El Tribunal Constitucional ha fallat. Potser seria més correcte dir que
l’ha encertat de ple. S’ha carregat els principis nuclears de l’Estatut,
diguin el que diguin el President Montilla i la vicepresidenta
espanyola. No és que hagi guanyat el PP. És que ha perdut Espanya.Pot
semblar una contradicció, però no ho és. L’Espanya autonòmica ha
fracassat com a projecte comú. I això obre una oportunitat a Catalunya:
clara i diàfana. Un camí que no hauria de tenir retorn. Ja no són
possibles més peixos al cove. Ni és materialitzarà el somni d’un estat
federal. Ni Espanya es transformarà, contràriament al que va predir
erròniament el President Maragall. Això s’ha acabat i s’ha acabat perquè
Espanya ho ha volgut; perquè els dos partits majoritaris espanyols han
decidit que calia donar cop de carpeta a la qüestió catalana. Ells
consideren que la partida ha acabat en taules, i per això tant els uns
com els altres han dit que han guanyat. L’opi del futbol, la duresa de
la crisi i la incapacitat dels partits catalans per posar-se d’acord per
la proximitat de les eleccions catalanes haurien de fer la resta de la
feina bruta. Ara és el torn del poble català. Ara mateix hi ha un intens
debat al Facebook entre els partidaris de manifestar-se i els de no
fer-ho. Uns perquè consideren que s’ha de defensar l’Estatut, altres
perquè pensen que toca reclamar el dret a decidir i que anar a una
manifestació en defensa d’un cadàver legal no té ni solta ni volta.
Aquest serà el problema: no serem capaços de posar-nos d’acord. O potser
sí. Convindria pactar uns mínims que permetessin una manifestació
massiva del poble català: pel dret a decidir i contra els abusos del
poder espanyol. No podem oblidar que un tribunal sense cap legitimitat
moral -i convindria dir que tampoc legal- ha violentat la decisió dels
catalans expressada a les urnes. Ha violentat, doncs, el dret a decidir
del poble sobirà en el marc de la mateixa Constitució espanyola. Han
abusat de la seva posició dominant per enviar aquest país a una situació
predemocràtica, anul·lant certs preceptes relacionats amb la llengua, a
banda de negar-nos el dret de definir-nos com a nació. Tenen por. Només
això explica que s’hagin fet un fart de repetir allò de «la indisoluble
unidad de la nación española» en la resolució. D’això l’Estatut no en
parlava. Res pot aturar la voluntat de llibertat del poble català si
aquest actua unit. No serà un camí fàcil, ni serà una realitat a curt
termini, però és una evidència que aquest futur és més possible avui que
ahir. Al davant, però, han de posar-s’hi els partits catalans. No n’hi
ha prou amb les forces independentistes. És fonamental que Convergència,
que ha estat la referència d’aquest país durant més de dues dècades,
faci una aposta pel dret a decidir. I que els sectors sobiranistes del
PSC perdin la por. Aquest país els necessita a tots plegats. S’ha acabat
el tacticisme. És l’hora de la veritat. Estaran a l’altura…?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!