Casualitat o designi, el cert és que s’ha produït una curiosa -i plaent per a mi- confluència d’interpretacions entre dos amics i admirats cantaires de casa nostra.
La desgràcia del Prestige, a la Costa da Morte, a Galiza, va desencadenar, entre d’altres, la desgràcia de la mort d’un nàufrag de la civilització occidental: en Manfred. Algú que anònimament va desenpallegar-se de tantes convencions i que al seu aire vivia a frec de roques i viatges marins.
De la notícia de la seva mort, i empès per una indiscutible sensibilitat, de fons i de forma, en Joan Isaac -el farmacèutic de la cançó- li va fer una meravellosa cançó que duu el seu nom.
La vaig sentir per primer cop a l’Auditori, de Barcelona, i em va agradar. L’he sentida, escoltada, reescoltada i quasi memoritzada… i encara m’agrada més. I en aquells dies en què la llàgrima, vés a saber per què, es torna espieta i no para d’abocar-se a la vora dels ulls, sentir Manfred és motiu d’emoció incontenible.
Ho és també per la veu del Joan, per aquell tremolor controlat i autèntic, i perquè li sé els sentiments i el tarannà romàntic, encara que potser no es porti quan es fa/va d’artista.
Però si això era motiu de satisfacció, encara ho ha estat més retrobar Manfred en el primer disc d’Aramateix, la nova formació empesa cap al món pel Titot.
Estil diferent, una veu diferent i un ritme diferent. Un mateix sentiment. I un neguit: aconseguir -i això no s’ha de dir- posar al CD del cotxe el Manfred d’un immediatament després del de l’altre, sense estimbar-se i sense que els ulls s’enllagrimeixin tant com per deixar-hi de veure.
Aquella carraspera en la veu del Titot i aquella potència oceànica del ritme et transporten novament al sentiment de ràbia i al món de Manfred. I torno a l’emoció incontenible.
Gràcies, amics, per posar-vos d’acord.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!