Literatura catalana moderna - Illes

Literatura mallorquina i compromís polític (I)

Per Ferran Lupescu, escriptor i investigador, Premi de Poesia Josep M. López Picó 1996

Quan hi ha molts d’homes sense dignitat

n’hi ha sempre d’altres que tenen en si

la dignitat de molts homes

(José Martí)*

 I                                                    

Fal× lible com tota activitat humana, la crítica encara no ha valorat en la justa mesura l’aportació de Miquel López Crespí al nostre panorama literari. Una obra ingent i encara en ple curs d’elaboració individualitza Miquel López Crespí com a un dels autors més singulars al si d’una promoció literària tan nodrida i, en conjunt, tan brillant, com és la seva generació dels anys setanta.

Perquè Miquel López Crespí és, per damunt de tot, escriptor. Un escriptor vocacional, de dedicació intensiva, d’una creativitat inquieta, furient, hom diria que irremissible. El nostre autor ha assimilat influències múltiples i molt diverses: de Céline a Nazim Kikmet, de Miquel Hernández a Anselm Turmeda, de Pere Quart i Maiakovski a Rosselló-Pòrcel i els clàssics xinesos, passant pels glossats de sa Pobla i el millor cinema universal. Amb molt esforç i una densa peripècia vital ha atès una unitat dialèctica en permanent tensió creativa: aqueixa seva veu característica, desplegada en una varietat insòlita de modulacions i tons, d’òptiques expressives i d’aproximacions formals, de gèneres (des)codificats i d’àmbits temàtics. De la seva mà recorrem un al× lucinant joc de miralls on es reflecteix una realitat complexa, contradictòria, i al si de la qual cadascuna de les peces ens encara sense concessions amb nosaltres mateixos i amb el nostre medi, sigui mitjançant la unitat subtil de fons i forma, sigui per lúcida desconjunció entre continent i contingut. Fins i tot esberlada, la sala de miralls ens retorna un retrat de cos sencer. Amb la profunda unitat del seu estil inconfusible.

El corpus literari de Miquel López Crespí compon un fresc multiforme de la vida del nostre país en els darrers trenta o quaranta anys, important com a document històric fiable i substancial per la vàlua intrínsecament artística. López Crespí ha produït algunes de les pàgines més intensament líriques de la nostra literatura. També algunes de les més tenses i amargues. Totes, però, recorregudes per un batec humanista de càlida autenticitat; per un alè de frescor, alhora; àgil, ara rialler i adés solemne, però sempre amb una lucidesa incorruptible que ens parla de la vida real de la gent real; del pas del temps, dolorós, i tot allò que hem perdut; d’una alegria juvenil per un futur que ha de ser nostre; d’una passió constructiva tothora renovada.

Poeta notable, dramaturg experimental, novel× lista en creixença, memorialista eminent, publicista agut (el més llegit de Mallorca, i el més influent; sorprèn que no se’l disputin diaris i revistes a mata-degolla), Miquel López Crespí, emperò, s’ha dedicat preferentment a la narrativa curta, on ha excel× lit amb autèntiques obres mestres: una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània. Pensem, per exemple, en joies com El viatge, La pel× lícula d’aquesta nit, Acqua Alta, El darrer guerriller, Una dona mallorquina, Genteta de ciutat, Un viatge imaginari o Plou torrencialment en tots els indrets d’aquesta història, resplendents i tallants com un univers minúscul, enganyosament senzilles; perfectes. [Continuar]

És clar que la faceta literària de López Crespí, important com és, s’inscriu en una activitat múltiple com a intel× lectual orgànic del seu poble. Aquest trist poble nostre torturat i subaltern que habita el triangle de foc estès de Salses a Guardamar, de Fraga i el Carxe fins a Maó i l’Alguer. Certament, entre el públic general en Miquel és conegut sobretot en tant que intel× lectual crític d’honestedat proverbial; com a lluitador incansable per la reunificació i la independència de la nostra pàtria; com a revolucionari exemplar sota la bandera del marxisme; com a combatiu militant nacional-popular internacionalista en la clandestinitat dictatorial i contra la vergonyosa transició i sota l’actual règim postfranquista. Sempre en la seva condició de simple ciutadà mancat de cap mena d’infrastructura de suport; i, encara, en difícil condicions de precarietat material, com veurem tot seguit. És un referent de dignitat personal i de coherència pública per a molta, molta gent; més que no sospita ell mateix: supervivents de la guerra i de la Negra Nit, companys de generació i cada cop més i més joves.

Tot allò que en fa un exemple per als sectors més conscients del nostre poble el converteix alhora en una nosa collonera per als cercles oficialistes. És lògic. La seva activitat incessant contra el mur de silenci contribueix a esquerdar, "com un vell talp", un statu quo amnèsic acuradament construït i ferotgement defensat. Més: la seva mera existència constitueix un greuge persistent als ulls dels oportunistes; hi veuen reflectida llur mateixa imatge d’abans de vendre’s la consciència; hi sospiten la viabilitat d’uns principis que pretenen ben caducs. Així, el nom de Miquel López Crespí no es prodiga pas als grans mitjans de comunicació, ni es baralla en aqueixes plataformes de consagració pública oficial a les quals ja sobren Salvat i Bartra i Espriu i Pedrolo i… (1) En Miquel té més aviat vetat l’accés a determinades editorials, a determinats premis, a determinats diaris: els més importants, o els més notoris. Amb tot, produeix, i, miraculosament, publica; publica molt, de fet: se sap que és l’autor més guardonat dels Països Catalans (encara tenim un coixí etnodemogràfic, sembla); i ha editat ben bé una trentena de títols, sense comptar les traduccions a diverses llengues ni les contribucions en volums col× lectius. Les seves obres, però, no obtenen aquella crítica puntual i responsable que contribueix a orientar tant l’autor com el públic; ben al contrari: són rebudes, en alguna ocasió, amb furioses campanyes rebentistes i fins injurioses que acaben desacreditant-se totes soles (1994 en el record!); o bé, més sovint, són acollides per un universal silenci minuciosament orquestrat. No dubto pas de l’honestedat professional d’aquells crítics que són efectivament honestos; simplement constato que, si no hi mitgen circumstàncies fortuïtes, difícilment pot ser estudiada, analitzada, avaluada seriosament una obra que hom no coneix perquè el seu autor no "sona" allà on caldria, (2) o bé si ens el fan sonar a "autor menor, creu-me: un mediocre grafòman que reiteradament empastifa la dignitat dels nostres premis literaris amb els seus originals malgirbats i les seves dèries de l’any de la picor". No es tracta de cap cas únic, ni tan sols excepcional: la lluita de classes en el camp de la cultura és una jungla ferotge. Perquè és d’això, que es tracta, en darrera instància: de lluita de classes. En el cas català, necessàriament imbricada amb un projecte o desprojecte nacional: bastir una cultura nacional popular de masses, viva, rica, diversa (on caben Manent i Estellés, Ausiàs March i Patrick Gifreu, Palau i Fabre i Floch i Camarassa), lliurament interrelacionada amb les altres cultures del món; o bastir una cleda regional (tres, quatre, cinc cledes regionals) formalment noucentista, però pairalisto-vuitcentista de contingut, amb què aprofitar els mobles mentre l’edifici s’esfondra.

II

El cas que ens ocupa té un marc i un rerafons. Per qüestions d’espai només podrem apuntar-los de manera ultrasimplificada.

Estem pagant les conseqüències d’una transició desastrosa en què el franquisme se succeí a si mateix en forma de democràcia burgesa transformadora d’algunes coses perquè no canviés res d’essencial, és a dir, per tal de preservar el sistema capitalista i la "sagrada unidad de España". Els estralls de la dictadura no foren corregits, sinó legitimats com a sòlid fonament de la democràcia. Així, la llengua. Així, la consciència nacional. Totes les energies i experiències acumulades foren llençades per la borda, juntament amb la memòria històrica, amb la consciència cívica i, és clar, amb un projecte de reconstrucció nacional catalana manifestament incompatible amb el projecte de construcció nacional espanyola via absorció total dels pobles oprimits; projecte que, efectivament, s’ha desplegat i es desplega amb tota mena de mitjans, des de l’Estat espanyol i des de la societat civil espanyola, al mateix bon ritme amb què hom desmantella(va) la capacitat de resposta del poble català, guardiabaixat per un model autonòmic desestructurador i per la cofoia intel× lectualitat regionalista del nou règim. Tot plegat, en un marc internacional definit per la fugida endavant del capitalisme en l’estadi neoliberal, la segona guerra freda, l’esfondrament del socialisme degenerat i la consegüent configuració d’una nova forma paorosa de mundialització ("globalització", insisteixen els que saben poc d’anglès i no gaire català) amb imposició del "pensament únic" postmodern. Diverses generacions ja no han conegut cap altra cosa. Mentrestant, com a societat nacional hem perdut un quart de segle decisiu. El 1975 la nació catalana era l’àmbit d’un projecte de futur col× lectiu (etnolingüístic, sociopolític, cívico-ideològic), la catalanitat era prestigiosa i la immigració estava disposada a integrar-se. En acabat, les regles de joc de la transició i del postfranquisme interceptaren l’evolució endògena de la societat catalana, blocada i reconduïda, i hi forçaren la inversió de tendències. En aquests vint-i-cinc llargs anys les administracions autonòmiques han provocat el marasme actual: entre llur inacció (o contraacció) paralitzadora i refragmentadora, d’una banda, i, de l’altra, l’activisme frenètic de l’imperialisme etnocida, ha progressat, i força, l’espanyolització (lingüística, cultural, identitària) dels Països Catalans del sud de l’Albera; i ha progressat, precisament, perquè no ha avençat la recatalització. Per tal de consolidar l’articulació regional ("encaix", en diuen ara) en la "governabilitat d’Espanya", hom desarticulà una unitat nacional pancatalana que anava cristal× litzant. Atès que la normalització només pot ésser conscient, en desincentivar l’orgull nacional hom ha promogut objectivament l’autoodi reprovincianitzador. Ocupat per llengues estrangeres l’espai comunicatiu català, el mateix registre estàndard és pressionat pel lightisme catanyol. Com sigui que s’ha fet molta propaganda bilingüista adreçada als catalans, però no cap passa per a catalanitzar els hispanòfons, avui són els catalans els qui tendeixen a assimilar-s’hi. De cara a Catalunya Nord i a l’Alguer, el contraexemple no pot ser més devastador.

* Traducció de Jaume Fernández i Calvet, revisada per F.L. amb l’original espanyol a la vista.

(1) Per a una anàlisi útil i contradictòria de les instàncies de consagració al si de la literatura catalana, en el passat i avui, vegeu: Ollé, Manel. "La invenció de la tradició literària: formació i transformació del cànon". EN: Ollé, Manel; Pla i Arxé, Ramon; Subirana, Jaume (coordinadors). L’estudi de la literatura catalana: ordre i cànon. Barcelona: UOC, 2001.

(2) "Algunes obres de pes surten en llocs marginals o comarcals i, per tant, no són descobertes pels centres oficials de decisió fins molt temps després d’haver vist la llum. O, al contrari, surten en el cor mateix dels grans centres i, per tant, gaudeixen d’una amplificació publicitària que, sense tenir en compte els mèrits, les projecten cap a regions d’excepció. (Quantes vegades, un ximple, gràcies a un triomf electoral, a l’oportunitat d’un premi, fins i tot a la màgia d’un matalàs, s’ha convertit en un prodigiós poeta. O en un editor eminent.) Per últim, algunes obres importants són publicades pòstumament i, per tant, fora de temps. O al final d’una vida arrossegada (…)". Molas, Joaquim. Fragments de memòria. Lleida: Pagès, 1007. Pàg. 118.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!