El bloc d'Andreu Mas

Els discursos televisats són com aquell anunci del torró: sempre tornen per Nadal. Fins ara només havíem d’aguantar -si volíem- el soporífer discurs del Rei d’Espanya i el del President de la Generalitat al tombar de l’any. Fent zapping vaig descobrir el dia de Nadal que l’alcaldessa de Badalona també té el seu propi sermó de la muntanya.

Deu ser una herència dels temps de la Gran Depressió, quan el president dels Estats Units Franklin Delano Roosevelt es van inventar les xerrades a la vora del foc (Fireside chats) per fer remuntar l’ànim del seu poble en els anys de la Gran Depressió, després del crac de la borsa del 1929. De fet, aquelles xerrades radiofòniques nascudes el 1932 van assolir el seu objectiu: fer pujar la moral del poble nord-americà. Roosevelt es convertia així en un dels pioners en fer servir els mitjans de comunicació com una eina de connexió directa amb el seu poble en temps de pau. D’allò en va néixer una tradició de discursos amb una periodicitat diversa segons els països. Als Estats Units els missatges televisats a la Nació són relativament freqüents (sobretot quan els índexs de popularitat dels presidents baixen); per sort, a l’Estat només els patim un cop a l’any. El Nadal no seria el mateix sense aquell "me llena de honda satisfacción" del Rei d’Espanya. Creia que l’única novetat seria el discurs d’en Montilla (friso per sentir-lo…), però saltant d’un canal a l’altre vaig tenir una sorpresa: a Televisió de Badalona (canal 51), l’alcaldessa feia el seu discurs nadalenc. Ignoro si altres anys l’havia fet i en tinc prou amb haver-la vist aquest any. La Maite anava de vermell, com la Nadala (la planta) que guarnia el decorat, que de fons tenia una bonica imatge de la Casa de la Vila il·luminada. Qui va enganyar l’alcaldessa perquè fes el discurs li devia dir que fes com en Roosevelt, que deia que tenia vocació de president predicador. La Maite feia servir un to entre la predicació del sermó dominical i el que fa servir l’afeccionat que explica contes per primera vegada a la mainada: parlava lentament, amb to molt pausat, acompanyant cada paraula important d’un gest… Si ha estudiat un curs de telegenia que ens tornin els diners als contribuents, perquè l’alcaldessa no comunicava: adormia. Obviàrem el discurs, que era el mateix que podem trobar a qualsevol pamflet municipal editat en forma de revista i que es pot resumir en l’absència d’autocrítica i en el tot ho estem fent molt bé -lògic d’altra banda, és Nadal no Setmana Santa i no és qüestió de flagelar-se-. Això sí, ens alertava del perill -compte amb la intolerància i la immigració- com qui alerta del llop, però ens prometia un final feliç si ens portàvem bé. A la Maite no li han fet mai cap favor les actuacions amb guió. Li va millor improvisar, a risc de fer alguna closada. És clar que no li faltarà la claca que li dirà que ho va fer molt bé. El discurs era com el govern i com sembla estar el municipi: avorrit.

La foto és de Lluís Cruset d’una entrevista que El Punt va fer a Maite Arqué fa mesos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!