Des que era nen he sentit que la gent referir-se a la Infanta Elena com la lletja, mentre la Cristina és sempre la guapa.
A Catalunya sembla que la Cristina cau millor perquè, a banda de la bellesa comparativa, es va casar a la catedral Barcelona amb un jugador del Barça i està enxufada a La Caixa, mentre sa germana es veu que és afeccionada als toros i a les mantilles, i el seu marit (o ex-marit, que em sembla que s’ha divorciat) te pinta de xulo madrileny.
Abans que res cal dir que la senyora Elena Borbó no em fa gaire pena, per molt que la gent li digui la lletja. Miro d’administrar el sentiment de compassió amb prudència i se m’acudeixen infinitat de persones que pateixen circumstàncies molt més dignes d’inspirar-lo.
En l’època que les llegendes urbanes eren factibles gràcies a la censura i l’absència d’internet, deien que era borderline, que és una manera fina de dir retrassadeta, però em sembla que no és gaire menys espavilada que la mitjana de la família Borbó. La maledicència es generava, crec, més per la cara de tòtila – que, per cert, comparteix amb son pare, el Rei nostre senyor – que pel seu coeficient intel.lectual
El llenguatge políticament correcte està farcit de regles contra el racisme o el sexisme, però jo n’hi trobo a faltar contra la tendència a criticar la gent només pel seu aspecte físic. Per exemple, quan un grup d’homes fa comentaris sobre les dones que passen, jo sempre evito parlar malament de les que no m’agraden. Si no m’agrada, no me la miro. I si en faig algun comentari, és perquè m’agrada, i per tant ha de ser un comentari positiu. Suposo que no te cap base, però a vegades se m’ha acudit que els que s’entesten en dir que aquella és un cardo i l’altra és una foca i la de més enllà una vaca tenen pendent allò de sortir de l’armani, perquè si fossin com jo no s’hi haguessin fixat.
Crec recordar que quan era un nen em van ensenyar a no malparlar de la gent que tenia defectes físics. Un dia que insultava la meva germana dient-li tarada, el meu pare em va dir que un dia aniriem a un hospital perquè veiés gent minusvàlida i que segur que no ho tornava a dir mai més.
Avui això s’ha perdut. En qualsevol conversa d’adults es fan anar aquests insults amunt i avall i el primer que es diu d’algú que surt a la tele és si és guapo o lleig. Per això la gent es preocupa tant del seu aspecte exterior.
Total, que seria una bona idea que d’una vegada els canviessim el nom i per comptes de ser la lletja i la guapa fossin, per exemple, llesta i la tonta, o la tonta i la més tonta, o la que no fot ni brot i l’enxufada, o la presumida i la progre, o la infanta i la elefanta.
Però vaja, que si aquesta la Cristina es fa independentista, podriem continuar dient-li la guapa, i el 2014 quan fem el referèndum, podriem considerar, fins i tot, que aquests nens tan rossets i del Barça que li han sortit , esdevingués Froilà I de Catalunya. Tot sigui per la causa…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A casa, i una mica més enllà, les coneixem per "la inFanta naranja" i la "inFanta limón" o per "la nostra" i "la dels mocs" (pel número del dia de la inauguració de l’estadi de Montjuïc).