Des del turó d'en Baldiri

“A l’escola ningú no diu bassal ni llaminadura” o “Papa, tots els nens diuen bassura i txarco”, vet aquí dues de les frases que m’etziben, sense cap malícia, les meves filles, de 7 i 9 anys, quan parlem d’aquests arguments a taula. Afegiu-hi abejorro, (quin) asco!, assustar, bocata, emputxar, txutxe i vale!, per citar un ventall de mots recurrents en català escolar.

D’entrada, ja us dic que sóc filòleg; i, doncs, m’acuso de deformació professional en l’àmbit familiar. Pensareu que dec estar martiritzant les meves filles, tal vegada. No, tot plegat resulta força espontani i divertit, perquè ja m’ho diuen amb sornegueria. De fet, ja saben de quin peu calço. Ho fem de manera molt planera i didàctica, no patiu, amb un ep! (que vol dir “això grinyola…”). Per exemple, amb els pobres pronoms febles en i hi, en frases com ara hi vaig o n’he vist tres (de garses); amb seqüències naturals i senzilles, del tipus en vull de vermells (de retoladors) i les llenties no m’agraden gaire.

Alguna cosa deu estar passant a l’escola, però de fet a la societat, al carrer, perquè les meves filles detectin aquestes esllavissades lingüístiques. És clar que la nostra (de)formació lingüística, de pare i mare, contribueix a la formació lingüística de les nostres filles més enllà de l’escola, com en tots els altres àmbits inherents a l’educació des de casa.

I tot això no té a veure, al meu entendre, amb la qüestió de la riquesa lèxica i expressiva, que en cada infant (parlant) varia en funció del seu entorn familiar, cultural i social. Reconèixer el propi ecosistema geogràfic, d’entorn, respon més aviat a una tria de model d’educació en l’àmbit familiar que no pas a una necessitat vital. Les meves filles saben reconèixer una calambruna (un trèvol pudent) i un rot de bou (ull de bou), distingeixen una ravenissa (de flor groga) d’un citró (ravenissa blanca); identifiquen una garsa, que no confonen amb una merla… I això perquè no els volem pas fer veure garses per perdius. De fet, un cop la llengua està adquirida, “tot és qüestió d’aconseguir petits refinaments, generalment d’adquisició de vocabulari, de controlar estructures un pèl més complexes i de potenciar les habilitats retòriques”, deia Jesús Tuson a Una imatge no val més que mil paraules (2001).

No, això del català aigualit té a veure amb l’entorn sociolingüístic. En aquest sentit, hi ha estudis i recerques sobre l’ús col·loquial de la llengua entre els joves o en l’àmbit escolar que n’analitzen precisament la qualitat i l’evolució. Per exemple, sobre la no-realització d’esses sonores, sobre l’ensordiment o la vocalització de determinades consonants palatals i sobre l’absència de vocals neutres en barceloní (a l’estil d’algunes personalitats de primera fila, característiques que no han passat pas per alt a la gent del Polònia). 

Potser estem recollint allò que s’ha anat sembrant, no a l’escola, sinó als mitjans de comunicació, especialment a través de la televisió, on sembla que l’assessorament lingüístic ja no s’estila gaire o que es caracteritza per la màniga ampla, per fals progressisme. No pot ser que la correcció lingüística només vagi lligada als telenotícies i als documentals; en canvi, als programes en directe, on regna l’espontaneïtat, tot s’hi val, en pro d’un model “entenedor” (com si la gent fos curta de gambals, tal vegada per disfressar la pobresa lingüística).

Se’m pot penjar com una llufa l’estereotip fàcil de purista, a l’estil d’un d’aquells lingüistes heavy de fa anys que discutien sobre el futur del català i els pros i contres del model de català light, que alguns anomenaven catanyol i altres, recentment, català aigualit; era aquella època en què els mitjans de comunicació debatien sobre l’alternativa barco per vaixell (de petit, tots dèiem busson, mot que ara faria riure enfront de bústia). No sóc conservador, més aviat esquerranot (dit a la manera d’en Tomàs Molina, a qui els de Polònia també sotmeten a escarni pel registre lingüístic ple de sufixos aspectius, que també formen part de la riquesa de la llengua).

Mentrestant, fins que la societat no es prengui seriosament aquesta tendència a aigualir la llengua que transmetem indistintament en situacions formals i informals (les llengües d’estat això no s’ho permeten), jo continuaré “martiritzant” les meves filles lingüísticament i seguirem vivint en un ecosistema de bombolla, desant les joguines i apagant els llums.

Evidentment, tot és llei de vida i la llengua canvia de generació en generació. “I serà l’escola, amb l’ajut desitjable de tot d’instàncies socials, que regalarà als alumnes les modalitats de la varietat culta o formal, eines que hauran de saber manejar en tot de situacions diverses que els oferirà la vida”. Tuson dixit.

(Article publicat a El Punt, 21 de gener de 2010.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!