Literatura catalana moderna - Illes

 La UIB i el teatre modern a Mallorca

 Per Miquel López Crespí, escriptor

La col·lecció de textos teatrals "Tespis" que edita la UIB i dirigeix la professora de Teoria i Pràctica del Teatre Patricia Trapero acaba d’editar dues noves obres. Es tracta de Vell amic de banús de Gabriel Sabrafín i Els anys del desig més ardent, de qui signa aquest article. Tornar a llegir Els anys del desig més ardent m’ha fet pensar en l’error de molts crítics que, des de fa molt temps, han sitiuat la meva obra teatral dins l’apartat del "realisme social".

Imagín que, part de la confusió, el motiu d’aquest "etiquetatge" d’"autor brechtià" i de "realista socialista" deu ser deguda als anys de col× laboració en la premsa de les Illes: en el diari Última Hora, en les pàgines de cultura des del 1969 i en Diario de Mallorca, posteriorment.

En el diari Última Hora vaig escriure nombrosos article analitzant l’obra del gran dramaturg comunista. A finals del seixanta i començaments dels setanta, entre molts grups comercials i afeccionats, la moda era, evidentemt, Brecht. I Peter Weiss! Però parlar del que significà i signifiquen encara per a nosaltres Weiss, Piscator, Brecht, Maiakovski requeriria un llibre sencer!

És el teatre mallorquí que fa en aquells anys el pobler Alexandre Ballester. Un baül groc per a Nofre Taylor ha estat definida com la primera obra mallorquina important escrita sota la influència de Brecht. Piscator i el seguiment del Berliner Ensemble pressionen fort damunt els creadors del moment. És un fet a nivell mundial.

Recordem que autors i companyies no solament volen trencar amb el teatre estantís heretat de la dictadura sinó que, i això era vertaderament important, provaven de fer arribar el teatre a sectors populars que romanien lluny de la cultura. Es prova de descentralitzar les representacions. És fa una mena de "teatre de guerrilla" que prova de descentralitzar l’indret de la representació. Es defugen les sales cèntriques i els grups cerquen la universitat, el barri i la fàbrica per a les noves propostes subversives. Tot molt semblant a l’experiència del Teatre de "La Communa", a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells. O aquelles provatures impulsades per Jean-Paul Sartre en el Maig del 68.  [Continuar]

La feina de la Companyia Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat, marcà aquella època plena d’il× lusions i d’esperances. A Barcelona hem pogut veure Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, en l’arranjament escènic de Ricard Salvat; L’auca del senyor Esteve, de Santiago Russinyol, i un "clàssic" a la presentació del qual assistim devotament: La bona persona de Sezuan, del mític Bertolt Brecht.

A part d’aquesta aposta per a la cultura progressista catalana i internacional, la nostra militància esquerrana (la premsa d’aquells anys ja ha informat de les nostres primeres detencions), pensam pogué ajudar a crear l’atmosfera d’un eixelebrat escriptor marxista que, per tal de respondre al que s’espera d’aquesta ideologia ha de ser forçosament "brechtià" igualment que, en poesia i novel× la ha d’imitar, també mecànicament Pere Quart, Mijail Sholojov o Blas de Otero. Com podeu comprovar, opinions d’un simplisme que espanta. I és per això mateix, perquè convé deixar indicis des d’on i des de quina perspectiva s’han escrit les nostres obres que faig aquestes notes.

Acte únic, Els anys del desig més ardent o l’encara inèdita Carrer de Blanquerna són obres escrites després de l’ensorrada de les idees rupturistes en temps de la transició. La definitiva consolidació del règim sorgit dels pactes entre la pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), va rompre la columna vertebral d’un canvi prosocialista i republicà. De cop i volta, desfets els partits d’esquerra revolucionària, demonitzades les idees d’igualtat i socialisme entès com a poder dels treballadors, ridiculitzades les resolucions en defensa d’una cultura nacional-popular aprovades en el Congrés de Cultura Catalana, arribava resplendent, l’hora dels rèptils, dels cínics, dels menfotistes de totes les tendències.

Era el fosc reialme dels endollats. Una bona part del funcionariat cultural es posa incondicionalment al servei de l’estat sorgit de la reforma del règim. Com explica Joan Fuster en la seva imprescindible obra Literatura catalana contemporània (Barcelona, Curial, 1972), talment com si ens trobassim en la postguerra franquista: "Ara, però, el dramaturg no es fa cap il× lusió sobre la taquilla; guanya, en canvi, una gran llibertat en el seu treball. El seu públic és un públic -diguem-ho així- d’entesos, i ell se n’aprofita per a posar en joc totes les seves armes creadores. La tècnica, els assumptes, la posta en escena, els propòsits, començaren a ser diferents".

Com ja he explicat, la trilogia formada per Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són expressió d’aquesta "nova època" predemocràtica. Com el teatre experimental de la postguerra (recordeu algunes obres de Salvador Espriu!), l’autor, que sap que té poques possibilitats de ser representat, investiga en la tècnica teatral i prova d’aprofundir dins la psicologia d’uns personatges en crisi. Són muntatges eminentment poètics (sense deixar de reflectir l’època i el moment històric) en els quals, les propostes de l’autor exigeixen un atent esforç de concentració per part de l’espectador. És un teatre, com ja ho era el de clandestinitat, construït amb oposició al "teatre rekional", el teatre de l’autoodi, tan blasmat per Josep M. Llompart i Joan Fuster i, contra el qual, es bastiren en bona mida les resolucions sobre teatre del Congrés de Cultura Catalana.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (18-V-05)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!