L'Aleix a ca la Toca

En primer lloc, ni el coneixia ni era amic d’ell. Havia sentit parlar de la seva aportació a la Muixeranga i recordo vagament la seva presència comunicativa fa ja molts anys a través d’articles i altres referències.
La seva mort ha mostrat la pena, el dolor i el record d’amics i coneguts. I ha evidenciat, com una terrible condemna, la porta que se’ns obre, a la gent d’aquest país, d’arreu dels Països Catalans, quan algú se’n va, amb el compromís encara al damunt, però també amb el menyspreu dels polítics, els tècnics i els dirigents de l’opinió/amnèsia col·lectiva, i dels centenars d’inútils aprofitats panxacontents.
Davant la porta, el buit, el profund abim que volen que habitem.
Els uns, regionalitzant sentiments i projectes; els altres, desnacionalitzant-nos; uns altres, obligant-nos al silenci i l’oblit.
Pel Toni, per l’Ovidi, per Joan i Jaume Fuster, per Pedrolo, per Fèlix Cucurull, per Josep Maria Llompart, per Sanchis Guarner, per Pere Quart, per Maria Mercè Marsal… hi som i hi serem fins a la plenitud.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!