Que faríeu en el cas de l’estafador?
La gent a qui he formulat la pregunta acostuma a defugir-la afirmant que ells no s’hi trobarien, en una situació com aquesta.
Molts s’interessen pel destí dels diners que l’estafador va apropiar-se. No ho sé, és clar, la única cosa de la que estic convençut és que ja no els té.
Potser té el vici del joc, o de la beguda. O va menar un ritme de vida més alt que el que li pertocava.
En tot cas, l’import de l’estafa és d’uns 400.000 euros, i s’extén al llarg de sis o set anys. Això significa al voltant de 60.000 euros l’any, uns deu milions de pessetes. Són diners, però no és una fortuna.
Coneixent l’estafador me l’imagino gastant en vicis més aviat convencionals, com convidar una senyora de certa edat a un restaurant de categoria mitjana-alta, o estar-se una setmana al sol de Punta Cana, o regalant una rellotge de luxe a un nebot. Mantenint, en definitiva, l’aparença d’un senyor benestant amb cert èxit econòmic.
Una opció que té l’estafador és fer-se fonedís. Si realment conservés els diners que ha manllevat podria, amb una mica de sort, passar desapercebut a un lloc com Portugal o a Mèxic i confiar que les accions judicials dels seus creditors decaiguessin. Aquesta opció només té el problema que el pobre diable s’ha gastat tots els diners que tenia, i a un d’aquests països la pasta se li acabaria en quinze dies.
També podria intentar una nova estafa de poca monta. Pel que sé, ho va intentar amb una immobiliària important, a qui va mirar de vendre l’administració de finques. Quan vem mostrar el nostre astorament ens va dir amb el seu aspecte assenyat i reflexiu que, segons el seu parer, es tractava d’un tema mercantil i no penal, i ens en va demanar l’opinió.
L’altra opció és pidolar a amics o familiars, que, d’altra banda, sempre l’han vist (o ell creu que l’han vist) com un personatge assenyat, intel.ligent i hàbil, la quantitat necessària per sortir del pas, i començar un camí costerut i ingrat, amb anys i anys de treball sense recompensa, un camí que inicia a la ratlla dels 60.
No descartem, és clar, l’opció de tirar-se daltabaix d’un pont.
Jo crec que si em trobés en una situació així, simplement, m’entregaria. Agafaria les meves cametes i a la primera comissaria de policia explicaria les meves malvestads. Almenys, aquella nit dormiria tranquil.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Encara que si en teoria el problema és més economic, doncs cercaria la solució més adient per a la societat des d’un punt de vista economic.