Per una dissecció de la postmodernitat (I)

Per una dissecció de la postmodernitat

En el centenari de la mort de Friedrich Nietzsche: repàs a les seves idees i a la seva influència

Primera part

Stefan Steinberg

Publicat originalment, sota el títol “One hundred years since the death of Friedrich Nietzsche: a review of his ideas and inlfuence”, a World Socialist Web Site 20 octubre 2000

Traduït per Pol Sureda

“El ‘progrés’ és una idea moderna, que és tant com dir que és una idea falsa” Nietzsche, L’anticrist, 1888

“En conjunt, no hi ha llibres més dignes d’orgull ni, alhora, més exquisits que els meus llibres; atenyen, per ací per allà, la cosa més alta que hom pot atènyer a la terra: el cinisme” Nietzsche, Ecce homo, 1888

El 25 d’agost del 2000 assenyalà el centenari de la mort del filòsof alemany Friedrich Nietzsche. En el marc del centenari de Nietzsche, a Alemanya s’han publicat diversos llibres sobre el filòsof i s’han celebrat exposicions i conferències a la ciutat germanooriental de Weimar, que hostatja una exposició permanent sobre Nietzsche. A Berlín s’han produït dues obres de teatre entorn de Nietzsche, i n’hi ha més en preparació. Ha aparegut una pila d’articles commemoratius als diaris alemanys, i es planeja un segell en homenatge a Nietzsche.

Una de les obres de teatre muntades fa poc a Berlín retratava Nietzsche com una mena de figura epicúria excèntrica que menyspreava els alemanys i adorava Itàlia i el bon menjar. Una biografia gràfica publicada recentment (traduïda de l’anglès) cita Nietzsche, en forma destacada en coberta, com a “bon europeu”. Uns filòsofs professionals que participaven en una programa radiofònic dedicat recentment a Nietzsche per la BBC lloaven la seva contribució a la filosofia i declaraven absurd tot suggeriment de cap base en comú entre Nietzsche i els moviments polítics reaccionaris alemanys, feixisme inclòs

Friedrich Nietzsche el 1882
Friedrich Nietzsche el 1882
De fa temps l’obra de Nietzsche ocupa un espai destacat a les universitats franceses, i molts pensadors “postmoderns” el consideren el filòsof més influent dels segles XIX i XX. A Alemanya el seu pensament tingué un paper preponderant en l’evolució de potsguerra de la influent Escola de Recerca Social de Frankfurt.

¿Com es pot explicar l’atractiu de Nietzsche per a diferents espectres del pensament polític del segle XX? L’aniversari de la seva mort proporciona una ocasió per a repassar la seva obra i la seva carrera i per a encarar la qüestió del perquè l’obra de Nietzsche té un arrelament tan sòlid entre les escoles de pensament actuals. En la primera de les tres parts d’aquest article hom repassarà breument el decurs del seu pensament i de la seva carrera. Les dues parts següents tractaran la recepció de les idees de Nietzsche per part d’intel·lectuals i moviments tant de dreta com d’esquerra.

La carrera de Nietzsche

Friedrich Wilhelm Nietzsche (batejat amb els noms del monarca prussià regnant) nasqué el 15 d’octubre de 1844 al poble de Röcken, vora Lützen, a la Saxònia prussiana (estat germanooriental de Saxònia-Anhalt). Son pare era el pastor del poble i, al seu torn, fill de pastor. Sa mare, Franziska, era filla del pastor de la localitat veïna de Pobles. A causa d’una caiguda, el pare de Friedrich morí d’encefalomalàcia (reblanament cerebral) quan el nen tan sols tenia cinc anys. Un any després, la família, que constava de Friedrich, la seva àvia materna, la seva germana i dues ties solteres, hagué d’abandonar la rectoria i mudar-se a Naumberg, a l’estat germanooriental de Turíngia. 1

Considerat un alumne exemplar a l’edat de catorze anys, Nietzsche guanyà una beca en una de les millors escoles de l’estat. El rector de l’escola era partidari de la represa del liberalisme, que ell considerava com a combinació de l’ideal de Bildung (educació adreçada a encoratjar la creixença personal) i la mena de nacionalisme cultural associada amb la figura de Johann Gottfried Herder. Nietzsche excel·lí en els estudis clàssics i s’interessà vivament per les tendències literàries i musicals. Assistí per primera volta a una representació de Wagner el 1861, però el seu compositor preferit en aquell temps era Schumann. A l’edat de vint anys Nietzsche inicià estudis de teologia i filologia a la universitat de Bonn.

El 1865 Nietzsche proclamà la pèrdua de la fe en la religió cristiana i abandonà els estudis. El mateix any adquirí un exemplar de El món com a voluntat i representació, del filòsof pessimista Schopenhauer, i aviat es proclamà convers al pensament schopenhaurerià. Durant el mateix període Nietzsche féu la primera i única intervenció directa en política: el 1866, tot i que inicialment hostil a la guerra de Prússia contra Àustria, aviat s’afegí a l’onada de patriotisme que inundà Prússia i els estats alemanys veïns a mesura que Bismarck cobrava una victòria militar darrere l’altra. Nietzsche s’associà amb un petit grup de liberals bismarckians dirigits per Heinrich von Treitschke [historiador destacat], que reivindicava l’annexió de Saxònia per part de Prússia.

El 1868 Nietzsche conegué personalment Richard Wagner i descobrí que el compositor compartia el seu entusiasme per Schopenhauer. El 1869, a l’edat de vint-i-quatre anys, Nietzsche obtingué la càtedra de filologia clàssica de Basilea i alhora esdevingué professor de grec de l’escola secundària annexa. La seva posició com a professor li estalvià de lluitar activament com a soldat en la Guerra Franco-prussiana. Tanmateix, l’11 d’agost de 1870 obtingué llicència per a servir en l’exèrcit prussià com a practicant mèdic. Al cap d’un mes, després d’experimentar breument les condicions espantoses de les trinxeres, contragué disenteria i diftèria i fou obligat a retornar a Basilea.

Nietzsche tingué sempre una salut fràgil, i havia de patir tota la vida d’una vista extremament pobra, així com de maldecaps intensos i de períodes d’esgotament. L’àmplia evidència mèdica indica que la mala salut prolongada del Nietzsche adult, així com el seu col·lapse final i el seu enfolliment, foren conseqüència d’una sífilis contreta d’estudiant en la visita a un bordell. El 1871 fou obligat per prescripció facultativa a prendre una cura de descans. Llavors començà a redactar la primera obra que publicaria: El naixement de la tragèdia.

L’experiència de la unificació alemanya de 1871 desencisà profundament Nietzsche. Cap a finals de la dècada de 1870 i al llarg de la de 1880 expressà amb intensitat creixent una amarga desil·lusió pel projecte bismarckià. Com veurem, el seu desencís envers la unificació alemanya s’expressaria intensament en l’obra posterior. Alhora, el 1871 Nietzsche seguia molt de prop els esdeveniments de França. Al principi se sentí consternat per l’emergència de la Comuna de París, i tot seguit alarmat davant l’eventualitat de qualsevol mena de presa del poder per part de la classe obrera. En la seva correspondència expressà en forma gràfica el seu alleujament per la supressió sagnant dels comunards.

Pocs anys després, el 1875, l’Associació General Alemanya de Treballadors es fusionava amb el Partit Obrer Socialdemòcrata en la cèlebre Conferència de Gotha per tal de fundar un nou partit marxista, el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), que en poques dècades guanyaria influència massiva entre els treballadors alemanys. Com veurem, la ràpida polarització de classes que tingué lloc a Alemanya en les dècades de 1870 i 1880 es reflectiria gràficament en l’obra de Nietzsche.

El 1874, arran d’una discussió violenta, Nietzsche es distancià de Wagner. També palesà una insatisfacció creixent envers el seu mentor filosòfic Schopenhauer. Durant els anys següents la salut de Nietzsche es deteriorà amb rapidesa, i viatjà per Europa arran de diverses cures que li prescriviren. Quan les nombroses xacres li ho permetien, continuava escrivint.

El 1879 es retirà de la universitat de Basilea per motius de salut i obtingué una pensió que li permetia continuar escrivint. Durant els deu anys següents Nietzsche fou torturat per la malaltia, que es precipità en un seguit d’atacs. El 1889 Nietzsche es desplomà a la plaça de Torí, arran d’una baralla en defensa d’un cavall maltractat per l’amo. En recuperar-se de l’atac havia perdut la raó, i passaria l’última dècada de la seva vida com a incompetent mental, a càrrec de sa mare i sa germana.

Bagatge social i polític

En llegir Nietzsche avui, astoren immediatament, sobretot en les obres inicials, les contínues referències a grans figures de la Il·lustració europea. La seva obra Humà, massa humà (1878), per exemple, comença amb una citació del filòsof racionalista francès Descartes. En diverses ocasions Nietzsche proclama el seu deute de gratitud envers altres figures del pensament de la Il·lustració com Voltaire i Spinoza, així com envers representants destacats del moviment del Sturm und Drang i del romanticisme alemany (Goethe, Schiller, Hölderlin). En El naixement de la tragèdia (1872), i a la manera de Goethe i Schiller, Nietzsche especula sobre el sentit del Hamlet de Shakespeare.

De fet, és impossible entendre l’obra de Nietzsche i la seva evolució sense examinar l’evolució d’Alemanya en la segona meitat del segle XIX. Un any abans de la mort del pare el 1848, quan Nietzsche només tenia quatre anys, Europa i la multitud d’estats que ara coneixem com a Alemanya estaven sotragats per la revolució.

Arraulida al seu poblet germanooriental, és improbable que la família Nietzsche fos conscient del que s’esdevenia. Emperò, la ressaca de l’onada revolucionària de 1848, deguda particularment, a Alemanya, a la feblesa de la burgesia alemanya naixent, intimidada pel radicalisme de la classe obrera emergent, havia de tenir repercussions profundes en una generació de revolucionaris i intel·lectuals joves. 2 Un dels mentors de Nietzsche, el jove Richard Wagner, lluità en les barricades de 1848 contra les forces de la reacció, tan sols per a abraçar posteriorment el nacionalisme místic i un antisemitisme virulent.

L’any 1848 no marcà tan sols l’enfonsament de les aspiracions de la burgesia; també provocà un enfonsament profund de l’autoritat clerical i de la religió organitzada, àmpliament considerades suports del vell status quo. Una onada de desafecció, sobretot entre els protestants, induí molts a abandonar la religió. Un biògraf de Nietzsche escriu sobre les pressions que confrontaven els creients de la seva generació: “La secularització amenaçava de deixar-los desplaçats i desarrelats; els temptava, encara, amb l’alternativa d’una identitat postreligiosa com a inici del ‘nou home” (citat per P. Bergmann, Nietzsche, “l’últim alemany antipolític”).

En escriure sobre el clima social generalitzat, tot just una dècada més tard, el 1860, el publicista francès Charles de Rusat manifestava: “El pessimisme ha fet grans avenços en els temps recents.” Hi afegia que molts francesos, que trenta o quaranta anys enrere eren plens d’orgull i d’entusiasme pels principis de la Revolució, ara havien arribat a la conclusió que la democràcia moderna no era més que “decadència turbulenta”. A Alemanya, la filosofia del pessimisme trobà el representant més prominent en la figura d’Alfred Schopenhauer.

En el procés d’intensa radicalització social posterior a 1848, els millors productes de la intel·lectualitat alemanya begueren en la filosofia de Hegel i la seva reelaboració materialista de mans de Marx i Engels. Nietzsche, emperò, representa una branca de la intel·lectualitat alemanya que, formada en els clàssics i en el romanticisme alemany, s’esllanguia en l’estancament polític post 1848. Intensament hostil a les conseqüències de la unificació alemanya, Nietzsche virà cada cop més a la dreta fins a sucumbir als vapors nocius de l’elitisme cultural, els elements místics de la Lebensphilosophie [‘filosofia de la vida’ o ‘vitalisme’] alemanya i la nova pseudociència emergent de l’eugenèsia. 3

Nietzsche té fama de ser un filòsof difícil d’estudiar. El filòsof alemany Karl Jaspers observà que Nietzsche dóna la impressió de tenir “dues opinions sobre tot”. Algunes de les dificultats que sorgeixen de la lectura de Nietzsche són producte inevitable de la seva ideologia, la qual situa els pronunciaments metafòrics i les al·legories per damunt del pensament científic sistemàtic alhora que privilegia l’”estil” en detriment del contingut. 4

Alhora, es pot detectar una progressió definida en la seva obra. En els períodes inicial i central de la seva vida, fins a finals de la dècada de 1870, la seva obra presenta tons de perspicàcia psicològica quan prova d’explicar-se els profunds canvis socials que tenen lloc al seu voltant. Els seus atacs vehements a la hipocresia de l’Església i els seus escrits sobre els trastorns culturals del seu temps influirien posteriorment figures tan destacades com els escriptors alemanys Thomas Mann i Hermann Hesse.

A inicis de la dècada de 1880, emperò, i a mesura que Nietzsche abandonava tota esperança escadussera en l’Alemanya bismarckiana, la seva obra és presa per la rancúnia i pel menyspreu envers les grans masses de la humanitat. Acaba la vida com a apòstol del cinisme. Malgrat les vicissituds, hi ha, tanmateix, un nucli molt coherent en l’evolució de Nietzsche. En la primera obra que publicà, El naixement de la tragèdia, ja resulten molt evidents els grans trets de l’òptica nietzscheana sobre una sèrie de qüestions.

Visió nietzscheana de la cultura, la ciència i la història

La juxtaposició de l’art i la cultura (en particular, la música, el teatre dramàtic i la poesia) amb la ciència és motiu recorrent en l’obra de Nietzsche. La seva mesura de la societat és l’amplitud en què ha desenvolupat l’art i la cultura. Alhora refusa tota relació definida entre l’art i la vida en termes de contingut, i defineix la cultura en termes d’estil: “La cultura és, per damunt de tot, la unitat d’estil en totes les expressions de la vida d’un poble” (El naixement de la tragèdia).

El 1888, tot reflexionant sobre el significat de El naixement de la tragèdia, Nietzsche escrivia: “La relació entre art i veritat és la primera en què vaig reflexionar. Fins i tot avui llur enemistat m’omple de paüra sagrada. El meu primer llibre era consagrat en aquest fet; El naixement de la tragèdia creu en l’art, amb el rerefons d’una altra creença: que no podem viure amb la veritat; que la voluntat de saber la veritat és ja un símptoma de degeneració” (Nietzsches werke—Kröner, XIV, 3, p. 239). Per a Nietzsche, l’art no tan sols exclou, ha d’excloure la possibilitat de veritat: “L’art al servei de la il·lusió: aquest és el nostre culte” (íbid., XII, p. 89).

Alhora declara que la recerca de la veritat mitjançant la ciència és il·lusòria. En El naixement de la tragèdia advoca pels elements de l’instint i la creació de mites associats amb la figura grega clàssica de Dionís. Nietzsche passa comptes amb el filòsof grec Sòcrates, el qual considera el representant clàssic del pensament racional i de la “voluntat de saber”: “existeix una profunda il·lusió que s’introduí al món en la persona de Sòcrates: la incommovible creença que el pensament racional, guiat per la causalitat, pot penetrar fins a les profunditats de l’ésser, i que és capaç no tan sols de conèixer l’ésser, sinó fins i tot de corregir-lo. Això és una sublim il·lusió metafísica.”

A Europa, la segona meitat del segle XIX fou un període d’enorme desenvolupament en els camps de la ciència i de la tècnica productiva. Nous invents revolucionaris transformaren les formes de producció. Teories com la teoria de l’evolució de Darwin i nous descobriments en els camps de la física, la química i la medicina minaren actituds i prejudicis llargament establerts. Tot referint-se al talant generalitzat en la societat coetània, de confiança en la capacitat de la ciència per a millorar la vida, Nietzsche escriu en el seu aplec d’assaigs Darreres meditacions (1874): “És realment divertit que ara ‘la ciència hagi començat a dominar la vida’: aquesta condició, potser, es pot atènyer; però la vida així dominada no té gaire vàlua, perquè és molt menys vital i garanteix molt menys de vida per al futur que no la vida anterior, dominada no pas pel coneixement sinó per l’instint i per il·lusions potents.”

El defecte de la ciència, segons Nietzsche, és que no deixa espai per als impulsos i desigs humans envers el mite i la il·lusió. L’instint és més potent que cap mètode científic. Al seu assaig “Sobre els usos i desavantatges de la història per a la vida” (en Darreres meditacions) Nietzsche també passa comptes amb la gran tradició de recerca històrica associada sobretot amb el nom de Hegel. Tot desestimant els esforços de Hegel per elaborar una aproximació a la història de caire sistemàtic i omnicomprensiu, Nietzsche articula la seva oposició en “aquesta admiració pel poder de la història que en la pràctica transforma cada moment en admiració nua per l’esdeveniment i mena a la idolatria d’allò factual.” Com veurem en la tercera part d’aquest article, els teòrics francesos de la segona meitat del segle XX (postestructuralistes i postmoderns) han fet ús minuciós de l’antipatia nietzscheana envers Hegel i la història.

Elitisme cultural

Alhora, la concepció nietzscheana de la cultura i el saber és elitista fins a l’arrel; està convençut que el coneixement i l’estudi han d’ésser privilegis d’una minoria. S’oposa vigorosament, per principi, a qualsevol forma d’escolarització universal, a què es refereix com a estat de “barbàrie”.

El 1871, indignat per allò que considerava perillositat de la Comuna de París i amoïnat per la creixença de la socialdemocràcia a Alemanya mateix, advertia que l’escolarització universal podia menar al comunisme: “La divulgació de la cultura no és sinó una fase preparatòria del comunisme. L’àmplia divulgació de la cultura, és a dir, la barbàrie, és, ben precisament, la condició preliminar del comunisme. La cultura generalitzada es transforma en odi per la veritable cultura” (Darreres meditacions). En la posterior Així parlà Zaratustra (1883-1884) escriu: “El dret de tothom a aprendre de llegir fa malbé del tot no tan sols la lectura sinó també el pensament.”

Per a Nietzsche el comunisme i la divulgació de la cultura entre les grans masses signifiquen la fi de la cultura. Per a ell, l’ordre social idoni de cara a la preservació de l’art era una societat de tipus esclavista: “Per tal que el desenvolupament de l’art tingui un sòl ampli, profund i fructífer, l’enorme majoria, al servei d’una minoria, ha de veure’s servilment subjecta a la lluita per la vida en un grau major del que reclamin les seves necessitats” (Escrits sobre l’estatalitat grega).

Visió nietzscheana de la política i la societat

Com hem vist, en la concepció de Nietzsche una cultura sana era producte d’una elit basada en una societat dividida en estaments. Durant un temps, amb posterioritat al 1871, Nietzsche conservà esperances considerables en l’Alemanya unificada de Bismarck. Durant aquest període, mentre es consolidava una nova Alemanya al si d’Europa, es detecta un to de moderació a la seva obra. Escriví oposant-se a les formes virulentes de nacionalisme i proclamà l’ideal del “bon europeu” que treballa activament per l’”amalgamatge de les nacions”. Però per damunt de tot Nietzsche considerava Bismarck com a baluard contra el socialisme.

En un passatge revelador de El passejant i la seva ombra (1880) Nietzsche proposa en ferm una estratègia de tipus reformista que allunyi l’espantall del socialisme mitjançant l’impost progressiu: “Mentre que el socialisme és la doctrina que propugna l’abolició de la propietat, el poble no en pot estar més alienat [i.e. no pot ser més aliè a la propietat]. I un cop hauran pres en llurs mans el poder de dictar impostos mitjançant grans majories parlamentàries, assaltaran els capitalistes, els comerciants i els magnats de la borsa amb un impost progressiu, i lentament crearan una classe mitjana que estarà en condicions d’oblidar el socialisme com una malatia de què hom ha guarit.”

Bismarck ha estat celebrat tradicionalment com a polític per la seva combinació pragmàtica de Zuckerbrot und Peitsche (pastanaga i bastó). Nietzsche trobava descoratjador el Zuckerbrot de Bismarck (les seves concessions en aquelles masses que impulsaven sentiments democràtics), així com l’avarícia insadollable de la nova classe capitalista alemanya emergent. Deplorava la subordinació de la cultura al nou Moloch del capital: “les classes i els estaments educats són escombrats per una enorme economia monetària menyspreable (…). Avui dia les forces més crues i perverses, l’egoisme dels guanya-diners i dels dèspotes militars, fan trontollar gairebé tot el que hi ha damunt la terra” (Darreres meditacions).

En notes per a una de les seves darreres obres, Nietzsche articula la seva alternativa al perill del socialisme, d’una banda, i a una societat basada en la mera adquisició de riquesa, de l’altra. Propugna la introducció d’un estricte ordre estamental que garanteixi la dominació de l’elit aristocràtica governant; el seu ordre social preferit: l’esclavatge.

“En aquesta època de suffrage universel, és a dir, quan tothom pot opinar sobre tothom i sobre tot, em sento impel·lit a restablir l’ordre estamental (…). Tot i que és cert que els grecs periren a causa de l’esclavitud, és més cert encara que nosaltres perirem de no tenir esclavitud. (…) Quin alleujament que proporciona pensar en el serf medieval, amb les relacions legals i morals, vigoroses i delicades, que l’unien al seu senyor, en la seva estretor tan ric amb el sentit de la seva existència limitada” (notes a La voluntat de poder, 1888). I en la mateixa vena: “No s’ha d’abolir l’esclavitud; és una necessitat. Només hem de procurar que emergeixin els homes per als quals hom treballarà.” 5

Els assaigs escrits per Nietzsche en els cinc anys darrers de la seva vida lúcida estan tenyits de menyspreu per les grans masses de la humanitat. Diatribes malthusianes contra la igualtat i la humanitat “inferior”, himnes en lloança del militarisme i de les virtuts de la guerra juntament amb la propugnació de l’”home nou” (l’Übermensch o superhome). D’acord amb Nietzsche, l’esclavitud i l’explotació es corresponen amb l’estat natural de l’home: “L’odi, el goig maliciós davant la desgràcia d’altri, l’avidesa de robar i de dominar i de tot allò que és anomenat mal, pertany a la més esbalaïdora economia de la preservació de l’espècie” (La gaia ciència, 1882).

Nietzsche no sent més que menyspreu envers les grans masses de la població, que denota com a mera “xurma”. Un capítol del seu Així parlà Zaratustra és consagrat a “la xurma”, i hi escriu: “La vida és una font de delícia, però allà on també hi beu la xurma totes les deus s’emmetzinen” (“De la xurma”).

Partint d’aquest breu tractament de l’obra de Nietzsche és possible discernir alguns dels elements principals del seu pensament, així com els interessos particulars que reflecteix. Dues ànimes semblen bategar al seu pit: d’una banda, l’artista petitburgès o Kunstler (els intents nietzscheans de compondre música resultaren estèrils), completament frustrat pel progressiu desenvolupament de la societat, la ciència i la divulgació del coneixement; l’artista que crida un alto tan sols per a proposar una alternativa radicalment elitista basada en il·lusió, el mite i l’instint. D’altra banda, en el seu assalt a la “economia monetària menyspreable” i en la propugnació d’una societat estrictament basada en l’estament, Nietzsche articula amb la màxima claredat els interessos del Junker alemany, aquells terratinents aristocràtico-feudals que veien en perill llur posició tradicional sota el nou ordre social.

Indubtablement, Nietzsche també comparteix una altra característica vital de la intel·lectualitat liberal alemanya que es frustrà el 1848. Malgrat el radicalisme del seu llenguatge, la seva proclamació de la “mort de Déu”, la seva intenció de “fer filosofia amb un martell” i les seves andanades contra “el menyspreable diner”, Nietzsche fou ferm enemic de la revolució: “L’experiència històrica ens ha ensenyat, desgraciadament, que tota revolució comporta la resurrecció de les energies més salvatges a la manera dels horrors i excessos, llargament enterrats, de les eres més distants.. . No és pas contra la natura moderada de Voltaire, inclinat com era a l’ordre, la depuració i la reconstrucció, sinó contra l’apassionada follia i les mitges veritats de Rousseau en la seva vindicació de l’esperit optimista de la Revolució, que clamo: ‘Écrasez l’infame!'” (Humà, massa humà).

La desautorització nietzscheana de la revolució, la por de Nietzsche envers la classe obrera, significaven que el seu radicalisme no havia d’ésser mai cap amenaça per a la burgesia alemanya emergent i avariciosa, que podia manipular la propugnació de la guerra i del militarisme per a justificar els propis plans d’expansió imperial en el canvi de segle. Noves capes de classe mitjana orientades a l’especulació i a la creixença del mercat monetari també podien reclamar com a pròpia la “filosofia de la vida” nietzscheana: “La vida mateixa és essencialment apropiació, ofensa, subjugació d’allò aliè i més feble; supressió, duresa, imposició de les fórmules pròpies, incorporació i com a mínim, en la versió més suau, explotació” (Més enllà del bé i del mal, 1886). 6

La decidida campanya ideològica de Nietzsche per capgirar el rellotge de la història havia de trobar un ressò poderós en el segle següent. En les dues altres parts de l’article examinarem com, durant el segle XX, forces socials i moviments de tipus molt divers pogueren utilitzar aspectes del pensament de Nietzsche amb objectius propis.

Notes

1 Les circumstàncies familiars de Nietzsche apunten a problemes de llarga durada en les seves relacions amb les dones. En dues ocasions fou rebutjat en proposar casament. En llur obra, no tan sols Nietzsche sinó també Schopenhauer expressen les opinions més denigrants sobre les dones. Al seu famós assaig sobre Schopenhauer, el destacat marxista alemany Franz Mehring es refereix a la manera en què el filòsof del pessimisme compara les dones amb les formigues en el text Sobre les dones. De la seva banda, Nietzsche té el costum de referir-se a les dones en companyia de les vaques. Vegeu també Així parlà Zaratustra: “Sobre les dones joves i velles”.

2 Per a una crítica mordaç de la lenitat dels radicals alemanys el 1848, vegeu Alemanya: revolució i contrarevolució, de Friedrich Engels.

3 Malgrat les inconsistències, L’assalt a la raó (1946) de György Lukács roman un dels millors estudis històrics sobre la “filosofia irracionalista” de l’Alemanya del vuit-cents. Com a teòric, Lukács estava anys llums per damunt de la majoria d’intel·lectuals que treballaven a l’URSS estalinista. Tanmateix, Lukács s’adapta a l’ortodòxia estalinista en diversos punts de L’assalt a la raó. Al capítol final del llibre, Lukács es rebaixa a fer propaganda òbvia d’Stalin, en un moment determinat exaltant el socialisme com a sistema que encoratja “la vida i la cultura nacionals conscients”. En altres passatges del llibre Lukács amplia massa la seva xarxa d’”irracionalisme”: segons Lukács, tota possibilitat de filosofia progressista burgesa havia arribat a la fi amb Nietzsche. En conseqüència, procedeix a assignar a la categoria general d’irracionalisme els elements progressistes i demòcrates de l’obra d’un filòsof com el pragmàtic estato-unidenc John Dewey.

4 No hem de subestimar l’element eclèctic del pensament de Nietzsche. En un llibre a què ens referirem a la tercera part d’aquest article, l’autor Steven E. Aschheim assenyala quant al segle XX l’establiment d’associacions basades en el pensament nietzscheà que advoquen, entre d’altres coses, pel feminisme (vegeu nota 1), la religió organitzada (vegeu nota 5) i fins i tot el vegetarianisme!

5 Nietzsche és presentat sovint com a ateu militant que proclamà la “mort de Déu”. Nietzsche no ataca mai la religió des d’un punt de vista científic o materialista, i en els seus escrits plany sovint l’amplitud de la secularització. Com hem vist, era ferm partidari del paper dels mites i les il·lusions. De fet, en una sèrie dels textos en què critica la hipocresia de la religió cristiana els dards van adreçats precisament contra els elements democràtics del cristianisme. En certs punts de la seva obra Nietzsche parla positivament de certes formes de religió índia amb estricte sistema de castes i estaments.

6 El jove Lev Trotski escrigué un assaig força perspicaç sobre Nietzsche el mateix any que aquell morí: el 1900. Trotski hi escriu que la filosofia de Nietzsche té un atractiu peculiar per a allò que descriu com a proletariat parasitari, una capa social sorgida a l’interior del capitalisme i que està més privilegiada que el mer lumpenproletariat. En particular, escriu Trotski, la filosofia nietzscheana de l’Übermensch és particularment adequada per a justificar la ideologia de persones com ara “aventurers de les finances, especuladors borsaris, polítics sense escrúpols i manipuladors de la premsa”. L’article de Trotski és publicat a Cahiers de Leon Trotsky, vol. 1, editat per Pierre Broué

Vegeu també:

–Segona part

–Tercera part


Per una dissecció de la postmodernitat


Desembre 2007

Pàgina principal

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *