Literatura catalana moderna - Illes

L’Organització d’Esquerra Comunista fou un dels partits més nombrosos, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d’aquells moments cap altre que si li pugui comparar. Militaven en l’OEC, en el front de barris, impulsant les Plataformes Anticapitalisets dels ravals i ajudant a crear les primeres associacions de veïns, en Jaume Obrador, na Maria Sastre i en Paco Mengod. Tant n’Obrador com en Paco, envoltats per desenes de militants de l’OEC, impulsaren les lluites més actives per les reivindicacions populars a Son Cladera, Son Rapinya, la Soledat, Son Serra-la Vileta, etc. N’Aina Gomila i n’Antònia Pons, a S’Arenal i Can Pastilla, muntaven les Comissions Anticapitalistes, amb obrers del ram d’hosteleria, ajudant i encapçalant lluites com les dels hotels Panamá, Gran Fiesta, Bahía de Palma, Luna Park, Saratoga i molts d’altres. En Guillem Coll, de Lloseta (un dirigent actual de CC.OO) i en Joan Albert Coll, un company menorquí, amb altres camarades de l’organització provinents de les JOC, organitzaven igualment els treballadors de la sabata. En Jaume Bueno, excel.lent organitzador obrer (avui esdevingut advocat de CC.OO.), ajudava qualsevol front de lluita contra el govern i la patronal. A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d’ençà la guerra civil na Maria Durán i n’Antoni Perelló. En Mateu Morro a Santa Maria i en Biel Matamales a Petra, eren estudiants que ajudaven a reforçar les Plataformes del seu sector. Altres cèl.lules s’anaren creant a Montuïri, Sant Joan, Inca, Lloseta, Ciutadella, Maó, Ferreries. El creixement a pobles era molt fort. En Toni Negre, un santamrier de rel, feia les primeres passes vers la futura creació de la “Unió de Pagesos”. En Pere Tries no descansava. A Magisteri, en Toni Mir -l’actual president de l’OCB-, juntament amb Salvador Rigo, M. López Crespí, Magda Solano, Margarida Seguí i Àngels Roig, convertien la “fàbrica de mestres”, en un dels centres d’ensenyament més combatius d’aquell temps. Salvador Rigo no aturava dibuixant cartells reivindicatius. Armat amb retoladors i pinzells, carregat de pots de pintura, imitava les creacions de la propaganda bolxevic. Els seus murals en paper d’embalatge eren un crit contra el sistema capitalista i una ensenyança avorrida, buida de continguts, falsa, inútil per al nostre recobrament com a poble. En Tomeu Barceló, de les JEC (Joventuts d’Esquerra Comunista) era el primer en qualsevol moguda antiburgesa. El futur historiador Joan Ensenyat i el mateix Mateu Morro, treballaven per Filosofia i Lletres. A Sanitat, na Margarida Chicano Sansó era la responsable de portar endavant les reivindicacions del sector. Na Margarida Chicano també s’encarregava -entre d’altres activitats igualment perilloses- de portar-nos sovint les publicacions i materials que el partit editava a Barcelona. En Josep Capó, ànima de les Joventuts Obreres Catòliques de Menorca era el responsable polític. Menorca era una de les zones amb més militància d’OEC per allò que alguns dels nostres dirigents provenien de l’illa germana. Els menorquins vinguts actuaren d’una manera decisiva en la consolidació de l’organització. Record també na Catalina Mir (l’actual Cap de Premsa del CIM), feinejant en les joventuts. L’antic missioner al Perú, Mateu Ramis i el seu germà Guillem. En Guillem Ramis després esdevindria regidor de Sta. Maria i responsable del MCI. Es pot dir que tota la família Ramis col.laborà activament amb el partit. Entre els peninsulars que s’hi afegiren, dirigint diverses activitats militants en el front obrer, destacaria n’Antonio Muñoz i en Domingo, ambdós sempre -encara, tants d’anys després- en primera línia davant la manifestació reivindicativa, o al capdavant dels piquets informatius en qualsevol vaga o “moguda sindical”. Josefina Valentí, la futura dirigent del partit trotsquista -el PORE-, també era militant de l’OEC. A poc a poc, a mesura que la lluita antifeixista s’enfortia, se’ns afegiren grups i persones provinents d’altres partits: en Salvador Arias, amb alguns estudiants procedents de les Joventuts Comunistes; en Mateu Ensenyat, historiador, amb companys de Bandera Roja que no volgueren entrar al PCE quan una part d’aquest grup -Paco Obrador, Celestí Alomar, Antoni Tarabini- fou captada pel carrillisme. Un home molt actiu al costat de Jaume Obrador i Paco Mengod era en Carles Maldonado, revolucionari -com alguns dels companys que he anomenat- que no s’ha penedit mai d’aquells anys de lluita anticapitalista.

Més endavant en Toni Mir s’encarregaria de les Joventuts d’Esquerra Comunista (JEC), ajudat per Macià Abraham i Sergio López, entre d’altres.

La gent que formàrem l’OEC procedíem de grups revolucionaris que ja actuaven des de feia molts d’anys. Hi havia una procedència majoritària que venia dels Cercles d’Obrers Comunistes de Catalunya (COC); dels Nuclis d’Obrers Comunistes d’Euskadi; del FLP-FOC (Front d’Alliberament Popular-Front Obrer de Catalunya); del cristianisme d’esquerres, concretament de les Joventuts Obreres Catòliques (JOC); i de nuclis que simpatitzaven amb una possible reorganització del POUM (l’organització comunista catalana que dirigí, fins que fou assassinat pel PCE, Andreu Nin). L’OEC era segurament l’únic partit que lluitava per la democràcia de base i no volia assolir el poder polític (ni a nivell d’estat, de guanyar la Revolució, ni a les institucions, de triomfar la reforma del franquisme). Lluny de la nostra intenció compartimentar el combat revolucionari per “etapes”, com feien els grups de procedència estalinista. Anti-burocràtes per excel.lència, el nostre concepte de socialisme no tenia res a veure amb la dictadura del partit exercida a l’URSS i altres estats de socialisme degenerat. Tot assimilant les experiències de la Commune de París, les col.lectivitzacions agràries i de fàbriques a l’estat espanyol en temps de la guerra civil, volien un socialisme autogestionari basat en el poder dels consells de treballadors, estudiants i pagesos. La concepció que teníem del marxisme i del moviment obrer era també “herètica”. Així com el carrillisme havia oblidat i lluitava activament contra les aportacions de Rosa Luxemburg, Gramsci, Mao, Trotski, Bukharin, Andreu Nin o tot l’aspecte consellista i de democràcia de base de Lenin, nosaltres, al contrari, ens vanàvem de no tenir pensadors prohibits. Qualsevol experiència del moviment obrer català i internacional eren bones si servien a la causa del socialisme i del comunisme a les Illes.

En un determinat moment del desenvolupament de l’Organització decidirem editar una publicació estrictament partidària. Teníem moltes revistes sectorials. Normalment, cada front de lluita (hosteleria, sabata, fusta, pagesia, sanitat, estudiants, barris, etc) mitjançant les Plataformes i les Comissions Obreres Anticapitalistes, editava el seu butlletí i les octavetes necessàries per a la lluita. La revista més famosa era la del front obrer, “Mallorca Obrera”, i “L’Espira”, de les JEC. A nivell intern, per analitzar qüestions que no volíem fossin llegides per la policia, editàvem “La Batalla”.

La nova publicació s’anomenà “Democràcia Proletària” i volia complir la funció que feia el “Mundo Obrero” entre els militants del PCE. La reunió constitutiva del consell de redacció la férem a casa meva, en el carrer Antoni Marquès, número 20, 4art, 10. Entre d’altres que ara no record, hi eren presents en Mateu Morro (l’actual batle de Santa Maria), la periodista Gina García -que havia militat amb nosaltres al Principat-, en Pep Capó (Secretari General Adjunt de la PIMEM) -aleshores màxim responsable polític de l’OEC-. Em sembla que també hi devia ser en Toni Mir o en Biel Matamales com a delegats dels estudiants. El delineant Monxo Clop Molins era l’encarregat dels aspectes tècnics de la públicació (una de les millors de la clandestinitat antifranquista, en paraules dels historiadors Antoni Marimón i Miquel Martín). Moltes seccions (cultura, política estatal i internacional) anaren a raure en les meves mans. Els pseudònims que més sovint vaig emprar foren: Tomeu Torrens, Teresa Isern, Felip Cladera, etc.

N’arribàrem a editar dos mil exemplars de cada número durant una sèrie d’anys, i tenia una bona xarxa de distribució que cobria a la perfecció Mallorca, Menorca, Eivissa i els subscriptors de la península. L’arxiu secret, l’amagatall de la propaganda, era controlat pel secretari de finances, en Paco Mengod (l’ex-President de les associacions de veïns de Palma) i pel company Monxo Clop. Eren tan estrictes les mesures de seguretat emprades per en Paco que mai cap altre militant no sabé on teníem el material. Nosaltres fèiem tota la composició de la revista: jo picava els articles a màquina, en Monxo Clop ho enllestia tècnicament amb els seus estris de delineant, i la impressió final anava a càrrec de la impremta que tenia al carrer Matías Montero l’actual dirigent del PSOE Teresa Nieto. Na Teresa feia una feina immillorable i va ser precisament a causa de la seva col.laboració que un matí sofrí un atemptat per part de la Brigada Social i moltes anades i vingudes a comissaria. Però no va parlar mai. No digué res de res. La gent, aleshores, malgrat no militàs a recer d’una organització, tenia un sentit del deure i una responsabilitat increïbles. Un dia, quan va anar a agafar el cotxe, el va trobar ple de pintades que deien “Teresa Nieto, roja, ve con cuidado”. També li havien pintat un caramull de sigles de l’OEC. En va sortir publicada una foto a “Última Hora”.

Teníem diverses formes de vendre “Democràcia Proletària”. Una era la normal, a través del sistema orgànic establert per la Secretaria d’Organització. Així la publicació arribava regularment a militants i simpatitzants. Un altre sistema -que utilitzàrem a mesura que la dictadura anava moderant la repressió- era imposar la premsa comunista enmig del carrer, amb venda a “cara descoberta”.

Vendre el material clandestí a la vista de tothom ens portà nombroses detencions, interrogatoris de la Brigada Social i la Guàrdia Civil. Un Dijous Bo, a Inca, n’arribàrem a despatxar més de cinc-cents exemplars. Quan estàvem en plena tasca -veníem un número dedicat a la pagesia i els problemes del camp- ens enxampà la Guàrdia Civil, i tots els membres del piquet de propaganda anàrem a raure a la garjola municipal. Na Margarida Chicano Sansó, en Joan Albert Coll i en Mateu Ramis pogueren fugir a temps.

El fet d’esser detinguts per vendre lliurement la premsa comunista no ens afectava gaire. Només les nostres respectives famílies, com és natural, restaven una mica atemorides. “Què serà d’aquests al.lots”, deien mares i padrines, en veure els noms al diari. “Detenidos por vender prensa de partido”, eren els titulars de sempre. “El País” informava: “Detenidos en Palma cuatro militantes de Izquierda Comunista”. I continuava: “Cuatro militantes de la Organización de Izquierda Comunista, OIC, entre ellos el escritor y autor teatral Miquel Lòpez Crespí, fueron detenidos por la Guardia Civil en la localidad de Inca, con motivo de la festividad que se celebraba en esta ciudad, se dedicaban a vender el número especial dedicado a los pueblos de Mallorca del órgano de la OIC, `Democràcia Proletària’. Los cuatro detenidos fueron trasladados a los calabozos municipales donde permanecieron por espacio de casi treinta horas para pasar después a declarar ante el juez”. Per a nosaltres, l'”accident” era un “afer” normal de la lluita clandestina. Intensificàvem aquest sistema de venda perquè, de certa manera, era l’únic medi que teníem d’arribar a un cercle cada vegada més ampli de la població. La premsa burgesa i altres mitjans de comunicació al servei de la banca continuaven sense informar de les activitats dels revolucionaris que no acceptàvem els pactes amb la burgesia. No hi havia manera de fer arribar les nostres propostes polítiques al poble. La ràdio i la televisió ens estaven completament prohibides. La premsa tan sols parlava d’alguna detenció. Les lluites populars impulsades per l’esquerra conseqüent eren silenciades per sistema. Els espais de política local i nacional eren ocupats per partits que -si exceptuam el PCE- eren fantasmals. Les empreses capitalistes de l’edició només feien propaganda dels qui els semblaven menys radicals o que més s’avindrien a pactar amb els franquistes la “ruptura”. El carrillisme, malgrat que a vegades insistís en la necessitat de “rompre” amb el franquisme, el cert és que feia passes efectives per a deixar dempeus tota l’estructura repressiva de la dictadura (Brigada Social i Guàrdia Civil). No en parlem pel que fa referència a l’estructura econòmica del capital. La qüestió de la propietat privada dels mitjans de producció era intocable! Del problema de l’autodeterminació de les nacionalitats no en volien sentir parlar. El seu aigualit republicanisme s’anava fonent com un bocí de sucre dins l’aigua. Els Països Catalans no existien. A poc a poc esdevenien un partit del sistema, una columna fonamental de la societat capitalista contra la qual lluitàvem.

Les detencions ens servien per a rompre per uns moments aquesta muralla de silenci que -comprovàvem diàriament- cada vegada es feia més forta a mesura que les lluites populars es radicalitzaven.

Els companys, quan sortíem de comissaria, ens venien a esperar i, puny enlaire, cantaven cançons revolucionàries – L’estaca” de Lluís Llach; “D’un temps d’un país” de Raimon, sense faltar-hi l’himne de Plataformes que, guitarra en mà, interpretava en Toni Mir-. Teníem l’absoluta seguretat que, malgrat la repressió, arribaríem un dia no molt llunyà a la societat sense classes, deslliurada de l’opressió capitalista, per la qual lluitàvem. Aquesta fe era la nostra força, que cap detenció no podia enfonsar.