El bloc d'Andreu Mas
El clos de la Torre
Cadascú es deu a la seva pròpia història i a allò que ha viscut. Em sembla recordar que fins a tres vegades m’havia arribat a passejar per l’Escorxador acompanyat d’un regidor de Cultura o un tècnic de l’Ajuntament de Badalona tot dibuixant castells en l’aire: aquelles naus malferides havien de ser l’espai per a la música i la creació a Badalona. I dèiem: en aquesta hi posarem una sala d’actuacions amb un bar, allà hi farem els boxs d’assaig i en aquella altra nau hi podríem posar els pintors de grans formats. Eren els anys que Sarruga i els inflables d’Al Victor ocupaven l’Escorxador i pagaven en espècies l’ús d’un espai deixat i brut. En l’època de Joves Conspiradors hi vam arribar a rodar un curtmetratge, obra del malaguanyat Toni Hernández, que va morir sense haver-lo acabat. En resta el testimoni d’uns fragments conservats per un amic que algun dia mereixerien acabar tenint la forma d’un curt.
Va passar el nostre temps i l’Ajuntament va presentar un ambiciós projecte de recuperació; la Ciutat de la Música, en deien. Era l’època que els desitjos es tenien i es construïen. L’hemeroteca és traïdora i posa cada cosa al seu lloc. Publicava Badaweb l’1 de novembre del 2001: “Badalona disposarà aviat d’un gran centre de formació i difusió musical, conegut com la Ciutat de la Música, que s’ubicarà a l’espai que abans ocupava l’edifici de l’Escorxador, al barri de la Salut […]”. Ha passat una dècada i la majoria dels músics d’aquella època han penjat l’instrument per dedicar-se a la família o toquen a casa, si és que no han tingut la sort –més aviat escassa– de poder fer carrera professional, circumstància reservada a uns pocs escollits.
Teòricament, el projecte es va aturar per una qüestió tècnica: les obres del metro. Ara que el rebombori urbanístic ha passat, s’inaugura una part de l’Escorxador però, ai las, per a usos socials: adreçat a la gent gran i a l’alfabetització d’adults. Per si de cas algú recorda que la promesa era una altra, ens diuen que faran espais d’assaig al subsòl –s’han pres al peu de la lletra allò que la música és una cosaunderground…– i fins i tot una zona per fer-hi actuacions de petit format. La segona fase de recuperació de l’Escorxador forma part del futur i, que se sàpiga, no té pressupost ni data.
En vista de la situació econòmica, podrien passar deu anys més abans que l’enèsima generació de músics badalonins –alguns dels quals d’un gran talent, per cert– pugui escriure un altre article com aquest recordant les promeses incomplertes. Com a mínim, hi ha iniciatives que sobreviuen al pas del temps gràcies a la societat civil, com el concurs de música de Badalona, que aquest dissabte arriba a la seva tretzena edició i que ha fet molta feina per als músics d’aquesta ciutat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Andreu,
M’ha sorprès favorablement la publicació d’aquest article i crec que és just agrair-te l’exercici de memòria, especialment en un moment en el que “la Badalona oficial” sembla viure un procés d’amnèsia col·lectiva. L’altra dia, un lúcid i prestigiós observador de la nostra ciutat em deia que sovint, escoltant alguns discursos i llegint alguns articles, té la sensació de que Badalona és el resultat d’un accident còsmic que va tenir lloc la tarda/nit del dia 8 d’abril de 2008; que no hi ha passat, ni memòria, ni records. És per això que el teu article m’ha agradat especialment i m’agradaria donar-te alguna informació complementària al respecte. En primer lloc em sembla just reconèixer que la idea inicial de convertir l’antic escorxador en la Ciutat de la Música va ser de dos bons professionals que l’any 2001 eren el Director de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament, Joan Mayné, i el Director de l’Àrea d’Urbanisme, Amador Ferrer. Davant la necessitat de millorar les condicions de l’espai físic on estava (encara hi és) el Conservatori i l’Escola de Música Moderna van formular una proposta valenta i ambiciosa que la Regidora de Cultura i jo mateix varem fer nostre des del primer moment. Sabíem que no es podria realitzar fins que acabessin les obres del metro, però estàvem convençuts que l’espera era un mal menor, perquè allò realment important era acabar disposant d’un espai de gran qualitat per la pràctica i l’aprenentatge de la música, que es podia complementar amb un auditori i espais per l’assaig i la gravació. Aquest projecte tenia una altra gran virtut, per a mi inclús més important: posava un gran equipament de ciutat (amb característiques i vocació supra – municipal) en un dels barris amb més dificultats de cohesió social i de normalització de la seva vida ciutadana. Feia possible que gent de tot tipus, de diferents nivells econòmics, socials i culturals anessin al barri de la Salut, anant a la Ciutat de la Música, facilitant en conseqüència la convivència de gent diversa, conscients que aquesta convivència ajudaria a la plena normalització. Era també un intent de fer real a Badalona aquell principi d’algunes escoles d’arquitectura que diu que “monumentalitzar” les perifèries urbanes ajuda a fer que aquestes no siguin també perifèries socials…
Lamentablement, res de tot allò no s’ha tingut en compte en el moment en que han acabat les obres del metro. Moment que ha coincidit amb la major inversió pública mai feta a Badalona: més de 65 milions d’euros dels plans Zapatero, més de 45 milions del pressupost municipal d’inversions per aquests 4 anys i més de 45 milions que han invertit a Badalona la resta de les administracions.
Bé Andreu, continuaria explicant-te moltes més coses, però segurament aquest no és el marc més adequat. Només acabaré compartint una reflexió: aquestes coses passen quan no es te una idea clara de cap a on hem d’anar i es dirigeix una gran ciutat com si fós una consultoria d’obres i projectes.
Una abraçada,
Francesc López Guardiola