta oberta per a copsar totes les meravelles del món. El cine! Que no seria per aquells al@lots de fa prop de quaranta anys! Ningú que no hagi viscut la grisor cultural del franquista, la manca d’imaginació dels odiosos buròcrates que comandaven a dit, al servei sempre de la nefasta dictadura del general Franco i la burgesia espanyola no podria entendre, l’aferrissat amor al que vèiem en la pantalla, quan s’apagaven els llums i, enretirant-se els cortinatges, apareixien els nostres herois: l’inoblidable Buster Keaton de El maquinista de la general (1926); els germans Marx de Una noche en la opera… En vénen a la memòria ara mateix els rostres de Clark Gable i Ava Gadner en Mogambo (censurada, tallada, irreconeixible pel@lícula de Ford); d’ Elizabeth Taylor i James Dean a Gigante (1956) i Bogart quan encara no sabíem qui era Bogart. L’oncle José López, que havia estat cap de transmissions amb la 22 Brigada, en la batalla de Terol i que escoltava ràdios estrangeres parlava (d’amagat) amb el pare tot explicant-li la feina en favor de la República que, en temps de la guerra, havia fet Humprey Bogart i la seva companya, Lauren Bacall. Els increïbles muntatges de Fred Astaire ens feien copsar l’existència d’un altre món més enllà dels sermons dels sacerdots, dels himnes imperials i feixistes, quan formàvem, drets, gelats de fred a l’hivern, al pati de l’Escola Graduada. En la retina, quaranta anys després encara hi tenc, ben presents, les escenes de Cantando bajo la lluvia (amb Gene Kelly, Debbie Reynolds i Donald O’Connor); la tragedia de Duelo al sol amb na Jennifer Jones i Gregory Peck; el Peter Cushing de Dracula (1957) dirigida per Terence Fisher… El llistat d’actors, films, de directors, d’imatges, d’històries que ens colpiren per sempre més podria fer-se infinit… No bastaria un llibre, per fer-ne una petita recordança de tot el que significà l’anar al cine quan érem molt més joves, en aquella Mallorca de mitjans dels anys cinquanta.  

 

En aquells anys -estem recordant el 1957- quan al matí sortia de casa en el carrer Muntanya per anar a l’Institut de sa Plaça del Mercat passava pel carrer Marina (on vivia un dels meus amics, en Sebastià Bennàssar de Can Pelí) i, sense mancar cap dia, ens apropàvem a veure els obres del nou cine en el carrer Capità. L’obra era grandiosa i intuíem que el nou local contaria amb els avenços més importants quant a maquinària de projecció, il@luminació, grandària de la pantalla o qualitat del so. Malgrat érem joveníssims, afeccionats com érem -i continuam essent!- al cinema, ja començàvem a saber ben bé les diferències essencials que representava veure un film asseguts a una cadira de bova (en el “Gardenia”) de fusta (en el “Salón Montaña”) o ja les més còmodes (a Can Guixa o Can Pelut). Entre els al.lots que fèiem el batxiller a l’Institut de la plaça del Mercat (i en els bars del poble, entre la gent d’edat) es començava a parlar d’una pantalla d’una grandària com mai no s’hauria vist a Mallorca o de desenes d’altaveus que produirien sobtats impactes de so produint uns efectes sonors no sentits en tota la història del cine.

Durant mesos vàrem anar estudiant la construcció del cine. En un poble tothom es coneix. Les nostres famílies eren amigues els especialistes i treballadors que anaven bastint l’edifici. Ens deixaven veure el que volíem (sempre que, evidentment, no hi hagués perill per a nosaltres!). Aleshores, en el poble, no existia la despersonalització, la trista indiferència ciutadana que coneguérem més endavant quan, per motius de feina del pare, venguérem a Ciutat. Sabíem qui eren els responsables de l’instal@lació elèctrica (en Rafael Ballester); de la calefacció , de la fusteria (Julià Mir, Bartomeu Soberats, Antoni J. Rián, Antoni Ramón, Francesc Mir i Joan Company); el pintor (Francesc Fuster); el pintor decorador (Alexandre Ballester); els ebenistes (Francesc Fuster, Francesc Cantallops, Antoni d’Arriba); els tapiser (Domingo Abadia); els guixaires i estuquistes (José M Uribarri, Miquel Pascual i Guillem Sastre); els lampistes (Miquel Bonnín i Josep Bonnín); els ferrers (Nadal Gelabert, Maties Rebassa i Jaume Llompart); els contratistes (Sebastià Pons i Miquel Alorda Mariano)… L’arquitecte va ser el senyor Lluís Fuster Miró-Granada i l’aparellador el senyor Guillem Caldentey.

A poc a poc la ingent obra va anar finint. Es col@locaven les plaques del sòtil (cosa mai vista en aquell temps). Plaques que    -ens explicaven els operaris- servirien per enriquir la qualitat del so i alhora -en ser de fibra de vidre- per aïllar tèrmicament l’edifici. Era un cine “verd”. Verdes eren les còmodes butaques de platea i el primer pis; verds els cortinatges i la gran cortina que cobria la pantalla per a projectar les noves pel@lícules en “Cinemascope”… Es situaren estrategicament dotze altaveus (a més dels que es col@locaven en el mateix escenari). L’escenari tendria disset metres i la pantalla (de dotze metres de llargària) seria la més gran de les que coneixíem.

El dijous vint-i-vuit de novembre de 1957 es va inaugurar el nou “Cine Montecarlo”. Però en el dia de l’estrena (s’havia de projectar La Túnica Sagrada) un desgraciat accident frustrà el nombrós públic que anà a l’obertura del nou local cinematogràfic. Sortosament no hi hagué ferits entre el públic assistent. Una inesperada avaria en el sistema de calefacció produí un incendi que obligà a sortir ràpidament al carrer tota la gent que havia anat a veure aquella pel@lícula. Igualment s’hagué de trucar amb urgència als bombers de la base del Port de Pollença. També es dóna la desgraciada circumstància que, amb els preses per acudir a apagar aquest incendi morí el soldat d’aviació Ricardo García García. El 29 de novembre de 1957 enterraren el soldat de la base. A l’enterrament hi assistí una nombrosa representació de les autoritats de sa Pobla, sense mancar-hi el propietari del “Cine Montecarlo”, el senyor Antoni Picó Aguiló.

Però l’accident no va interrompre la posada en funcionament del nou local de projeccions i, vuit dies després, exactament el dia sis de desembre de 1957, tots els desperfectes ja estaven arreglats. El cine (amb l’estrena de “Lanza Rota” y “La Princesa y el Capitán”) començava la seva ininterrompuda carrera d’èxits i donava a conèixer, entre molts d’altres títols, alguns dels films del que he parlar una mixa més amunt.

Seria completament impossible detallar en un breu capítol la importància de les pel@lícules que, en la infància, várem veure en el “Cine Montecarlo”. En record moltes, d’una importància cabdal en la formació cultural d’un adolescent mallorquí dels cinquanta. Ara mateix, per donar una idea al lector voldria recordar el primer Fellini (sí, heu llegit bé: Fellini en els anys cinquanta a sa Pobla!). Es tracta d’un film (Las noches de Cabiria). En ple domini dels més impresentables films del feixisme i del nacionalcatolicisme, cansats d’insulses espanyolades, avorrits de la beneitura de les pel@lícules pseudofolkloriques, veure (malgrat que per l’edat no els acabessin d’entendre a la perfecció) les primeres obres de Fellini ens obri la imaginació a noves percepcions, a espais fins aleshores no imaginats que ampliaven la nostra sensibilitat, les innates capacitats per a la poesia i la bellesa que tenen tots els infants.

Aquest primer film de Fellini vist l’any 1957 ens permeté conèixer ja per sempre, per a tota la vida, la qualitat indiscutible del gran director italià i, fer-ne un seguiment de la seva posterior evolució. Amb el temps, deu anys més endavant del que anam explicant, poguérem conèixer -en el Cine Club Universitari, en la filmoteca de París i de Barcelona- els primers treballs fets conjuntament amb Rossellini o amb Lattuada. Aleshores -parl de 1967- copsàvem la importància de les obres inicials del director italià: Luces de variedades (1950); Los inútiles (1953); La strada (1954); Almas sin conciencia (1955) i Las noches de Cabiria (1957). Més endavant esdeveníem fidels admiradors d’obres cabdals de la cinematografia mundial com La dolce vita (1960), Fellini Ocho y medio (1963) o Giulietta de los Espíritus (1965).

Altres films que ara em vénen a la memòria són aquell gran relat cinematogràfic de Jules Dassin (Rififí) i, sobre tot el primer gran impacte produït per la presència en la pantalla de la inobliodable Marilyn Monroe (Niágara, de H. Hathaway). Posteriorment, enverinats a fons per la seva màgica presència, veuríem, extasiats, Los caballeros las prefieren rubias (de H. Hawks); Cómo casarse con un millonario (de Jean Negulesco); Río sin retorn (d’Otto Preminger); Luces de candilejas (de Walter Lang); Bus stop (de J. Logan); El principe y la corista (de Laurence Olivier); Con faldas y a lo loco (Wilder) i El multimillonario (de Cukor).

Hauríem de parlar igualment d’aquella estranya pel@lícula espanyola vista en el “Cine Montecarlo” (Torrepartida) que, amb una lectura intel@ligent (i aquí la família, el pare i l’oncle que coneixien a la perfecció tot el tema del “maquis” a la península) servia per a parlar d’una qüestió “tabú” en la España de la victòria: el problema de la resistència guerrillera antifeixista (el “maquis”). Però de tot això ja en parlàrem més endavant, en propers capítols.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!