El bloc d'Andreu Mas

Fa pocs dies em va trucar el president de la Penya, arran d’un reportatge publicat a Revista de Badalona
on es qüestionava la viabilitat econòmica del Joventut de Badalona. De
la conversa, que resta en l’àmbit estrictament privat, només en faig
esment del que traspuava: si critiques la Penya no t’estimes Badalona.
Deu ser per això que molta gent calla. Jo sóc de la colla dels
desafectes, pel que es veu. No he cregut mai allò que en temps del règim
en deien “adheiones inquebrantables”. S’ha de poder parlar de
tot. La Penya té un problema. Ningú no diu que sigui estrictament
responsabilitat de la junta actual. Ja fa temps que es va estirar més el
braç que la màniga; perquè el show business demana guanyadors i
això costa una carretada de milions. Fa massa que l’esport va perdre la
innocència i la legislació va obligar els clubs a convertir-se en
negocis, sense tenir en compte si eren o no rendibles. L’esport com a
activitat econòmica ha matat l’esport com a plaer i ha deixat la
competició en mans d’uns pocs clubs que es poden permetre gestionar
pressupostos astronòmics.

Dit això, la pregunta recurrent, des de
l’entorn del club i des de la Penya, és si l’Ajuntament fa prou per
l’entitat que, diuen, més aporta a la ciutat. Què aporta? Publicita
mundialment el nom de la vila i genera cohesió ciutadana en un municipi
que s’estructura socialment amb dificultat. Quin preu té tot plegat? No
han fet fins ara els ajuntaments –recordem que en temps d’en Franco, hi
va haver presidents de la Penya que van ser alcaldes (Santiago March ho
va ser del Joventut i del CF Badalona)– tot el que han pogut? Mai no
serà prou, però. Qui fixa els límits? Hi ha qui es conformaria que hi
aboquessin els diners i no hi fiquessin el nas. Això no passarà. En
temps de crisi i sospites pretorianes no es poden regalar diners
sense control. D’altra banda, no deu ser bo, però, per a la
independència de cap entitat, que una institució tingui seients al seu
consell d’administració. Es miri per on es miri l’Ajuntament no pot fer
més i aquí de bancs en tenim un i les nostres caixes quan inverteixen en
esport ho fan en la selecció espanyola de futbol… Com que l’entorn no
canviarà, la gestió ha de passar per la modèstia i això, a dia d’avui,
té un preu que s’haurà de pagar. S’ha acabat l’època dels jocs malabars i
dels prestidigitadors.

Com deia algú, l’important no són les
respostes sinó fer les preguntes correctes i, en aquest cas, trobar
l’interlocutor correcte. La pregunta se li ha de fer a la societat
badalonina: està disposada Badalona a córrer el risc que el Joventut
caigui de l’elit? Però hi ha una altra pregunta fonamental: Badalona es
pot permetre una entitat que no pot suportar econòmicament? Potser ben
mirat no n’hi ha per posar-se tan melodramàtic; el 1982 La Vanguardia publicava: El Joventut, roto. I no es va trencar. El temps desvelarà si aquesta és una crisi conjuntural, o no.