Literatura catalana moderna - Illes

La generació literària dels 70 i el cine – Sa Pobla i el cinema en els anys cinquanta i seixanta (III)

Seria completament impossible detallar en un breu capítol la importància de les pellícules que, en la infància, várem veure en el “Cine Montecarlo”. En record moltes, d’una importància cabdal en la formació cultural d’un adolescent mallorquí dels cinquanta. Ara mateix, per donar una idea al lector voldria recordar el primer Fellini (sí, heu llegit bé: Fellini en els anys cinquanta a sa Pobla!). Es tracta d’un film (Las noches de Cabiria). En ple domini dels més impresentables films del feixisme i del nacionalcatolicisme, cansats d’insulses espanyolades, avorrits de la beneitura de les pellícules pseudofolkloriques, veure (malgrat que per l’edat no els acabessin d’entendre a la perfecció) les primeres obres de Fellini ens obri la imaginació a noves percepcions, a espais fins aleshores no imaginats que ampliaven la nostra sensibilitat, les innates capacitats per a la poesia i la bellesa que tenen tots els infants.
Aquest primer film de Fellini vist l’any 1957 ens permeté conèixer ja per sempre, per a tota la vida, la qualitat indiscutible del gran director italià i, fer-ne un seguiment de la seva posterior evolució. Amb el temps, deu anys més endavant del que anam explicant, poguérem conèixer -en el Cine Club Universitari, en la filmoteca de París i de Barcelona- els primers treballs fets conjuntament amb Rossellini o amb Lattuada. Aleshores -parl de 1967- copsàvem la importància de les obres inicials del director italià: Luces de variedades (1950); Los inútiles (1953); La strada (1954); Almas sin conciencia (1955) i Las noches de Cabiria (1957). Més endavant esdeveníem fidels admiradors d’obres cabdals de la cinematografia mundial com La dolce vita (1960), Fellini Ocho y medio (1963) o Giulietta de los Espíritus (1965).
Altres films que ara em vénen a la memòria són aquell gran relat cinematogràfic de Jules Dassin (Rififí) i, sobre tot el primer gran impacte produït per la presència en la pantalla de la inobliodable Marilyn Monroe (Niágara, de H. Hathaway). Posteriorment, enverinats a fons per la seva màgica presència, veuríem, extasiats, Los caballeros las prefieren rubias (de H. Hawks); Cómo casarse con un millonario (de Jean Negulesco); Río sin retorn (d’Otto Preminger); Luces de candilejas (de Walter Lang); Bus stop (de J. Logan); El principe y la corista (de Laurence Olivier); Con faldas y a lo loco (Wilder) i El multimillonario (de Cukor).
Hauríem de parlar igualment d’aquella estranya pellícula espanyola vista en el “Cine Montecarlo” (Torrepartida) que, amb una lectura intelligent (i aquí la família, el pare i l’oncle que coneixien a la perfecció tot el tema del “maquis” a la península) servia per a parlar d’una qüestió “tabú” en la España de la victòria: el problema de la resistència guerrillera antifeixista (el “maquis”). Però de tot això ja en parlàrem més endavant, en propers capítols.

El meu primer “contacte” amb Fellini s’esdevé en el mes d’octubre del cinquanta-vuit quan s’estrena en el “Cine Montercarlo” de sa Pobla La noches de Cabiria (rodada el 1957). En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pellícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant. De cop i volta, sense anar-ho a cercar, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida i a conseqüència de les escletxes que misteriosament s’obrien en plena dictadura franquista, ensopegàvem amb un altra classe de cinema. Abans d’aquesta estrena ja havíem anat a veure amb el meu oncle i el pare (que havien fet guerra amb els republicans) Surcos (1951) de José Antonio Nieves Conde; Esa pareja feliz (1951) i !Bienvenido, Mr. Marshall! (1953) pellicules que neixen de l’estreta collaboració entre Juan Antonio Barden i Luis Berlanga (que s’havien conegut en el Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas -IIEC- creat el 1947). També record les estrenes a Can Guixa i Can Pelut de Muerte de un ciclista (1955) i Calle Mayor. Però aleshores jo era massa jove per a poder copsar els avenços, les ruptures que, dins del context de la dictadura i de la cinematografia oficial espanyola significaven els films abans esmentats.
Cal dir que, en aquell temps, a sa Pobla, malgrat es projectessin aquestes pellícules, ningú, excepció feta de la revista Vialfàs i dels comentaris d’Alexandre Ballester, es feia ressò dels fets que comentam, els quals, més o manco, passaven sens pena ni glòria per als representats oficials de la dictadura. En aquella època que ara ens sembla tan llunyana, les estrenes que tenien vertadera repercussió social i eren fortament recolzades per tot el poder de l’església i el feixisme triomfant eren “espanyolades” del tipus Marcelino, pan i vino (1954); Cerca del cielo (on es veia com els “rojos” mataven sacerdots i bisbes)… Tot servia per la propaganda política i d’aquesta pretensió d’adoctrinament catòlicofalangista sorgiren engendres del tipus Cerca de la ciudad, La guerra de Dios o Molokay. Malgrat tots aquests experiments, l'”èxit” autèntic del cinema de propaganda catòlica esdevingué amb El beso de Judas i, sobretot, amb el film que dirigí Ladislao Vajda damunt un un guió de Sánchez Silva, la famosa Marcelino, pan y vino protagonitzada per aquell inefable Pablito Calvo i que quan l’anàrem a veure al “Salón Montaña” va ser un èxit apoteòsic.
Posteriorment aquesta monstruositat, producte clàssic del “cine de niño” franquista, esdevingué visita obligada per als infants de les escoles pobleres i per als que ja anàvem a l’institut de la plaça del Mercat (Can Garroví). Els diaris de la Falange (i aleshores la premsa diari que no era falangista era de l’església) romangueren mesos i mesos lloant la “suprema dirección de Ladislao Vajda” i la “insuperable actuación del niñito Pablito Calvo”. El “niñito” per cert, acabà posteriorment en la “Legión Española”, fent de mercenari per a obscures forces reaccionàries a l’Àfrica i, més endavant va ser trobat venent droga per a diversos indrets del País Valencià. Misèria personal d’un pobre desgraciat que, quan va poder ser explotat per la indústria cinematogràfica franquista, ens era mostrat com a “exemple” a seguir per les generacions de la postguerra.
A Europa les pellícules d’alt valor religiós i humà eren productes que han passat a la història del cinema i algunes d’elles varen ser dirigides per genis de la categoria de Bergman, Dreyer o de Bresson. Sortosament per a la nostra autèntica “formació”, a començaments dels anys seixanta ja poguérem anar veient a Ciutat diverses produccions d’Ingmar Bergman. I aquí hauríem de ressenyar dues obres bàsiques del cine nòrdic i mundial i que significaren un sotrac perdurable en les nostres concepcions damunt el fet cinematogràfic. En referesc a El septimo sello (1956) i a El manantial de la doncella (1959). Posteriorment pogueren fruir d’obres mestres del tipus Fresas salvajes (1957) amb aquella superba interpretació del vell professor feta per Victor Sjöström. Més tard Bergman ens continuà emocionant amb pellícules d’una maduresa especial com El rostre (1958), Como en un espejo (1961), Los comulgantes (1962), El silencio (1963), Persona (1966), La hora del lobo (1967), La vergüenza (1968) o Una pasión (1969). Tambñe caldria ressenyar, en aquesta mínima aproximació al cine de Bergman, el descobriment que significà per a nosaltres poder fruir del coneixement i de les interpretacions d’actors i actrius de la categoria d’Anita Björk, Max von Sydow, Gunnar Björnstrand, Harriet Anderson, Eva Dahlbeck, Ingrid Thulin i Bibi Andersson.
Però en l'”Espanya” franquista, en aquella sa Pobla de ben entrada la postguerra, era el temps del cine de novenes i de rosaris, de la mistificació religiosa més barroera que hom pugui imaginar. I, per tant, haguérem de patir la visió de pellícules del tipus La mies es mucha, La manigua sin Dios, Misión blanca i ja més endavant la “modernitat” d’infectes productes amb monja o frare com ho varen ser els sèries tipus Sor Intrépida o Fray Escoba.
Aquestes “espanyolades” juntament amb la “màxima” realització del cine del moment que va ser El último cuplé (1957), enlairada per tots els mitjans de comunicació del règim com a l’obra cimera de la cinematografia mundial eren, el nostre forçat aliment espiritual en uns moments on la televisió encara no havia arribat a sa Pobla i, per tant, el cine era l´únic entreteniment de masses (juntament amb el futbol) que distreia la gent de la misèria (cultural i política regnants).
Per això eren d’agrair els comentaris favorables damunt Las noches de Cabiria i de Rififí fets a la revista Vialfàs (concretament en el número del 15 de novembre de 1958). Era difícil la lluita cultural contra la podridura oficialitzada pel feixisme. Aleshores les coses no es podia dir d’una forma clara i llampant. Però entre línies es pot comprovar com era de complicat portar a la gent quelcom de no embrutidor, una casta de cine que ajudàs en el que fos possible a dignificar la persona, lluny dels fastos embrutidors del clergat que havia beneït les matances de marxistes, nacionalistes i republicans. Pels comentaris de la revista Vialfàs de sa Pobla (1958) ens adonam com es provava de fer fracassar les estrenes de les pellícules que eren considerades “perilloses”. Deia la revista parlant de les dificultats de consolidar les estrenes d’un bon cine, de producte d’autèntica qualitat humana i cinematogràfica: “Si el público asistiera a la proyección de tales films atraído por sus auténticos valores, que son muchos, su sensibilidad no le hubiera permitido hundir en el olvido films realmente sensibles y llenos de ternura como el Globo Rojo, proyectado hace poco en el ‘Principal’, de producción francesa, o El techo, italiano, en el ‘Montecarlo’, o tantos otros que no han podido permanecer en la cartelera de espectáculos, por lo que a nuestra Villa se refiere, más de dos días”. I, després de ressenyar aquesta problemàtica, l’anònim comentarista de la publicació poblera, afegia, per a encoratjar els empresaris a no defallir en la seva provatura de dignificar les estrenes i el panorama cinematogràfic que arribava al nostre poble: “Sin embargo, reconocemos el interés puesto por los empresarios de nuestros cines, quienes, sin reparar en la parte económica, nos brindan la ocasión, de vez en cuando, de poder admirar tan interesantes películas, aún reconociendo que sólo son admiradas por una minoría de verdaderos aficionados”.

Aquest estiu he llegit i repasat un caramull de llibres de memòries (i també alguns poemaris) plens de referències al cinema. De cop i volta m’he adonat novament com moltes de les experiències cinematogràfiques dels anys cinquanta i seixanta que he narrat en Temps i gent de sa Pobla o en el poemari Temps Moderns són patrimoni comú de la generació d’escriptors dels anys setanta. Tot s’esdevingué amb la lectura de Els ulls del falcó maltès, de David Jou. David Jou comença el seu llibre amb un càntic al cinema, per a mi autènticament impresionant, que descriu amb exactitud la importància que tengué en la nostra formació (o deformació) la pantalla màgica, els jocs de llums i ombres en la foscúria d’aquelles antigues sales de projecció. El poema de David Jou diu així: “La teva llum ha estat per als meus somnis, / cinema, / el que la llum del sol és per als arbres: / creixement, estímul, energia. / De vegades, / ja no sé què he viscut, què he llegit, què he contemplat a les pantalles; / ja no sé ben bé on acabo jo / i on comencen les vides que he rebut en préstec / dels llibres i de tu. / Algunes d’elles han crescut esponerosament dintre de mi, / m’han fet més gran, m’han esculpit, m’han obert a més realitat. / Algunes escenes han estat -per a mi i per als meus contemporanis- / com icones del desig, com cànons de bellesa, / com models del que podíem ser o desitjar, / i n’hem calcat els gestos o cobejat els cossos. / Alguns personatges ens han acompanyat, / s’han indroduït com éssers vius a les converses, / ens han representat en proeses enllà del nostre abast / i en patiments que no hauríem resistit. / Avui parlo de tu com qui parla d’ell mateix, / cinema, / com qui recorre i assenyala alguns racons d’una pàtria on ha viscut / -un territori immens per on podria vagar anys, / retrobant a cada pas la intensitat d’una presència”.
Després, no sé per quines estranyes circumstàncies de la ment (potser perquè havia d’enllestir la presentació de Temps i gent de sa Pobla), vaig començar a repassar Les fites netes de Damià Huguet, Àlbum del temps. Memòries pobleres, de l’amic Alexandre Ballester i aquesta joia de la nostra literatura, Tèntol: records d’un allot de d’abans del turisme, llibre de memòries de Josep Cortès i Servera en que l’històric director de la revista Flor de Card, de Sant Llorenç des Cardassar, ens descobreix aspectes de la vida mallorquina dels anys cinquanta i seixanta que, sense l’ajut de la seva ploma i la seva memòria, s’haurien perdut de forma irremeiable.
Pere Orpí, autor del pròleg de Téntol, defineix molt encertadament els escrits de Josep Cortès com a una “prosa mengívola i transparent, plena d’agudesa i sensibilitat, i no exempta de qualque gota de fina i bonhomiosa ironia”. Jo afegiria a tot això que els vint-i-cinc capítols que formen aquesta obreta mestra són una aportació molt important a la nostra història més recent en el vessant de la història local. El llibre m’ha agradat moltíssim i he gaudit de la riquesa d’un lèxic que feia estona que no llegia.
L’empobriment del llenguatge en la societat de consum és una realitat prou coneguda. Josep Cortès ho explica en la seva “Presentació” (pàg. 5) quan diu: “el repertori de paraules que solem emprar habitualment no suposa més que un percentatge ínfim de la totalitat [del llenguatge], perdent, d’aquesta manera, una riquesa de matisos que possibilitarien una major expresivitat i comunicació”. I afegeix: “A més, hem arribat a un punt tan illògic que si un pretén parlar amb una mínima correcció, fins i tot sense emprar cultismes, pareix com si n’hagués d’estar un poc empegueït i exposar-se a esser tractat de ‘lletraferit’ per aquells que no miren gaire prim a l’hora d’importar paraules foranes”.
Una de les primeres referències al cinema en els anys cinquanta i setanta la trobam en el capítol “L’església” (pàg. 17). Parlant de la censura del feixisme i del nacionacatolicisme damunt les pellícules que arribaven a Sant Llorenç des Cardassar, Josep Cortès ens explica: “Una de les tasques de l’Església era la de vetlar per a salut moral dels feligresos, que en aquells temps se sobreentenia que érem tots els del poble, i és evident que una de les retxilleres per on es podia aficar la temptació era a través del cinema. Per això cada dissabte el rector posava un petit cartell dins el batiport de l’església indicant la categoria de les pellícules que s’havien de projectar el cap de setmana, cartell que també figurava a l’entrada del cinema”.
Pel que ens conta l’amic Josep Cortès, les valoracions referents als “perills” de les pellícules eren semblants a tots els pobles de Mallorca. A sa Pobla el rector també feia la mateixa “anàlisi” (censura) del que es podia veure i no es podia veure a Can Guixa o Can Pelut, al “Salón Montaña” o al “Gardenia Club”. Els nivells de permisibilitat de la censura anaven des del número 1, (“Para todos los públicos”); al 2, (“Para menores”) i al 3, (“Para mayores”). Aquest “mayores” significava que el clergat vaticanista i franquista “insinuava” que tan sols podien comprar l’entrada els que ja tenien vint-i un anys.
Altres “valoracions” eren encara més serioses. Anar a veure un film qualificat 3R et podria portar directament a l’infern. Les d'”anar a l’infern” eren precisament aquestes: les assenyades amb un 3R (“Para mayores con reparos”) i les “especials”, aquelles que la valoració clerical situava com a film “Gravemente peligroso”.
En el llibre Clasificación 3R. El cinema a Mallorca de Margalida Pujals i Manel Santana (Documenta Balear) i en les pàgines 89-91 podem trobar la primera circular del governador civil feixista Mateu Torres prohibint projectar pellícules que no haguessin estat censurades. L’ordre va sortir publicada en el Boletín Oficial de la Provincia de Baleares dia 24 d’octubre de 1936 i deia: “Siendo necesario ejercer la debida vigilancia sobre las películas que se exhiben en los cinematógrafos paa evitar los estragos que en el público producen, especialmente en la juventud, de acordado ordenar a los Srs. Alcaldes no autoricen la exhibición de ninguna película que no haya sido censurada por su autoridad con la advertencia de que no se autorizarán ninguna película que por su fondo o forma se atente a la moral y a las buenas costumbres o se haga apología de robos, crímenes, forma de realizarlos, etc…”.
Cal dir que per a allotells de dotze o tretze anys totes aquestes valoracions sorgides de la sagristia eren summament sugrerents. Tot plegat ens ensenyava a considerar tot el que era prohibit com a obres millors que les “espanyolades” permeses i autoritzades. Una pellícula espanyola “para todos los públicos” era això mateix: una espanyolada sense gaire cosa d’interès. Però que no arrribàvem a imaginar davant un 3, un 3R o un “Gravemente peligrosa”!
Pel que diu en Josep Cortés en el seu llibre veig que a Sant Llorenç des Cardassar els encarregats dels cines del poble eren tan vius com els poblers i situaven de seguida a la porta del local la classificació de la pellícula “i no per evitar-se el tancament del local si compareixia una inspecció, sinó per fer propaganda de la pellícula! Que Déu els hagi perdonat”.
Un altre llibre d’obligada consulta per a aquells que vulguin rememorar la història del cinema a Mallorca seria la utilíssima obra de Pujals i Santana que ja he citat. Com explica la nota de promoció de l’editorial: “Els autors d’aquest llibre analitzen a fons el cinema a Mallorca des del punt de vista social, descriuen la influència que va exercir sobre la mentalitat collectiva, retraten els seus consumidors, tant el simple espectador, sovint renouer, com el cinèfil més exigent, i presten una atenció especial a la funció acomplida per la fèrria censura franquista”.

A Les fites netes de l’enyorat Damià Huguet hi ha alguns capítols dedicats al cinema. M’han interessat especialment els titulats “Cinema blau” (pàg. 66) i “Tornen les sessions de cinema?” (pàg. 168). “Cinema blau” expressa una nostàlgia tan fonda per aquells horabaixes de cinema de quan érem infants com pocs escriptors crec que podem aconseguir. L’amor que tenia Damià Huguet pel cinema es troba aquí a flor de pell i cada línia del capítol traspua aquest amor infinit envers les màgiques ombres de la pantalla. Damià Huguet recorda fins i tot el color de les parets d’aquells cines de Campos, quan encara es respirava l’obscura i tèrbola densitat de la trista postguerra mallorquina. Diu Damià Huguet: “Però la veritat és que això de la blavor del cinema em commou, i molt més encara la subtilesa del blavet de les parets antigues, aquest encant subjugant que té tant a veure amb la infància, amb el perfum del color de la innocència, el to suau -i celestial- de tot un món ple de mites, allucinant, i decorat amb les més estrambòtiques imatges d’una fascinació tota tacada d’elements encisadors que, evidentment, no tenen el cor en aquesta pantalla blanca. Pura ficció cinematogràfica oberta a tots els somnis que pam a pam han creat el seu món”.
Aquesta màgia referent als cines de poble que tan a la perfecció ens descriu Damià Huguet a Les fites netes és ben idèntica a l’amor que traspua Téntol de Josep Cortès. En un bellíssim capítol titulat “El cine d’Allà Abaix” (pàg. 93) l’escriptor de Sant Llorenç des Cardassar diu, ple de nostàlgia per aquella època que ens marca tan profundament: “Un dels llocs que considerava més màgics era la cabina de les màquines, hàbilment manejades per Toni Parrino, que a vegades em deixava estar-m´hi una estona per veure la sessió a través d’un dels finestrons. La complicada trajectòria de la pellícula, que serpentejava des d’un rodet fins a l’altre passant per innombrables rodes dentades i per enginyosos prismes que recollien la llum vivíssima produïda pels carbons, em provocava una fascinació que no vaig trobar a cap altre indret”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!