Des del turó d'en Baldiri

Reprodueixo el discurs que vaig pronunciar el 15 de desembre de 2008 en representació de
l’Associació Catalana de Municipis i Comarques a l’acte de commemoració
del 20è aniversari del Consorci per a la Normalització Lingüística
celebrat al Palau de la Generalitat (abreujat i amb títol “20 anys de Consorci per a la Normalització Lingüística”, va ser publicat a El Punt, 25-26 de desembre de 2008).

Com a representant de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques en
el consell d’administració del CPNL, i amb el bagatge de la feina feta
des del món local, m’adhereixo a la joia de la CELEBRACIÓ DELS 20 ANYS
DEL CONSORCI PER A LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA.

Del 1988
ençà, des de les oficines de català desplegades a ajuntaments i des de
la xarxa de Centres de Normalització Lingüística escampada per tot el
territori, el CPNL ha evolucionat amb la societat, s’hi ha anat
adaptant: ha passat d’assumir tasques preferentment de formació per a
adults exigides per les condicions d’inserció laboral (o simplement per
l’anhel de recuperació del dret individual d’accés a l’educació en la
pròpia llengua), a convertir-se en una de les eines més eficaces de
cohesió social a través de la llengua, entesa aquesta com a eina
integradora de la nova immigració.

En aquest llarg trajecte,
hi ha hagut esculls i viaranys sociopolítics que s’han sabut superar; i
s’ha sabut adaptar l’oferta de cursos a les noves tecnologies: hem
passat dels centres d’autoaprenentatge de català presencials al
parla.cat per a internautes. I hi ha hagut encerts sorprenents, com el
programa de Voluntaris per la Llengua, amb més de 7.500 parelles aquest
2008, un èxit aclaparador que diu molt en favor del futur del català,
tenint en compte que la demanda d’aquest mètode d’aprenentatge creix
precisament per la valoració positiva que els nouvinguts i nouvingudes
assignen al català; un mecanisme, al capdavall, que fa de la societat
catalana un model de convivència i alhora d’arrelament a la llengua del
país.

Amb el pas dels anys, no únicament ha evolucionat de
manera creixent el nombre de matriculacions i els serveis oferts pel
CPNL; sinó que l’eficàcia del CNPL s’ha hagut d’adequar a l’evolució de
la societat, sobretot, com deia, amb l’arribada progressiva de nova
immigració. I aquest ha estat un procés viscut amb intensitat des del
món local i, naturalment, des dels centres de normalització i les
oficines de català. Per això, vull destacar la participació en el
Consorci dels municipis mitjans i la dels consells comarcals, que han
donat servei als petits municipis no consorciats, perquè també han
contribuït des de la proximitat al desplegament de la política
lingüística a tot el territori i han donat resposta a necessitats
específiques, i sovint sota la responsabilitat de tècnics del consorci
que han treballat i treballen en oficines unipersonals i que demostren
una efectiva (amb e i amb a) polivalència professional.

En
canvi, en aquests anys no ha evolucionat la terminologia que s’amaga
darrere de les sigles del Consorci. I és que el nom CPNL naixia fent-se
ressò de l’enfocament sociolingüístic dels anys vuitanta i, per això,
adoptava el concepte de normalització lingüística com a procés per
evitar el perill de substitució lingüística. Si considerem que un
procés de normalització lingüística es divideix en dues fases: la
codificació, d’una banda, i l’extensió de l’ús, d’una altra; és obvi
que superada amb escreix la primera fase, l’objectiu del CPNL és la
segona: l’extensió de l’ús social del català. Per això, amb el pas del
temps el terme normalització ha esdevingut imprecís i irreconeixible
socialment (raó per la qual es va passar de la primigènia Llei de
Normalització Lingüística de 1983 a la vigent Llei de Política
Lingüística de 1998).

Deixeu-me dir també, i és de justícia
manifestar-ho avui, que en tot aquest procés històric hi ha hagut un
factor clau, més enllà de la voluntat política: l’equip humà que ha
protagonitzat aquests 20 anys de CPNL: directors i directores de
Centre, tècnics de NL, coordinadors, dinamitzadors de les oficines de
català, mestres de català, personal administratiu, etc. I totes les
persones que han format part aquests anys del consell d’administració
del CPNL, càrrecs electes o representants del Govern.

I no
em vull oblidar dels materials didàctics i de difusió elaborats i
coordinats des del Consorci en aquests 20 anys, o simplement
distribuïts amb el segell de la primigènia Direcció General de Política
Lingüística (i ara, Secretaria de Política Lingüística). Qui no recorda
els vocabularis temàtics il·lustrats en cartells de tots els àmbits de
la quotidianitat, que tanta utilitat han adquirit al llarg dels anys. O
els Vocabularis comercials difosos a través de les moltes
Oficines de català dels ajuntaments i dels Centres de NL. I també
materials en aranès, cal dir-ho, com aquell Escríuer en aranés
elaborat el 1989 pel Centre de Normalisacion Lingüistica dera Val
d’Aran, i altres que han fet la mateixa funció per a la llengua pròpia
de la Val d’Aran. I més recentment, recordo que el Consorci va jugar un
paper molt actiu en l’elaboració del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, amb especial incidència en el món local del territori, sobretot en municipis petits i mitjans.

Personalment, he tingut la gran sort de poder viure de molt a prop la
trajectòria del CPNL al llarg d’aquests 20 anys. En el seu inici, com a
mestre i formador, a l’època d’en Miquel Reniu; i ara, en qualitat
d’alcalde de Teià, com a representant al Consell de Centre del Maresme
i com a representant de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques
en el consell d’administració del CPNL, amb en Bernat Joan de
president. És com haver fullejat avui un àlbum familiar i adonar-nos
que ens hem fet grans…

Queda molta feina per fer. Mai no s’acaba la feina al CPNL. Perquè la societat canvia i evoluciona. I tinguem-ho ben present: “Tot allò que ha de fer una llengua local, no ho pot fer una llengua global“, ens deia fa quinze dies el sociolingüista Albert Bastardas en la jornada de commemoració dels 25 anys de la Revista de Llengua i Dret
que edita l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. I permeteu-me
una altra citació de referència, aquesta del 1986, de Lluís Aracil,
però encara avui ben actual: “Adonar-nos que l’educació contribueix a produir el futur és més seriós, decent i valuós que no pas pretendre profetitzar-lo”.

Pel futur de la llengua catalana i per la cohesió social del nostre país, l’enhorabona i felicitats per aquest 20è aniversari!