L’elecció de Laia Estrada com a cap de llista de la CUP a Barcelona és el final del camí de la CUP com a partit central de l’esquerra independentista. El moviment continua i continuarà existint, però la seva articulació política no funciona. Va començar amb l’abandonament de les polítiques nacionals i l’independentisme combatiu, i ha acabat en un replegament ideològic i dogmàtic. La CUP és avui, en la majoria del país (tret del món del Salellas a Girona i altres espais sense influència al secretariat), un espai tancat, ple de batalles intestines, relacions personals aviciades, i conflictes explicats en veu baixa sobre com aquest i aquell han aconseguit viure de l’aparell i col·locar-hi els seus amics. En resum, una versió reduïda dels mateixos mals dels dos grans partits processistes, que ha deixat orfe tota una generació educada en el convenciment que es podia ser radicalmentment independentista i radicalment d’esquerres. Com sempre, el país és més fort que la seva política.

Des d’aleshores, la CUP ha viscut un viatge cultural d’obertura cap a l’espanyolisme socialista que campa pels moviments socials i d’ocultació del conflicte nacional. És una estratègia paral·lela a la d’ampliar la base d’ERC. O a l’acostament a les elits econòmiques de l’Estat que ha fet Junts en els casos del Hard Rock, els Jocs Olímpics d’Hivern o la diputació de Barcelona, però en versió moviments socials. L’acomplexament nacional ha acabat amb un rebuig frontal a la idea mateixa de nacionalisme, un oblit de la tradició nacionalista antimperialista pròpia de l’esquerra almenys des de Lenin, i la incorporació dels marcs anti-racistes i feministes que beuen de la tradició nord-americana i no pas de la tradició catalana, que és existent i viva en la intuïció moral i política de la gent. És l’esquerra Netflix, que fa ús de les idees segons les modes que marca l’audiovisual ianqui. No cal dir-ne “woke” per veure que són idees que neguen el nostre conflicte i acaben sent una forma de colonialisme polític.

Això s’expressa de manera paradigmàtica en la competició entre Laia Estrada i Laure Vega per cap de llista a Barcelona. És una batalla entre el sector més radical del comunisme dogmàtic, d’Estrada, contrari a la idea mateixa de nacionalisme, i l’espanyolisme cultural de Vega, que nega tota centralitat a la cultura catalana en el debat de colonització i ocupació del país. Ja sé que no els agrada que digui això perquè no se senten ni dogmàtics els uns, ni espanyolistes els altres. Però l’arraconament de Poble Lliure, el fracàs de l’anomenat Procés de Garbí per reflotar les idees nacionals, i la deserció de veus de l’esquerra independentista a tot el país en són la prova més visible. És cert que la batalla és més de famílies orgàniques que una guerra per imposar unes idees —tant de bo fos una batalla d’idees, encara que fos per perdre, em diuen amics que encara ronden pels espais desvertebrats de la CUP— però en aquestes famílies, les idees no són les que posarien el país el centre.

Només cal veure com el llançament de la candidatura s’ha basat en una mena d’ecologisme ludita, contrari a la revolució energètica que el país necessita, i sense cap menció al conflicte lingüístic o nacional. Fins i tot veus públiques properes a la CUP han hagut d’alçar la veu i la resposta de la candidata ha estat un balbuceig de referències internes a l’organització. Perquè no hi ha discurs.

Fa molt de temps que la formació de quadres, l’activisme i la producció intel·lectual i política dels actuals líders de la CUP ha abandonat el problema nacional i s’ha centrat a anar corre-cuita darrera la moda del moment, en els termes que els marcaven els activistes que els acomplexaven per ser massa patriotes o massa de poble. No saben fer política amb ningú que no participi dels seus codis autoreferencials, per això s’aferren o bé a la pornografia de classe estirant tesis populistes del nacionalisme socialista dels 60, o bé a les lluites que es popularitzen socialment i tenen força al carrer, però sempre a remolc. Ara toca habitatge? Ara feminisme? Ara ecologisme? Ara veganisme? Ara Procés? Mai amb cap idea pròpia, mai amb una visió centrada del propi món.

Abandonant la llengua i l’independentisme combatiu han abandonat dos dels seus pilars històrics, i amb ells, han abandonat el gruix del seu múscul social i intel·lectual. És un problema per tots. El país necessitava una esquerra nacionalista forta, que pogués vertebrar la sensibilitat més igualitària amb l’alliberament nacional. Això ha desparegut. I ara ens toca començar de zero a bastir les idees i principis que han d’inspirar la nostra política, a dreta i esquerra, per posar els problemes de fons i la independència, al centre i sense dogmatismes, alhora. Hi sou tots benvinguts.

Jordi Graupera
Co-fundador d’Alhora.