Literatura catalana moderna - Illes

Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l’estómac i en les vacances. I la situació actual demana molts sacrificis. L’avenç de la nostra economia, arribar a assolir els aspectes essencials de la modernitat -que són els que distingeixen un país avançat d’un de subdesenvolupat- no pot portar-se a terme sense una veritable modificació de tot el procés productiu (reestructuració de plantilles, abolició de les prestacions socials, retallada de sous i pensions, racionalització de les despeses de la seguretat social). La dictadura franquista volgué, en certa mesura, imitar alguns aspectes de l’estat del benestar europeu i del comunisme ateu. Vet aquí la nostra tragèdia. Ara, la socialdemocràcia, si vol salvar el país, ha d’aprendre a no malgastar els diners de l’estat. L’exemple de la fi de comunisme a l’URSS ens ha d’ensenyar el camí que pertoca. La sanitat, l’ensenyament i l’habitatge gratuïts, foren el motiu de la fallida generalitzada. Els ciutadans tanmateix no agraeixen el que l’estat fa per ells. Històricament, el poble, la massa, sempre actua en contra de les bones intencions dels dirigents. Cal tenir-ho ben present.

Estic molt preocupat pels entrebancs, excuses i dilacions que els sindicats posen a les nostres mesures. No hi ha manera d’arribar a un pacte social. Malgrat les subvencions i ajuts a les diverses formacions sindicals! Milers de milions cada any i ara es mostren desagraïts! No m’ho hagués pensat mai; al cap de més de quinze anys de col.laboració fructífera, es revolten. No ho entenc. Sincerament, no sé que volen ni que defensen. La mobilitat de les plantilles és quelcom essencial per a progressar econòmicament; l’augment de la jornada laboral, la disminució de les vacances, el treball eventual, són sistemes europeus ben provats per la pràctica i l’èxit dels seus resultats. Tampoc no podré entendre mai la defensa aferrissada que fan del poder adquisitiu de les pensions! Protegir els vells! És això una encertada política sindical? Particularment no estic gens d’acord a mantenir, en plena democràcia, aspectes de la finida dictadura. Els vells, mantenir la gent de d’edat, és quelcom que correspon a llurs famílies, no a l’Estat. I si la púrria no ho fa a les bones, haurem d’estudiar mesures especials per a acabar amb aquesta tremenda injustícia que és voler mantenir absurds privilegis. Voler cobrar cada mes gent que ja no fa feina. El sistema, suggerit molt intel.ligentment pel company Solchaga, seria modificar les lleis d’herència i successió. Fer que tots els béns dels jubilats passassin a l’estat i així es podria continuar abonant alguna cosa. Els que no tenguessin propietats, evidentment, no cobrarien. Però, )quan, en dos mil anys d’història, el poble que no podia treballar, cobrava? És completament il.lògic! No té cap ni peus aquesta defensa aferrissada de les pensions. Hem de finir amb urgència amb tot aquest parasitisme social que ens porta a la ruïna o no sortirem mai del subdesenvolupament.

Si els sindicats s’atreveixen a convocar la vaga general, poden perdre més que guanyar. Aturarem les subvencions. Farem que no cobri cap alliberat sindical. Desfer, sense moure un dit, tota la seva estructura de comandament. Qui pagaria el lloguer, els terminis de les seus de CC.OO., o d’UGT? )Ells tots sols, amb les quotes d’afiliats? Impossible! No tenen prou capacitat econòmica. En cas de necessitat, podem militaritzar els serveis en vaga. Decretar la pèrdua de la feina per als qui participin en aldarulls reivindicatius. L’altre dia, a Nova York, en parlava amb el President Clinton i el Canceller Kohl. Els deia – m’escoltaren amb molta atenció- que s’havia anat perdent l’antiga disciplina laboral. Aquell amor del jornaler pel seu lloc de treball, l’antiga capacitat de la classe obrera per a treballar -quasi per no res- deu, quinze hores diàries. Els països s’enriquiren, els imperis varen poder formar-se degut a aquest gran amor del poble vers la feina. En un determinat moment hi havia esclafits revolucionaris. Algú, petits grups d’agitadors, socialistes del passat, bolxevics més endavant, anarquistes, protestaven en contra del que anomenaven “explotació inhumana del sistema capitalista”; però aleshores, sense tanta legislació pretesament protectora, bastava enviar la Guàrdia Civil, els Cosacs o els gendarmes prussians per a acabar de seguida amb els avalots reivindicatius. El President dels Estats Units deia que hauríem d’anar amb compte a no caure en antigues formes autoritàries de fer política. Per sort, l’èxit aconseguit pel nostre amic Ieltsin a Rússia decantà la discussió al meu favor. Hi ha moments greus en la història d’un país que requereixen mà ferma, lleis especials, prohibició de vagues, militarització dels serveis, supressió provisional de determinats articles de la Constitució que barren el pas al progrés econòmic. No podem restar aturats, presoners de velles formes que potser serviren en una determinada conjuntura històrica, però que ara són un veritable entrebanc per a la modernització dels estats. Les modernitzacions, els avenços portats a terme pel President Fujimori al Perú, i l’exemple que ha donat al món el nostre bon amic Borís Ieltsin, ens marquen el camí. Ni Clinton ni Kohl em dugueren la contrària.

Ieltsin ha donat un exemple a la comunitat internacional. Ben cert que abans d’emprar els tancs contra les masses revoltades tancades dins del Parlament, trucà a Clinton i li demanà permís per a utilitzar la força. Ieltsin és home decidit i no necessitava d’aquesta trucada. Si abans, fa dos anys, ja va ésser un heroi mundial en la defensa de les llibertats quan es va enfrontar als comunistes, ara, mobilitzant l’exèrcit, atacant a canonades l’edifici del Parlament rus, ha demostrat la seva vàlua com a defensor dels valors occidentals. En la protecció de l’ordre i de les llibertats democràtiques no hi calen mitges tintes. El dia anterior al sagnant atac, masses insubordinades, perfectament armades, rabioses en contra d’Occident, nostàlgiques vers l’època en què, dirigides per Stalin, derrotaren Hitler, s’atreviren a assaltar la televisió en protesta -cíniques!- contra “la falta de llibertat i els programes embrutidors de la televisió”. Inconcebible! Anomenaven “falta de llibertat” negar espais al comunisme totalitari. Deien “espais embrutidors” de la moderna programació de telenovel.les mexicanes i de la contínua emissió de films estato-unidencs -Rambo, etc- que, després de més de setanta anys de propaganda marxista -Eisenstein, Tarkovski, Vèrtov, Dovjenko-, serveixen per a ajudar a obrir els ulls als ciutadans russos. Un poble, el rus, privat des de sempre d’aquests articles espirituals -amb defectes evidents, però demostratius de l’alta qualitat tècnica i humana de la indústria cinematogràfica més avançada del món: la nord-americana. Alguns diuen: “Tres-cents morts, sis mil detinguts, és un preu molt elevat per defensar la democràcia, una vertadera carnisseria. Potser demà aquesta victòria sagnant del President es converteixi en derrota”. Homes de poca fe! M’han informat directament des de la nostra ambaixada a Moscou i m’ha dit l’ambaixador que, la nit en què Iletsin decidí l’atac amb els tancs, plorà desconsoladament damunt la foto de la seva mare. Mormolava: “Tu ho comprens, mareta. Jo sé que tu ho entens i saps que ho faig pel benestar del meu poble”. El Ministre de Defensa i el de l’Interior, que dirigiren personalment l’operació de repressió en contra dels moderns bolxevics refugiats dins del Parlament, li digueren: “President, sabem que hi ha al.lots, dones i gent d’edat, que fan costat als diputats. Què hem de fer? Hem de disparar també en contra de les criatures indefenses?”. El gran President, plorós encara, amb una mà al cor, agenollat davant la santa icona de la Mare de Déu de Vladímir, els animà en llur essencial tasca patriòtica i els digué: “No passeu ànsia. L’Estat democràtic, en un acte de cabdal justícia, pagarà les despeses d’enterrament dels infants que puguin morir”.

Per sort, els esdeveniments han finit ràpidament. Tres-centes persones eliminades -la majoria marxistes- és un preu prou mòdic per servar per a l’Occident i l’economia lliure de mercat un país amb prop de quatre-cents milions d’habitants. Cal, arreu del món, encoratjar la ferma decisió del President Ieltsin. Si no hagués estat pels tancs, per l’atac al Parlament, vés a saber si ara no tendrien altra vegada l’odiosa bandera roja dels illetrats al capdamunt del Kremlin, amenaçant de nou la pacífica convivència dels pobles, el benestar d’Europa, la tranquil.litat d’un món que, per primera vegada en setanta anys, deslliurat del monstre totalitari, pot respirar amb calma sense por del futur; que, malgrat aquesta crisi conjuntural que ens ha portat als vint-i-tres milions d’aturats a la UE, sap que la història no tornarà ja mai més enrere i que qualsevol revolta dels afamats pot ser aturada en sec. Mai, en el passat, els negocis no s’havien pogut planificar amb tanta confiança en l’avenir.

Crec que no podrem oblidar -a nivell intern, sense fer-ho públic- l’ajut indiscutible que, en la consolidació del partit del Govern, han fet els homes i dones provinents d’Euskadiko Ezkerra, el PCE, el Partit del Treball, Bandera Roja o la mateixa Organització d’Esquerra Comunista. Tothom sap que nosaltres, abans de l’ajut econòmic d’Alemanya i el Nord-americà per a tirar endavant el nostre projecte renovador, teníem molt poca militància entre els obrerets i obreretes. Malgrat fóssim un partit de futur, només rebíem incorporacions -poques, molt poques- de determinats sectors professionals, de l’alta administració bancària, d’algun franquista que ensumava d’on bufava el vent. En aquella època de la transició, eren els diferents grups i grupets comunistes qui portaven tot l’embalum de la lluita al carrer. El mateix president de la Internacional Socialista, el company Willy Brandt, em demanava, preocupat pel destí d’Espanya, què faríem amb tanta coordinadora de base, comitès obrers, assemblees permanents a fàbriques, barris i universitats. Temíem un desbordament dels revoltosos. Que aquell conglomerat que nosaltres encara anomenàvem -abans d’abandonar el marxisme- “classe obrera” pogués posar-se en contra de la intel.ligent maniobra de pactes amb el franquisme que ens ha portat a la llibertat i a la monarquia. El company Carrillo -cal reconèixer-ho-, ja de bon començament ho va entendre i donà les oportunes instruccions als seus homes. Fou una feinada acabar definitivament amb les coordinadores de barri i d’assemblees obreres! La revolta a la ciutat de Vitòria ens féu estremir, ho reconec. Els avalotadors s’organitzaven d’una manera soviètica mitjançant el sistema de consells. Una organització de tipus bolxevic, en la qual els treballadors elegien càrrecs revocables en tot moment. Record com si fos ara mateix el dia que em vaig reunir secretament amb Santiago Carrillo i Marcelino Camacho, amb tots els companys d’UGT -érem amics indestriables en Nicolás Redondo i jo! No és que ara vulgui refer la història. Però en aquelles difícils circumstàncies, era jo qui tenia la raó. En Marcelino Camacho encara no entenia la gravetat del moment. O fèiem, amb urgència, el possible per a finir amb l’esperit assembleari de les masses incultes, o seria impossible consolidar una vertadera estructura sindical. En Carrillo i en Sartorius ho entengueren de seguida. A més, per tal d’afavorir la reorganització de la patronal, calia facilitar la tasca als empresaris. Era un època unitària, de lluita il.luminada i utòpica vers una Central Única de Treballadors. Jo demanava, exigia, desesperat, preocupat per Espanya: on l’autèntica llibertat sindical?, on les diverses sigles que permetrien una afiliació de tipus occidental? Si CC.OO., UGT i les Coordinadores de Fàbrica s’unien, formant la Central Única… )no representaria aquell fet un autèntic perill per a l’economia? Al cap d’uns dies de debats, fins i tot en Marcelino Camacho ho entengué i pogueren anar avançant en la tasca de la divisió sindical.

Per això deia, al començament d’aquestes notes que escric per als futurs historiadors, que sense l’ajut dels homes i dones que saberen canviar a temps de vaixell tampoc no hagués estat possible consolidar el partit. Amb la gent reconvertida del PCE, del PTE, de l’Organització d’Esquerra Comunista i d’altres grups semblants poguérem presentar-nos als barris, a les fàbriques, amb un posat autèntic de lluitadors populars que abans no teníem. )Com haguéssim pogut guanyar mai les eleccions una vegada i una altra, enviant-hi executius, professors, catedràtics que mai no havien trepitjat un barri marginal, el camp, les mines o les indústries? Ens haguessin escridassat! Haguéssim hagut de fugir per cames. I ara mateix, amb la fi del comunisme totalitari a Rússia… )no ha estat important la incorporació de Carrillo, Mohedano, Curiel, i tants d’altres, a les files del partit? Ara la tasca principal per a enfortir la nostra política de modernització és buidar de quadres dirigents i militants Esquerra Unida, els partits nacionalistes -ja ho hem fet amb Euskadiko Ezkerra!. Per a seguir guanyant les futures eleccions cal seguir endavant amb les incorporacions de noms i sectors coneguts de l’oposició radical al projecte que modernitzarà definitavament la nostra pàtria, Espanya.

Em continuen preocupant determinades concepcions periclitades de l’estat del benestar. Vaig trucar anit el President Clinton per a dir-li que no era un exemple positiu per a Occident i el món lliure, l’actitud -segurament influïda per la seva esposa, una antiga agitadora universitària- d’ampliar la cobertura de la seguretat social a trenta-set milions de nord-americans pobres. Just en el moment en què nosaltres, a Europa, al Japó -al món civilitzat, en definitiva-, provam de bastir una política eficient per a acabar amb el dèficit dels pressuposts estatals, ells, els nord-americans, van i enllesteixen una legislació antiquada. Així no podem anar. Li vaig dir ben clarament que si volíem progressar, sortir de la crisi, havíem de finir per sempre amb aquesta concepció, superada per la Història, que l’estat ha de tenir cura de l’educació i la sanitat del poble. Potser Clinton conegui molt poc la nostra història. Les efemèrides de la civilitzadora Europa. A vegades pens que José Antonio Primo de Rivera no anava tan equivocat quan culpava de tots els nostres mals Rousseau, la Revolució Francesa. Els arnats i caducats conceptes de la Igualtat de les persones i els drets dels ciutadans! Els drets dels ciutadans! Em sona a Lenin o a Rosa Luxemburg. Bolxevisme. Ben cert que una certa riquesa produïda per la colonització a Àfrica, Amèrica i Àsia pogué encoratjar certs estats, a finals dels segle passat i començaments del present, a legislar i disminuir les hores de treball, prohibir la feina infantil, bastir escoles i hospitals a dojo, sense pensar en les conseqüències que tot això comportaria. L’encíclica Rerum Novarum primer, i el concili Vaticà II després, ajudaren a consolidar una àmplia aliança entre els sectors cristians de base i els marxistes més intel.ligents -tipus Garaudy a França. Sorgí el moviment de cristians pel socialisme, que, aliats de seguida amb els comunistes, contagiaren la societat d’idees igualitàries i socials. L’esperit maleït de Babeuf, Marat i Robespierre s’alçà a Rússia amb Lenin i Trotski i consolidà, ampliant-les, moltes idees nefastes de la Revolució Francesa. El President Roosevelt, als Estats Units, amb el seu New Deal, enfortí les posicions partidàries de la protecció social. A poc a poc, sense quasi adonar-nos-en, hem arribat a la situació actual de crisi. La possible fallida de l’Estat, unes obligacions amb la societat que no corresponen al Govern, una interrupció permanent de la llei de l’oferta i la demanda. Com a conseqüència nefasta d’aquests fets, avui dia s’ha produït un augment progressiu de l’edat de la població, amb el consegüent augment del nombre de pensionistes que cobren de l’Estat. Tot això, combinat amb els milions de joves que no volen treballar, ens porta a la crisi actual. És evident que les “solucions” de Clinton són errades. No es tracta d’augmentar les prestacions socials de l’Estat. Només podem salvar-nos alliberant d’entrebancs el mercat laboral, acabant amb les despeses inútils, enllestint una nova i rejovenidora legislació laboral que doni llibertat absoluta a treballadors i empresaris. Hem d’intensificar la informació a la població. Fer-los entendre que s’han d’estrènyer el cinturó. Que la nova Europa s’ha de reestructurar de cap a peus si volem ser competitius, fer front al repte que representen el Japó i altres països avançats d’Àsia. Quines preocupacions que dóna ser cap de Govern! Sempre pensant en la grandesa de la pàtria!

Na Pilar Rahola és una eixelebrada militant d’un grupuscle. Esquerra Republicana de Catalunya, és el nom del partit. No cal dir que aquest cercle sediciós no em cau simpàtic -per separatista!- i caldria estudiar alguna forma d’il.legalitzar-lo. Igual que els terroristes d’Herri Batasuna. Per sort, d’aquests darrers ja en tenim molts dins la presó. Bé, la diputada agitadora, l’altra dia, i sense gens ni mica de vergonya, proposava mesures esgarrifoses per a sortir de la crisi actual. Jo no sé com certs sectors, per molt marginals que siguin, escullen gent sense preparació tècnica ni professional per a ser representats al Congrés. Coses de la turbamulta, què hi farem! Proposava, folla i il.luminada, una disminució de la burocràcia central a les comunitats autonòmes, la sortida -i posterior disminució en homes i material- de l’exèrcit espanyol de Catalunya, Galícia, Ceuta, Melilla i Euskadi. Quina aliança gens amagada entre separatistes! Com si els espanyols fóssim beneits! A més a més, entre altres mesures igualment desbaratades, proposava, portada per la més barroera demagògia -com correspon a qui es considera hereu de Macià i de Companys-, la supressió total i absoluta de les despeses destinades a la investigació militar, concretament els deu mil milions de pessetes que enguany hem dedicat a provar nous tipus de míssils, un tanc que podrà combatre envoltat de boira, el nou vaixell revolucionari que combinarà les tasques de cuirassat, submarí i portaavions -quelcom mai vist, ni als Estat Units d’Amèrica! Pilar Rahola, una mala escriptora, una dona que podria haver fet carrera al costat del Molt Honorable Jordi Pujol i que s’ha embarcat en aquesta aventura sense sortida d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb citacions de Josep M Llompart i el comunista Estellés -un valencià estalinista mort recentment-, predicava, davant d’un hemicicle buit -tots havíem sortit fins al cafè del Congrés per esperar tranquils la fi de la seva boja intervenció- la necessitat de finir amb la dotació econòmica que l’Estat atorga a la monarquia, disminuir el sou dels diputats, batles i regidors fins a aconseguir una equiparació amb el sou obrer -mesura bolxevic sense dissimular!. Per a qui no sàpiga la història, caldria recordar que fou el mateix Karl Marx qui, després de la fi ignominiosa de la Commune de París, el l871, al pamflet il.legible titulat Les ensenyances de la Commune, proposà, per primera vegada en el món, l’odiosa idea de pagar als diputats -l’èlit dirigent que tota nació civilitzada tria per a representar-la- el mateix que podia cobrar un miner, un manobre, un mestre d’escola. En Fèlix Pons, el gran polític illenc que presideix el Congrés, no podia contenir les rialles davant tantes barbaritats pronunciades per la separatista catalana. Tocava la campaneta, però ella, furient, espitjada per no se sap quina ira venjativa, anomenant el Conseller Casanoves, l’anarquista Durruti, el marxista Andreu Nin, continuava el seu discurs de manicomi proposant sens treva la supressió de les Delegacions del Govern a totes les comunitats autonòmes, l’ajut al Front Polisario, la ruptura de relacions diplomàtiques amb Rússia fins que el President no alliberàs els presos polítics. Sigui dit entre parèntesis: aquesta bruixa catalana anomena “presos polítics” els terroristes russos que defensaren el Parlament amb les armes a la mà. És impossible que a cap país del món es donin espectacles tan lamentables com el que ens oferí aquesta radical eixelebrada. Voler acabar amb les despeses en armament, reduir el personal militar, finir amb les subvencions a la investigació militar, disminuir el sou de diputats i batles, suprimir els delegats del Govern central a les Comunitats! Increïble! L’amic i company Fèlix Pons quasi va estar dos dies malalt, obligat com estava, pel seu càrrec, a aguantar el diluvi nacionalista i subversiu de l’escriptora frustrada! Púrria de nul.litats i analfabets que volen ser independents! Amb semblant programa pretenen governar! Ben cert -per sort!- que no tendran mai una majoria de paperetes que doni suport als seus intents subversius. Uns milers de vots en totes les eleccions, provinents de certs sectors marginals: objectors de consciència, antipatriotes que no volen anar a servir Espanya, secessionistes, lesbianes, prostitutes, gais, aturats que pensen que amb un Estat propi podrien romandre al marge de la crisi internacional que ens sacseja… ignorants, gent inculta, analfabets de la política, gentussa de mal viure, carn de camp de concentració. Servituds de la democràcia, haver de respectar el torn d’intervencions al Parlament, no poder enviar la Guàrdia Civil per a tancar el cau d’on prové. Però tot s’aconseguirà amb el temps. A les nostres presons de màxima seguretat hi cap molta gent i, si fan un pas en fals -alguna manifestació no autoritzada, insults al Rei, cartells contra l’exèrcit espanyol, greuges a la bandera única de l’Estat-, hi poden acabar engirgolats. Qui avisa no és traïdor!

La fi de l’experiment leninista a Rússia -la vella utopia marxista de voler finir amb el sistema capitalista- ens ha ajudat molt. El fracàs de la burgesia soviètica -hem de ser científics, caram!, que els buròcrates del PCUS fossin autèntics comunistes no s’ho creu ningú, però serveix a les intencions de la propaganda i ho hem de continuar utilitzant- el desastre del Gorbatxov en el seu intent de modernitzar l’Imperi Soviètic, ens han servit a la perfecció. Totes les informacions que arriben diàriament a la Presidència del Govern parlen de petites faccions marxistes que es desfan, que abandonen els principis que fins ara defensaven. Amb la fi de l’Enver Hoxha, fins i tot ens hem desfet dels marxista-leninistes pro-albanesos! Han estat els primers a disoldre el seu partit, a canviar de nom, a mudar la capçalera de llurs publicacions. La revista quinzenal que abans de la desfeta albanesa s’anomenava Vanguardia Obrera, ara porta el títol de Llibertat. Han fet dimitir l’antiga direcció i, el que és més divertit, actualment es barallen per trobar un nou nom a la seva organització que no recordi per a res el marxisme o el comunisme. L’antic Moviment Comunista també ha mudat d’ideologia. El seu Servir al Pueblo (de clares connotacions maoistes) ha esdevengut Página abierta, divulguen les equivocacions de Marx (així ens estalvien feina!) i asseguren i reafirmen la inexistència de la classe obrera. És curiosa aquesta actitud i, ho dic ben sincerament, m’agradaria poder conversar d’amagat amb algun dels seus dirigents. Jo no ho tenc tan clar, això que la classe obrera no existeix. Encara tenc a la memòria aquella famosa vaga del 14-D que va fer trontollar el Govern. Per unes hores, el poder semblava en el carrer. Mai no havia vist tanta escòria cridanera. Per sort, la vana inflor extremista no va anar endavant i els sindicats no insistiren més en actituds sectàries que no serveixen de res. Una de les conseqüències més importants de l’ensorrament dels règims socialistes va ésser la incorporació del Partit d’en Carrillo a les nostres fileres. Amb la intel.ligent operació poguérem debilitar una mica Esquerra Unida i enfortir, en la coalició que encapçala l’il.luminat d’Anguita, l’ala d’en Sartorius que vol pactar amb nosaltres. Hi ha gent dins del partit del Govern que no valora com pertoca aquests èxits -la dissolució dels petits grups esquerranistes que sempre ens feren la punyeta. Són companys ignorants, que no coneixen a fons les arrels dels moviments populars. En aquests darrers anys d’immillorable govern, sempre hi havia hagut protestes. Basti recordar la campanya contra l’OTAN o en contra de la nostra sàvia incorporació al Mercat Comú. Les dificultats que tenguérem per a portar a terme la vigent reconversió industrial. I, sempre, sempre, en qualsevol acció dels avalotadors, enmig dels descamisats que es manifestaven d’una forma grotesca contra el progrés, hi podíem trobar -els serveis d’indagació de la Guàrdia Civil i l’exèrcit així ens ho ressenyaven- militants d’aquests petits grups encapçalant les manifestacions i els brutals enfrontaments amb les forces d’ordre públic. Que ells mateixos s’hagin dissolt, hagin mudat d’idees, rebutjat el marxisme i el comunisme, abandonat el puny tancat i la bandera roja, i que ho hagin fet per pròpia iniciativa, sense necessitat de la repressió estatal, ha estat un èxit indiscutible del sistema, de la superioritat de les idees de l’economia de lliure mercat. Amb la força no hauríem pogut aconseguir un resultats més excel.lents. Els mateixos adherents de tots aquests partits han pogut veure, comprovar per ells mateixos, com han estat llurs propis dirigents qui han mudat d’idees, els qui han renunciat al que defensaven en el passat, qui han enterrat definitivament el marxisme com a mètode d’anàlisi i d’acció. Cal dir, per respectar la veritat històrica, que vaig ésser jo mateix, l’any setanta-nou, en aquell Congrés del partit, qui primer va rebutjar, per inútils i inoperants, les ensenyances del subversiu jueu alemany. Ara, amb uns anys de retard, els maoistes, els pro-albanesos, han seguit el camí indicat per mi. És el millor que podien fer. Potser encara ens puguin ajudar a controlar els sectors anàrquics de la xurma. Sempre val tenir alguna gent preparada en la revolta, reconvertits, ajudant a la normal convivència ciutadana, ensenyant amb llur exemple a respectar la Constitució i les lleis. Mai no s’ha de desaprofitar cap material, sempre que hagi fet autocritica dels seus errors i, amb els fets, demostri una sana actitud de participació ciutadana.

Mai no he entès el nacionalisme. Bé, el nacionalisme de l’Estat, d’Espanya, sí que l’entenc i el defensaré mentre em quedi un alè de vida. Em referesc al nacionalisme insolidari, al separatisme històric que tant de mal ha fet i fa a Espanya: Catalunya i Euskadi, essencialment. A la transició, amb les burgesies catalana i basca pactàrem un modus vivendi, que després, per desgràcia, s’amplià a altres regions: concedir una petita quota de poder, diners, algunes competències, per a enriquir-los una mica més i que callassin, deixassin marxar l’Estat amb tota tranquil.litat. Les esperances sembla que no funcionen com pertoca. El nacionalisme és com un càncer. Els dónes una mà i t’agafen el braç sencer. Però som espanyols, tenim una gran llengua comuna, un estat unitari d’ençà en Felip V… què més volen? La independència, com els terroristes d’Herri Batasuna? Nosaltres tenim l’exèrcit, la raó, la llei, el Parlament, l’ajut de la comunitat internacional. Mai no aconseguiran fer el que s’ha fet a l’antiga URSS, a la finida Iugoslàvia, a Txecoslovàquia. A Euskadi ja tenen els concerts econòmics amb l’Estat, a Catalunya una bona part de la recaptació tributària. Sé que marginen l’espanyol, que fan tot el possible per a enfortir llurs llengües minoritàries i exòtiques. Fins ara el Govern ha callat. Pensam que amb la influència de la televisió, el control majoritari dels mitjans de comunicació, poden fer ben poc per a acabar amb el bilingüisme. A més, hem tengut mala sort, ara els necessitam per a servar el poder. Llurs vots són necessaris al Parlament. No podem prescindir del seu ajut. Però haurem d’obrar amb intel.ligència per a impedir la progressiva federalització de l’Estat. Ja m’ho deia n’Alfonso Guerra: sempre s’ha d’anar amb compte amb els separatistes. Cal dir que el President Pujol sempre ha estat i és respectuós amb la Constitució, amb la monarquia. Mai no hem notat en la seva actitud una tendència al separatisme eixelebrat, i ha fet tot el possible per desactivar el nacionalisme secessionista. L’independentisme no té arrels a Catalunya. Això l’honora i li ho hem d’agrair. Però a poc a poc van fent, sobretot a les escoles, marginant l’espanyol. Jo no crec les bones notícies que ens proporciona el Servei d’Informació de la Presidència. Afirmen, en llurs reports, que, malgrat els diners esmerçats en defensa de l’exòtica llengua del Principat, el català mai no podrà vèncer el castellà, perquè, avui dia, en una societat moderna i desenvolupada com la nostra, el control dels mitjans de comunicació és essencial. I de mitjans de comunicació, només tenen dos esquifits canals televisius amb poca audiència i un diari que llegeixen els membres de Convergència. Això afirmen els entesos. No em refio de les referències. Hi ha sempre en llurs actituds quelcom de sospitós, alguna cosa que fa veure que, en el fons del fons, no se senten espanyols ni escalivats per la repressió del Comte-Duc d’Olivares, ni per Franco. El mil.lenari de Catalunya! Fragments de Els Segadors a la inauguració dels Jocs Olímpics! Sempre provant de disturbiar subtilment qualsevol acte, malgrat sigui esportiu. No en parlem, del problema del Barça. Cada vegada que l’equip català guanya al Reial Madrid és festa nacional al Principat. La xurma, posseïda per la follia, embogida, s’emborratxa enmig de les Rambles, canta tota la nit, enlaira banderes, no va a treballar l’endemà de la victòria futbolística. Han polititzat el futbol! Surten, les autoritats, al balcó de la Generalitat -fins i tot amb companys del nostre partit-, i, cecs, sense saber el que diuen, borratxos, criden fins a escanyar-se: Visca Catalunya! Una orgia total cada vegada que el Barça guanya un partit de futbol! Amb el senzill que seria que entenguessin que són espanyols, que tenen una pàtria més gran que Catalunya, amb un idioma que parlen més de dos-cents milions de persones arreu del món. El català, en efecte, és un dialecte del castellà. Un idioma, si volen, però exòtic, útil per a emprar en la família. Puc entendre que vulguin fer un poema en la seva llengua minoritària. Però… voler considerar-lo superior al castellà! Una llengua que té escriptors com Cervantes, Lope de Vega, Miguel de Unamuno! Ramon Llull… català? Mallorquí! I a més, escrivia majoritariament en llatí, hebreu i àrab. No sé d’on han inventat que fou el màxim impulsor de la llengua catalana en l’Edat Mitjana! L’amor per la regió, pel poble on un ha nascut, per la comarca, és quelcom que puc entendre. El comú de la gent estima les fruites, els cants, els balls de la seva regió. Però que del folklore, de l’exotisme de les antigues tradicions, vulguin fer política… mai no ho podré comprendre! Ases i sabatots que volen anar bastint un país en l’època de la unitat europea, de les grans multinacionals, de l’internacionalisme de la indústria i els capitals, dels exèrcits mundials per a mantenir l’ordre! Veritablement inconcebible, la ceguesa dels separatistes. Ben cert que, malgrat no ens agradi -perquè els necessitam-, haurem de continuar ajudant Jordi Pujol i Xabier Arzallus. L’un i l’altre, amb Esquerra Republicana i Herri Batasuna, tenen a l’esquerra bandes encara més fanatitzades, més sedicioses, personal que no s’amaga de dir que vol realment la independència d’aquestes contrades tan històricament espanyoles. La política és bruta. No ens agrada, des del poder, ajudar els nacionalistes, malgrat siguin burgesos i moderats. Hem de pensar que pitjor seria el que es podria esdevenir si ells -el Pujol i l’Arzallus- no tenguessin les majories que els donen suport. Els partidaris autèntics de la desmembració, ja els coneixem. Tenen nom propi, a vegades parlen en el Congrés. Els hem de tenir controlats. Restar sempre alerta, vigilants. La nostra pàtria és Espanya i el deure de tot govern democràtic és enfortir, desenvolupar, crear vincles d’unió i solidaritat entre les regions d’un país amb una història tan exemplar com la nostra. Hi hagué una època en què a Espanya no es ponia mai el sol! De Madrid a l’Havana, de l’Havana a Mèxic, de Mèxic a les Filipines, passant per Àfrica, una sola bandera representava la civilització, l’esperit i la cultura enfront la barbàrie. I aquesta bandera era l’espanyola.