L'Aleix a ca la Toca

Volia esperar a demà, però crec que massa canvis no veurem -tot i que amb la direcció d’ERC mai se sap-.

La importància dels fets que estan succeint és indubtable.
Per una banda, un evident nerviosisme dels partidaris del SÍ. Només cal
veure l’oportuna proposta d’allargar les hores de votació.
Per una altra, la cara de cartró pedra que arrosseguen els màxims
dirigents d’ERC – i la que feien en les diferents assemblees
territorials-. Sembla com si aquest NO els hagi fet sentir aquella
pesada sensació a l’estómac que hom nota havent dinat el dia de Nadal.
Per una altra, el creixent soroll que genera la campanya pel NO. La que
fa la gent particularment, la que es veuen obligats a fer els mitjans
de comunicació fent el seguiment d’ERC, la ferma convicció de les bases
d’ERC i de les JERC que cal mantenir-se ferms o la presentació de la
campanya DIGUEM NO, que aglutina sectors independentistes, sectors
d’esquerra, moviment associatiu, moviment sindical, carrecs electes, etcètera, i que va
recollint adhesions cada cop de persones més diverses i de molta gent
coneguda nacionalment o en sectors específics.
La possibilitat que guanyi el No o que surti un sí escarransit és evident.
Estem contribuint, des de baix, a obrir la pesada porta de l’autonomia. El país complet, real i digne ens espera a l’altra banda.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!