El bloc d'Andreu Mas

Aquest és l’article que dimecres vaig publicar a la contraportada de l’edició del Barcelonès Nord d’El Punt. L’article parla de la resolució del conflicte a Dalt la Vila motivat pel pla urbanístic de reforma del barri, gràcies a l’acord al qual han arribat veïns i administració. A l’article alerto que amb la retirada pràcticament total del PEMU no se solucionen els problemes de Dalt la Vila, tot i que hi haurà qui pensi que ara ja no cal fer res més.

La resolució del conflicte entre els veïns i l’administració pel pla especial de millora urbana, el tristament famós PEMU, de Dalt la Vila no és la solució als problemes del barri. Segur que un cop desactivat el conflicte veïnal n’hi haurà més d’un, a banda i banda de la taula de negociació, que pensarà que ja ha fet la feina. Un, perquè deixaran d’amenaçar-lo amb unes actuacions urbanístiques que eren una autèntica aberració per a un barri medieval (se n’ha tingut tan poca cura, que ni ho sembla, de medieval); l’altre, perquè tindrà un conflicte desactivat i un front menys de què preocupar-se. Estan equivocats. Qui consideri que mort el PEMU no cal ni tocar una rajola de Dalt la Vila va completament errat. De fet, malgrat que aquests catorze mesos de negociació han estat molt durs per als veïns, la discussió ha anat bé, perquè ha garbellat els ànims d’una ciutat que feia dècades que no es preocupava d’allò que, en altres circumstàncies, hauria de ser una petita joia badalonina. Cap dels partits que han governat Badalona –i hi han passat tots menys el PP– no ha tingut mai prou visió estratègica per entendre què podria arribar a significar Dalt la Vila per a Badalona. L’administració pública, però també els particulars, han vist el barri com un espai ple de noses arqueològiques. Com que no sabien què fer per resoldre aquest nus gordià, tots plegats han deixat que el barri es degradés, fins al punt que algun element patrimonial és irreconeixible i tant li fa si és o no enderrocat.
Una de les poques reflexions assenyades a l’entorn del barri és la que he pogut llegir de Ferran Falcó al seu bloc. El primer tinent d’alcalde toca un punt del qual pocs parlen en veu alta: què en fem, del patrimoni romà, quin conservem i, sobretot, d’on surten les misses per mantenir-lo? Falcó advoca per cobrir tot allò que no sigui una troballa de gran magnitud, per traslladar els mosaics que es trobin i per compensar en un altre espai de la ciutat els promotors que perdin edificabilitat per culpa d’una troballa.
El patrimoni romà de Badalona és el seu bé cultural més preuat, i això no ho acaben d’entendre. És l’element de singularitat de Badalona: una vila romana al costat de la metròpoli. Invertim, doncs, en aquest llegat fent-lo aflorar tant com puguem, i siguem capaços amb imaginació –la proposta de cedir espai en altres parts de la ciutat als promotors és una fórmula imaginativa– de combinar aquesta riquesa cultural amb la conservació de la fesomia del barri. Mantinguem, doncs, els carrerons, el costerut carrer de la Costa, els cul-de-sacs, les placetes, les alçades dels edificis…
Ara bé, tot plegat és ciència-ficció si al darrere no hi ha inversió pública, però també privada. Hem tocat totes les portes per buscar recursos per museïtzar les restes, per conservar les cases, per recuperar els elements del patrimoni? No ho crec pas. L’exemple és que no fa pas gaires anys el Museu no comptava amb diners ni per tenir sales d’exposicions en condicions. Durant aquells anys, la disposició de la direcció i del personal del Museu Municipal, la imaginació i el voluntarisme van fer que la institució anés endavant i no aturés la feina. Ara es continua fent el mateix, i la situació no ha canviat pas tant. La diferència entre la gent del museu i molts polítics badalonins és que els primers creuen en el barri i en les possibilitats de fer de la història un patrimoni viu.
Sense ambició, Dalt la Vila pot passar vint anys més en franca decadència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!