Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

18 de novembre de 2009
General
2 comentaris

Albert Balasch: ?Diré les mares moren, i no sabré què dic?

L’últim dia que estava a Londres (en una sortida de vacances fora de temporada), em vaig passar el matí passejant sola. Prop del Parlament vaig veure amagada una estàtua dedicada a Emmeline Pankhurst (1858-1928). Em va encuriosir la seva situació, lluny de les estàtues ben visibles, poderoses, de Ricard I Cor de Lleó i de Cromwell a pocs metres de distància. El rol polític (i patriarcal) es repeteix fins i tot en el bronze de la memòria. Un forjat que evidentment és reduccionista i que tanca amb forrellat mil matisos i històries…

I, encara que trets de context, em serveixo (per tal de començar a parlar de l’autor que té afinitat per una àrea anglesa, a qui dedico aquest post) d’aquests versos:

“Ombres brillants i llums profundes.
Perquè la vida no desaparegui.

I encara tingui temps i fi.
I sapiguem qui són els que han viscut.

D’aquests, que han vist l’indestructible
i ens l’han promès tants cops, ¿què en farem, d’ells?

Que siguin, que sumin, que diguin,
com nombres perseguint l’eternitat.”

(pàg. 73, dins La caça de l’home (Edicions 62, 2009), d’Albert Balasch)

Darrerament he sentit moltes i diverses històries de maternitats…

Darrerament he sentit moltes i diverses històries de maternitats… L’edat adulta s’imposa i cal donar llum en tots els vessants. Històries
amb finals feliços i històries que no tant, tristes, tràgiques,
humanes… Dones que volen ser mares, dones que ho són, dones que
esperen, dones que perden els fills i fills que perden mares, dones que
es sacrifiquen o els sacrifiquen.

Vivim en un món dur en molts aspectes, tot i les comoditats que tenim
alguns. Un món que amaga el patiment i el dolor. Hi ha una cançó
bellíssima que parla d’una història que es repeteix en silenci a moltes
cases:

“Nana al niño que nació muerto”, d’una poesia de Gloria Fuertes musicada per Refree, dins Els invertebrats (Acuarela, 2007)

Per sort, sovint la mort genera una nova vida. Com li ha passat al poeta Albert Balasch,
que aprecio molt. El seu nou poemari, premi Gabriel Ferrater, va
dedicat a la seva mare. Avui us parlaré de la poesia de Balasch.
Un poeta que es manté al marge de les patums literàries, però que
treballa com un orfebre els seus versos i el què vol dir. I aquest
últim poemari l’escriu com si fos l’última cosa que hagués d’escriure
en cada frase: ‘un text des del final, després de tot’. Evidentment,
ell ho admet, és un frau. Perquè, qui pot dir-nos què direm? Quines
seran les nostres últimes paraules?

Algú que estimo (que sí que té el temps comptat segons els metges) em
va deixar anar una frase a l’hospital que no venia a tomb però que la
repesco aquí. Li feia gràcia com sonava en el català gironí d’uns amics
seus, dir: “esmerçar-se per cercar el mot escaient”. Jo li vaig
respondre: “…la paraula justa” (pensant en “l’adjectiu adequat” de Josep Pla). I em va replicar: “No, ‘escaient’”. I és
cert, la paraula és injusta.

La poesia és un frau, ‘l’escenari
s’enfonsa’ en Balasch, però consola o almenys acompanya (com la música). Maria Coma ho canta també al seu disc de debut Linòleum (Amniòtic Records, 2009) a la cançó “Cel salat”: ‘No podia ser per sempre el cel un decorat, jo ja us ho vaig dir que un decorat de paper no aguantaria gaire temps’.

Aquí van uns fragments més del poemari La caça de l’home, d’Albert Balasch.

“(···)
Segur que hauria de. Quan tot final

per força no pot ser sinó
fer la cadira perquè algú s’hi assegui.

Potser de nit, amb una fusta
entre les mans, substituint el cap.

Potser plegat a la tristesa
d’haver plorat sempre de més parlant.

Potser, més tard, recuperant
la calma travessada pel perill

de no haver dit el que sentim,
ni haver vist res, ni haver viscut prou temps.”

(Pàgs. 36-37)

“Escric perquè ja no puc resar. I preferiria demanar perdó per unes
quantes coses abans que limitar-me a intentar anar suportant alguna
cosa”

(Pàg. 51)

“Les nostres veus no ens planyen, mare,
però hi ha gent que les escolten com rates

amagades perquè ha de ploure.
Tu endreça’t bé. El cap pot inclinar-se

cap a la banda abandonada,
on hi ha la pedra del repòs, el front,

el que ens recolza. I que la por
no ens rondi més. Diré les mares moren

i no sabré què dic. Llavors,
no serà en va que aquest vidre t’envolti

(···)

Tot és senzill i tan terrible
que sembla disposat per oblidar-nos.

(pàgs. 56-57)

“(···) és l’únic que ser fer.

Donar-me consol amb fantasmes,
l’única representació del temps.

Dir per mentir. I amb la mentida
gandulejar amb la pols a la boca,

famèlic com l’home que parla
d’un home per parlar de si mateix.

Sortim de terra massa d’hora,
amb la pell estovada pels sanglots

dels que ens hagut d’arrencar.
I, junts, els vius i els morts, ens permetem

moments que no van poder ser:
allò que passa ho fa en una altra banda.

(pàgs. 59-60)


Balasch
té publicades altres obres anteriors, però abans de fer-ne un
repàs, vull introduir un autor teatral que m’ha frapat en els últims
anys. És Eric-Emmanuel Schmitt. Vaig veure a Barcelona per companyies
professionals (a la sala Villarroel) Variacions enigmàtiques i (a la sala Poliorama) El
Llibertí
. Però aquest setembre a Olot també vaig veure per una companyia
amateur El visitant i els actors de Punt i Seguit Teatre em van fer gaudir del text igual. Tant,
que volia anar a comprar el llibre, però curiosament tenia i em va deixar
la meva antiga companya de pis.

Per mi Schmitt és súper, superb, suprem, superlatiu… perquè qüestiona
el que tots ens podem plantejar, filosofades d’estar per casa, i en paraules escaients; les que
vomiten veritats que cauen pel seu propi pes: el dubte.

Escriu (per ser dit al teatre), per posar un exemple:

FREUD: El mal és la promesa que no es manté. (Pensa en veu alta.) Què
és la mort si no la promesa de la vida que corre per les meves venes,
pel meu cos i que no és mantinguda? Quan em toco o quan em lliuro a
aquesta borratxera mental, pura felicitat d’existir, no em sento
mortal; la mort no és enlloc, ni al meu ventre, ni al meu cap, no la
sento pas. La mort, la sé d’un coneixement après, pel que he sentit
dir. Ho sabria que moriré si ningú no m’ho hagués dit? La mort ens
ataca a traïció. Jo, tot sol, havia optat per un altre camí, em creia
immortal. El mal, en la mort, no és el no-res, és la promesa de vida
que no és mantinguda. Déu n’és culpable ! I què és el dolor, sinó la
negació de la integritat del cos? Un cos fet per córrer i gaudir, un
cos sencer, i mira’l ara, amputat, desfet, vulnerat. Ens han estafat!
No, el dolor no el sentim en el cos perquè tota ferida és una ferida de
l’ànima, és la promesa trencada. Déu n’és el culpable!
I el mal moral, el mal que els homes es fan els uns als altres, no és
la pau trencada? I la promesa que hi havia en l’escalfor d’un cap
arraulit entre els pits d’una mare? I la tendresa d’una veu dolça que
parlava des del més profund del cor quan nosaltres encara no compreníem
les paraules? I aquella harmonia amb tot l’univers conegut, quan
l’univers consistia únicament en dues mans amoroses que ens donaven
biberons, ens feien dormir i ens acaronaven? Què se n’ha fet de tot
allò? Per què aquesta guerra? Una altra promesa trencada! Déu culpable
altre cop! Però el mal més greu, el més punyent, aquell del qual tota
una existència no ens consolarà pas, és aquest esperit acotat, limitat,
que la pròpia intel·ligència ha fet ignorant. Sembla que Déu ens hagi
donat l’enteniment només per abastar-ne els límits: la set sense la
beguda! Ens pensem que ho entendrem tot, ho coneixerem tot, ens creiem
capaços dels paral·lelismes més inaudits, de les edificacions teòriques
més subtils, però l’enteniment ens abandona a mig camí. No ho sabrem
tot. I no comprendrem gran cosa. Si visqués tres-cents mil anys més que
les estrelles, les tindria comptades, això, sí, però restarien
indesxifrables i em continuaria preguntant què hi faig en aquesta terra
amb els peus en aquest fangar! La finitud del nostre enteniment, heus
aquí la darrera de les promeses trencades.
Que en seria de bonica la vida si no fos una traïció…
Que en seria de fàcil la vida si no hagués cregut que havia de ser llarga i justa i feliç…
EL DESCONEGUT: N’esperaves massa.
FREUD: Hauria de fer-me més obtús, no esperar res…

(pàgs. 65-66)

Perdoneu la digressió… tornem a Balasch.

Tot i que l’única musicació que defensa l’autor és la que li ha fet el
seu amic Hans Laguna (amb un cercle que completen gairebé el pintor Tià
Zanoguera
i l’actriu Nies Jaume –meravellosa poetessa Aina Cohen a l’obra Mort de dama, de Llorenç Villalonga, que es va poder veure al TNC–), l’any 2006 vaig proposar el poema
seu “Sis” per musicar pels grups participants en el concurs Sona 9. Se’l van fer seu Txilum i Dr. Fargo.

Altres texts de Les execucions (Lumen, 2006) són:

“I Déu digué: que es matin. I així va ser. Vam obeir, nosaltres vam
obeir. Vam fer tot el que Déu digué. Ens vam començar a matar l’un a
l’altre, vam començar a dir coses falses, vam començar a parlar (···)”.

(Pàg. 15)

“DEU
(···) Refusats per la gran certesa, ja somiem
altres fronteres més vives. Senyors, és la guerra, la pròpia
guerra que espera. Amunt els cors!, que el mot no fa el pas.
(···)
Creieu-vos-ho! No espereu els antics,
això és el món: i sense ganes es
desplaça –estès– cap a la porta de sortida,
mentre nosaltres encarem el dia!)”
(Pàgs. 19-20)

“poema Deu” amb Hans Laguna

“POEMA ZERO (ZERO)

No esperis res. El mar ens tornarà”

(Pàg. 63)

De Decaure (Lumen, 2003):

“1. Un dia, sense cap motiu aparent, va voler desaparèixer
i llavors va mirar d’explicar-se.

Allà on allò va perdre la seva oportunitat de dir-se i tot això d’aquí.”

(Pàg. 62)

amb Hans Laguna

De Què ha estat això? (Biblioteca de la Suda, 2002)
Premi de poesia Benet Ribas, 2002:

“Sé que sóc aquell malalt insípid
que darrere l’últim cop de porta
s’extingeix xuclant somriures
renovant rancúnies

ben aviat veureu com mudo
esguerrat dels ossos rancis
plens d’enveja plens de cendra coixa

no seré res més que un retret
i després dels plors mai més ningú

les paraules creuen dir i arrasen tot el que es vol viure”

(Pàg. 34)

I per acabar un parell de músiques més.

Una del cosí del pintor Tià Zanoguera, el compositor Miquel Vicensastre, més conegut al món pop com el gran Marcel Cranc:

Track 1: “Desset”
Dins Ara (Primeros pasitos, 2008)

I una d’un grup que està de moda i que em va fer il·lusió veure al costat de la meva cosina Núria, el seu company i uns amics seus de Tarragona.

Em quedo amb una de les seves lletres,
la que dóna nom al grup

The Pains Of Being Pure At Heart

We are so sure, we will never die, no no we will never die
We are too pure, we will never die, no no we will never die
Sometimes you try, we will never die, no no we will never die
so close your eyes, we will never die, no no we will never die

don’t try to talk, we will never die, no no we will never die
don’t turn this off, we will never die, no no we will never die
undressed, undone, we will never die, no no we will never die
we are as one, we will never die, no no we will never die

Doncs, això, hi ha alguns que desitgen la immortalitat…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!