Literatura catalana moderna - Illes

Una certa misèria cultural.

L’aportació dels escriptors a la lluita antifranquista fou minsa, esquifida i ben misèrrima. I si en el combat general per la democràcia i la llibertat llur aportació fou escassa… )què en direm, de la militància dels nostres autors dins les fileres del socialisme o del comunisme? Tot plegat feia feredat. 

A vegades, anant a una reunió clandestina, solia topar-me amb alguns dels fantasmes del passat. Guillem Colom, assegut a una cadira del bar Modern, mirant al carrer, talment una estàtua de marbre. Al Círculo Mallorquín, en Llorenç Villalonga, recolzat en un sofà, fullejava diaris en la penombra. Coneixíem “Mort de Dama”, “Bearn”, els “Desbarats” (aquesta darrera obra prologada per Jaume Vidal Alcover, l’edità “Daedalus”). Els escriptors del passat ens semblaven distants, massa allunyats de les esperances i dèries revolucionàries que ens dominaven. No ens hi aturàrem mai a encetar una conversa, a demanar-los quelcom. Per a nosaltres, l’intel.lectual del tipus Miquel Gayà o Guillem Colom eren autèntiques mòmies que no havien fet res per escurçar el període d’opressió del nostre poble.
També hi era jo mateix, que, com ja he dit, militava a l’OEC (Organització d’Esquerra Comunista). En Jaume Pomar, malgrat que en unes radicals declaracions publicades a un llibre d’Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells (“La generació literària dels 70”), es definia com a “marxista-leninista, pensament Rosa Luxemburg”, el cert és que, llevat uns certs contactes amb el carrillisme, mai no milità tampoc activament dins cap grup comunista. Supós que era massa viu per a anar a “perdre el temps” amb les servituds d’un treball organitzat, sotmès a una disciplina col.lectiva. A vegades, a casa dels seus pares, o a casa meva, ens trobàvem i petàvem la xerrada cultural i antifranquista. Però mai cap dels partits que li passava les publicacions no aconseguí fer-li fer feina dins una estructura leninista d’organització.
Dins el camp d’afinitat amb el socialisme (un socialisme ben allunyat del PSOE actual, evidentment!) podíem situar en Josep M. Llompart, dispost sempre a ajudar qualsevol organització que li anàs a demanar cartes, manifestos, signatures, presència a un acte reivindicatiu. En Josep M. Llompart fou impulsor -juntament amb en Toni Serra i en Palau i Camps- de la provatura d’organitzar la secció mallorquina del Pen-Club. Es tractava d’aconseguir, per al futur, una certa coneixença internacional dels actes de repressió de la dictadura damunt els escriptors mallorquins. N’érem d’innocents, els que a les reunions al local de l’Editorial Moll pensàvem que els escriptors, en massa, agafarien una actitud decidida envers la lluita activa per la llibertat i el socialisme!
A n’Antònia Vicens ja l’havia vista per les “Aules de novel.la, i teatre” que organitzà, a finals dels anys seixanta, en Jaume Adrover a la “Casa Regional Catalana”. En Llorenç Capellà, fill d’un oficial republicà (el gran autor teatral Pere Capellà), anava d’aquí allà, demostrant una ferma actitud democràtica. N’Antoni Mus escrivia unes valentes narracions que recordaven la ferotge repressió feixista a Manacor i m’arribaren, escrites a màquina, anys abans d’esser editades a Barcelona. Ningú no dubtava tampoc del tarannà antifranquista d’homes com en Palau i Camps i el mateix Miquel Ferrà Martorell. En Miquelet Mas -alhora molt amic d’en Pep Vílchez- era llavors un jovenet que començava a escriure. En un concurs literari que feien a Campos, en Toni Serra i jo mateix (també hi havia na Joana Serra de Gaieta) li concedírem el primer premi, la qual cosa l’encoratjà a continuar provant sort en la literatura.
Dit això hom constata que no hi havia res més que es mogués dins del camp de l’antifranquisme. La majoria dels nostres estimats escriptors, quan no eren mòmies en estat de descomposició, eren esperits massa selectes, que, posseïts per una gran “suficiència” no trobaven digne de la seva genial saviesa allò de “embrutar-se” amb les normals reivindicacions del poble.
I els que estaven tancats dins la seva particular torre d’ivori encara podien passar. Els pitjors eren els que, indiferents a la lluita per la llibertat, als assassinats continuats de la dictadura, treballaven per a diverses institucions franquistes -els sindicats verticals, per exemple- bastint la seva fortuna amb el producte de l’explotació a què la patronal sotmetia els treballadors. Eren els que ara són considerats més “excelsos i genials”, els que presideixen els àpats amb les primeres autoritats; i si amb la dictadura no “s’embrutaven” amb la política, ara, “apolítics” per naturalesa, no tenen cap escrúpol a afavorir la gestió de Gabriel Cañelles o de qui mani. Són l’expressió evident de la “superioritat absoluta de l’art, de la bellesa eterna”… per a defensar la pròpia butxaca.
La misèria del món dels escriptors -si exceptuam els casos abans esmentats de compromís militant- era talment com l’hem descrita. I els partits d’esquerra tampoc no se’n lliuraven, de la pobresa cultural. Mai, en cap dels partits amb els quals vaig col.laborar o als quals vaig ajudar, no vaig trobar un programa adient, una concepció adequada al fet necessari de la revolta cultural. En Carrillo havia llançat la idea de “la unión de las fuerzas del trabajo y de la cultura”. Potser que a Espanya o al Principat la idea tingués certa força de convocatòria. A Montserrat, quan l’estat d’excepció del `69, hi hagué una munió immensa d’intel.lectuals catalans tancats, en protesta pels assassinats i tortures de la dictadura. Però el suggerent projecte no deixava de ser una tàctica per a instrumentalitzar escriptors i artistes. Ni en Carrillo ni cap altre grup d’esquerres (l’OEC inclosa!) no sabien què fer amb una qüestió que els cremava les mans. L’economicisme més vulgar i barroer dominava la majoria dels nostres grups. Pensaven, creien, que la lluita per simples reivindicacions econòmiques -augment de sou, guanys estrictament materials- era el “súmmum” de la lluita antiburgesa. Demanar que militants obsessionats per la lluita purament reivindicativa llegissin les anàlisis de Roland Barthes, Lefebvre, Lucien Goldmann, Garaudy o Fischer, hagués estat demanar que plogués cap amunt. Era quasi inexistent l’anàlisi damunt la funció dels intel.lectuals. El problema d’anar bastint una nova cultura d’esquerres no hi comptava. Els estudiants a vegades plantejaven la necessitat de lluitar per a modificar els reaccionaris llibres de text. No eren gaire escoltats. Parlar dels situacionistes, de Raoul Vaneigem, hagués estat parlar en xinès. La “cultura” era la “cultura”. Cap proposta autènticament revolucionària. A vegades pensava que no havia servit de res el maig del `68. Tampoc no es qüestionava gaire la divisió burgesa del treball. Els uns naixien per a dedicar-se al treball intel.lectual, els altres per a la feina física. El màxim que podia fer un partit socialista o comunista era lluitar per obtenir un poc més de sou pels de sota. Les direccions partidistes, en tot el que fa referència a la lluita per una cultura d’esquerres, es movien dins el camp marcat per l’oligarquia dominant, sense posar en qüestió que també la universitat, la justícia, la religió, la literatura -transmissora d’una determinada ideologia-, ajudaven a sostenir la societat capitalista de la mateixa manera com ho feia el sistema repressiu (policia, exèrcit i guàrdia civil). Com si dins d’una col.lectivitat no hi hagués escriptors de dretes i d’esquerres, intel.lectuals al servei de les classes dominants i intel.lectuals al servei de les classes populars. Molts dels dirigents dels nostres partits no coneixien Jean-Paul Sartre, ni molt manco Gramsci. De Gabriel Alomar en sentiren parlar per primera vegada quan en portàrem les despulles des de l’exili. L’estudi i aprofundiments que Antoni Gramsci havia fet sobre els professionals en una societat de classes eren completament desconeguts. Els militants s’estimaven molt més de llegir les ximpleries que deien els dirigents (Felipe Fonzález, Carrillo, Eladio García, Diego Fábregas, Domènec Font) que no pas estudiar els clàssics del pensament revolucionari. Els pocs escriptors que militàvem en defensa del socialisme érem considerats com a una rara espècie d’animals curiosos (però perillosos). Se’ns tractava de forma sospitosa i, davant qualsevol aportació al debat, sovint se’ns volia fer callar amb l’epítet de “petit-burgesos” sense tenir en compte l’origen popular de molts de nosaltres.
Crec que fou precisament una nefasta indiferència vers la cultura i el treball intel.lectual, la ignorància sobre els temes ideològics i de formació de les consciències (paper de l’escola i la Universitat, dels professionals i intel.lectuals tradicionals en la reproducció i manteniment de les idees de la classe dominant) el que allunyà molts possibles simpatitzants i militants de les nostres organitzacions. La mitificació d’un tipus d’obrer inculte (aquell que només sabia dir que sí a tot el que deia la direcció) agreujà encara més la mancança de quadres ben formats i preparats. Els partits estalinistes -les seves direccions- promocionaven el treballador que no sabia gaire de marxisme (es descuidaven les tasques de formació dels afiliats), i així mai tenien qui els portàs la contrària a reunions i comitès de direcció. I això només es podia aconseguir fent la vida impossible als intel.lectuals revolucionaris.
Podem concloure afirmant que la misèria cultural a la nostra terra, en temps de la dictadura, vingué donada, entre molts d’altres problemes, per aquest no voler veure més enllà del nas. Tan culpables foren la gran majoria d’escriptors que no volgueren saber res de la lluita per la llibertat, com les direccions partidistes que, amb un menyspreu absolut vers la lluita de classes cultural, tampoc no saberen elaborar ni oferir una alternativa coherent a allò que des de sempre havia ofert la burgesia dominant

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!