Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

18 de gener de 2022
0 comentaris

ILLES – ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)

ILLES – ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)

Enfront de l’escolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de l’estalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. “Els altres comunistes”, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes d’una doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per l’aparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint s’han amagat o s’han tergiversat. (Mateu Morro)

Per Mateu Morro Marcé, historiador
Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de “l’altre comunisme” (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits d’assaig com en els de ficció. No és un tema fàcil, perquè la història de l’esquerra revolucionària a l’estat espanyol és la història d’un fracàs polític. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no n’ha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.
De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el d’un model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en l’acceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model d’estat monàrquic i unitari. Sols l’emergència d’unes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre l’homogeneïtat de l’esquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. L’estabilitat política i institucional, tant llavors com ara, s’assegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin l’equilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, d’acord amb les previsions dels que l’organitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, l’hostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta. Aquells moviments estaven massa marcats pels esquematismes doctrinaris i connectaven malament amb les majories socials i, a més a més, volien l’impossible, per això mateix la transició al sistema parlamentari els arraconà per complet.
La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, l’enfonsament de les “democràcies populars” i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions d’esquerra revolucionària naixien, s’escindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.
S’entrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig d’una sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en l’aportació d’elements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de l’assemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.
Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, l’anticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics d’aquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir d’altres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història s’escriu cada dia, no és mai esclava del passat.
Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i s’expandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no s’han de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.
Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.

El comunisme en el segle XX

El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a l’enfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i l’estalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.
Sovint s’intenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per l’abnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.
Enfront de l’escolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de l’estalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. “Els altres comunistes”, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes d’una doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per l’aparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint s’han amagat o s’han tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials d’aquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per l’estat soviètic i les seves zones d’influència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.

Els límits de la transició

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.
El problema de la transició és que a l’estat espanyol no s’arribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de l’estat franquista, i no s’arribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien d’un gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala d’esvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però l’estat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses d’una altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada s’haguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies d’estats democràtics. Entre altres incongruències la definició de l’estat espanyol com un estat unitari i l’adopció d’una constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius d’aquest procés dirigit des del poder.
La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions d’aquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes d’una gran operació de camuflatge polític del vell “establishment”, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica d’aquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.

 

El llibre “Els altres comunistes”, de Miquel López Crespí
Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

Tenc a les mans i acab de llegir un llibre que fa molta llum sobre un dels períodes més rellevants en la història democràtica, a l’estat espanyol en general, i a les Illes Balears i Pitiüses, més concretament.
L’escriptor pobler Miquel López Crespí, amb “Els altres comunistes”, ajuda a copsar certs aspectes que les versions oficials acostumen a amagar o distorsionar de forma interessada. Es mostra molt crític, sobretot, davant del comunisme oficial que encapçala Santiago Carrillo.
L’anomenada “transició”, un dels temes més recurrents a què acostuma a fer referència gairebé tota l’obra literària de l’escriptor pobler Miquel López Crespí, hi és tractada des de perspectives diverses.
Quan l’autor al·ludeix a la memòria política de la transició, tot recordant “no era això, companys, no era això”, para esment explícit i directe a actors que considera els més combatius en la lluita antifranquista dels anys seixanta i setanta. Els que situa a la base de l’anàlisi d’esdeveniments importants de la transició.
Per a l’autor pobler, la transició espanyola cap a la democràcia comença amb la mort (en atemptat) de l’almirall Carrero Blanco. Amb això, al llarg del llibre, analitza el paper de l’eurocomunisme, la socialdemocràcia i l’esquerra revolucionària durant aquells anys marcats per tanta intensitat política a l’estat espanyol.
Des del meu punt de vista personal, adquireixen importància rellevant els capítols dedicats a la consolidació de la divisió sindical, a la inoperància de determinats organismes “unitaris” de l’oposició, a l’abandonament de la lluita per la república i l’autodeterminació, o a la signatura dels antipopulars pactes de la Moncloa.
A l’àmbit de les Illes Balears i Pitiüses, l’autor també analitza certs aspectes que considera essencials en la història del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i del procés autonòmic illenc. Fa un esment especial a la preparació dels diversos cops d’estat que conflueixen el 21 de febrer de 1981, amb el tinent coronel Tejero ocupant el Congrés dels Diputats.
Amb poques paraules, es pot afirmar que aquest llibre d’en Miquel López Crespí és una apassionant memòria política del període de la transició política cap a la democràcia, amb la qual l’autor convida companys i companyes de lluita per la llibertat a romandre dins la mateixa trinxera de combat, per un món més just i solidari.
Solament per aquesta convidada enèrgica i engrescadora que fa en Miquel, ja s’ho paga que l’autor hagi arribat a fer aquest llibre, que el llibre hagi estat posat a la venda i que la gent amant de la lectura en pugui adquirir l’exemplar, no solament per fullejar-lo i pegar-hi una ullada, sinó sobretot per llegir-lo i assimilar-ne el contengut.
S’hi abasten els anys del període de la transició democràtica a l’estat espanyol, és a dir, els que transcorren entre dos fets singulars: l’atemptat mortal d’ETA contra l’almirall Carrero Blanco, president del Govern franquista, produït el 20 de desembre de 1973, i el cop d’estat del tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina, el capvespre del dia 23 de febrer de 1981.
Són vuit anys, d’una gran intensitat i efervescència polítiques, que ajuden a copsar, entre d’altres, certs aspectes que l’autor valora com a significatius: l’any 1976, com a punt àlgid en les lluites populars contra la dictadura franquista; el paper de les Comissions Obreres Anticapitalistes; la consolidació de la divisió sindical; el referèndum i la consolidació de la monarquia borbònica; la Mallorca clandestina; la debilitat del carrillisme illenc (PCE); el Pacte Social de la Moncloa; el Pacte Autonòmic; la criminalització de l’esquerra alternativa; la lluita per una constitució autènticament democràtica; la crisi de l´esquerra alternativa; l’independentisme revolucionari…
L’autor, amb aquest llibre “Els altres comunistes”, parteix d’una sèrie de conviccions i creences fermes que manté tot al llarg de la seva obra literària: la transició política cap a la democràcia a l’estat espanyol comporta renúncies grans i fortes per part d’unes esquerres que es tornen amnèsiques, per conveniència, amb ganes d’arribar a ser reconegudes oficialment. Segons l’autor pobler, arriben a signar un pacte de sang per oblidar l’heroic passat d’una resistència antifranquista perllongada en l’espai i en el temps. Renuncien al marxisme, a la tradició i la memòria republicana, a una construcció federal de l’Estat. Accepten de bones a primeres un restabliment i consolidació de la monarquia borbònica, com també de la divisió sindical. Abandonen pràcticament la lluita per l’autodeterminació dels pobles, i les pràctiques de democràcia directa dins la societat. Arraconen les gestes increïbles de les guerrilles antifeixistes, actives i dinàmiques. Desactiven el contengut anticapitalista del moviment obrer i popular. Renuncien a fer servir un referèndum per tal de conèixer la voluntat popular respecte d’un règim monàrquic o republicà. Retiren de les manifestacions els signes i símbols de la bandera republicana o independentista, mentre pengen la bandera de Franco fins i tot a les seus de partits i sindicats. S’obliden per complet dels moltíssims defensors de la República. Deixen intactes els aparells repressius de la dictadura franquista: la Brigada Social, la Policia Armada i la Guàrdia Civil. Consenten que l’exèrcit franquista sigui el garant de la mateixa constitució democràtica. Accepten, en definitiva, la implantació i el desplegament de l’economia de lliure mercat.,,
Tot això significa, segons l’autor, l’enterrament gairebé definitiu de quasi un segle i mig de lluites del moviment obrer i les nacions oprimides de l’estat espanyol. Significa també l’abandó de la lluita per l’autodeterminació i la unitat territorial dels Països Catalans.
Arriba a la conclusió que els poders fàctics deixen en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d’anar acabant amb la història republicana, nacionalista, anticapitalista, dels sectors populars.
El meu desig, com a ciutadà i com a lector de l’obra “lopezcrespiniana”, és que l’autor pobler no es cansi mai d’escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l’intent de deixondir mentalitats i tarannàs que hom vol veure més intensament compromesos en la tasca d’aixecar una societat més culta, més lliure, més solidària i més sobirana.
Davant la publicació d’aquest llibre de Miquel López Crespí, titulat “Els altres comunistes”, no em puc estar de fer-hi algunes observacions particulars, des de la meva posició de ciutadà llis i ras i de lector assidu de la seva obra.
Durant el període de la transició democràtica, segons conta als seus llibres, l’escriptor pobler porta una mica la guerra pel seu compte, provant d’utilitzar els mitjans que la premsa oficial ofereix a la gent més revolucionària d’aquell temps.
Aleshores es dedica a escriure articles nombrosos on denuncia la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les illes, envers tot allò que fa referència al combat per l’autodeterminació i l’autogovern.
Hores d’ara, que aprofiti l’oportunitat de fer-ho, per motius semblants: tant si fixa l’atenció en les diverses polítiques desplegades per l’autoqualificat govern progressista i nacionalista del Pacte de Progrés a les Illes Balears i Pitiüses; com, sobretot, si destria certes febleses i comportaments tan poc engrescadors avui dia per part de l’oposició política al govern actual del Partit Popular.
Que no es cansi d’escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l’intent de deixondir mentalitats i tarannàs que hom vol veure molt més intensament compromesos en la tasca d’aixecar un país més culte, més lliure, més solidari i més sobirà.
Amb la lectura d’aquest llibre d’en Miquel López Crespí m’he pogut informar que entre els anys 1945 i 1947, mentre jo vaig de grapes per Ciutat, desenes i desenes de dirigents guerrillers són capturats per les forces repressives (Cristino García, José Vitini, Antonio Medina, Manuel Castro…), sense que jo me’n temi, de res, ni aleshores ni en dècades posteriors.
Transcorreguts uns quants d’anys més, tampoc no tenc l’oportunitat de viure de prop allò que s’anomena la transició democràtica a l’estat espanyol. En romanc una mica informat, a la distància, amb notícies que m’arriben quan treball com a cooperant a l’Àfrica Central o a Amèrica Llatina, entre 1971 i 1981.
No visc de prop la mort d’en Carrero Blanco, ni el cop d’estat d’en Tejero. Per això mateix, per a mi, encara té molt més valor aquest llibre d’en Miquel López Crespí. Perquè em posa al corrent d’allò que ell sí va viure de ben a prop aleshores.
Ve a dir, ben a les clares, que allò que fan, defensen i promouen els altres comunistes no acostuma a figurar als llibres d’història. Que els altres comunistes fan qualque cosa més que allò que se sol dir i publicar durant el període de la transició democràtica a l’estat espanyol. Que les gestes heroiques dels altres comunistes no surten mai publicades a cap dels diaris oficials. Que, així i tot, les forces més progressistes i revolucionàries de l’estat espanyol es troben en els altres comunistes, la gent més valenta i agosarada que mira de satisfer allò que tothom desitja…
Ve a dir, també, que avui dia hi ha altres metes i objectius que, a hores d’ara, no han estat assolits encara ni per les classes treballadores ni pel conjunt de la societat illenca.
El que ha d’ajudar a fer veure ben a les clares que encara queda molt a fer, per arribar a construir una societat profundament democràtica a l’estat espanyol.
Malahuradament, segons l’autor, la història d’aquestes formacions polítiques i de centenars de revolucionaris que constitueixen “els altres comunistes” no està prou explicada. No hi ha gaire interès, per part d’historiadors novells, a aclarir certes qüestions cabdals en la història més recent.
Massa sovint es basteixen històries tan partidistes, diu l’autor, com aquelles que escampen que en la lluita contra la dictadura tot o quasi tot ho fa només el PCE. Es deixa de parlar, així, dels grans crims comesos contra els revolucionaris… i no s’ajuda a aclarir què passa als autèntics marxistes catalans que no obeeixen ordres de Moscou…
La mentida barroera, quan no és la inexactitud amagada rere citacions, arriba a encobrir les mentides més grans que hom pugui imaginar. S’amaguen, s’oculten, es tergiversen fets punyents de la història més recent.
Sortosament, reconeix l’autor, no tothom dins la historiografia contemporània treballa per al PCE, i ja fa anys que hi ha gent que ajuda a suplir els intencionats silencis i les mentides d’aquesta colla d’escriptors tan tendenciosos.
Amb “Els altres comunistes”, el llibre que publica l’escriptor pobler Miquel López Crespí, presenta una visió crítica sobre la restauració borbònica, el carrillisme i l´esquerra comunista a l’estat espanyol a les darreres dècades. Fa veure que l’ampli moviment anticapitalista i antifeixista s’estén arreu de l’estat. Que la radicalització popular desborda les tàctiques de contenció de Santiago Carrillo i el PCE, que sap que, en cas de produir-se una dinàmica prerevolucionària, el seu partit no podrà controlar la situació.
Para esment a organitzacions revolucionàries que, a finals dels anys 60 i als inicis dels 70, comencen a perfilar-se amb força. OEC (Organització d´Esquerra Comunista), BOC (Bloc Obrer i Camperol) i POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) a les Illes, porten a mè coll la defensa dels principis del marxisme, de l’anarquisme, de l’anticapitalisme conseqüent.
Mentrestant, el PCE continua amb l’acostumat sermó pactista: “La garantía de una transición sin violencia reside en primer término en un acuerdo con el Partido Comunista” (Munto Obrero, òrgan del PCE, juny 1962).
En el fons la feina del PCE no és, ni molt manco, fer avançar el moviment obrer i popular, consolidar els seus organismes de democràcia directa anant cap a la República Federal o el socialisme (entès com a poder dels treballadors).
Més tost, a la inversa: es tracta de controlar els sectors més combatius del poble, d’escapçar-ne la radicalitat per a després poder-se oferir a la burgesia com a interlocutor respectable.
Els homes i les dones que formen la direcció de l’OICE (més endavant, l’OEC de les Illes) mai no tenen l’ajut de la premsa oficial ni dels altres mitjans d’informació al servei de la maniobra pactada (UCD, PCE, PSOE, AP, CIU, PNB) de reinstauració de la monarquia borbònica i consolidació de l’estat centralista i capitalista.
L’OEC, com el PSAN, el PORE, la LCR, el MC, el POUM, l’OCE(BR), la CNT, el PTE o el PSAN(p), disposen de nombrosos quadres de direcció formats els darrers anys de combat contra la dictadura, per la llibertat i la revolució socialista.
Els de major consciència nacional, com el PSAN, en el combat per la independència dels Països Catalans, són homes i dones sistemàticament silenciats i marginats pels gasetillers a sou del Poder en temps de la restauració borbònica.
Creu l’autor que aleshores naveguen per un obrerisme de forta tendència cristiana (molts militants de l’OEC procedeixen de les JOC) que els porta a preocupar-se tan sols d’estar amb els treballadors.
Troba que cal recordar que els darrers anys de la dictadura, més que consignes abstractes envers els pactes amb la burgesia o amb determinats sectors del feixisme, l’OEC demana “Tot el poder a les assemblees”, és a dir, al poderós moviment de Consells d’obrers, de pagesos, d’estudiants, de veïns als barris, que s’estenen arreu amenaçant la reforma del règim franquista.
En definitiva, “Els altres comunistes”, per a l’autor, són a la base dels grans moviments socials desfermats i desplegats arreu de l’estat espanyol i, també, arreu de les Illes Balears i Pitiüses.
Sense “els altres comunistes”, la societat, Europa, seria una altra… probablement pitjor…
Cecili Buele i Ramis,
1 de maig de 2014

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!