Angelpas

Com el títol d’una cançó d’en Francesc Pi de la Serra, però res a veure.

Aquell homenet de la cançó es bellugava, tenia una activitat, un neguit i un quefer quasi constants. L’home del nostre carrer personifica l’ immobilisme més absolut i travat possible. És un home enganxat a una cadira. Ell guaita i et saluda quan passes. I pots passar a qualsevol hora que ell ja hi és. Com les piràmides d’Egipte que sempre hi són, igual. Res més. No diré el seu nom ni la casa d’on és ni el seu caràcter ni les seves afeccions…però un cop s’ha assegut ja és l’home del carrer que no es perdrà cap detall fins on la seva mirada s’estengui (“amanti”, com diem al Pla) Se m’acut pensar en una càmera de vigilància d’un banc, en una d’aquelles iguanes de les illes del Pacífic, en un ós mandrós, en un clau vell i rovellat clavat en la biga més alta d’un casalot abandonat…Però us ben asseguro que tots ells tenen més ànima i vida que l’home del carrer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!