L'Aleix a ca la Toca

Des de molt jove, la compra del diari i la lectura de premsa han estat dues accions gairebé obsessives per a mi. No em volia subscriure a cap diari o setmanari per no perdre’m el plaer, pruïjós, d’anar al quiosc o a la llibreria a comprar el diari. Guardar els retalls de les notíces que em semblaven interessants, guardar els diaris, sencers, de dates o fets de gran importància, han estat costums que m’han acompanyat gairebé tota la vida. La meva lectura de veritat ha estat sempre la premsa, diària o setmanal.
Darrerament, ja fa una pila d’anys, aquesta necessitat, aquest plaer ha anat minvant. Avui, a casa nostra, a banda de triar la llengua -això sí que encara em fa decidir- la resta no em motiva especialment. Vaja, que m’és bastant igual comprar el Punt, que el Periódico, la Vanguardia o el que vulgueu. I un cop comprats, em costa, sincerament, interessar-me per la major part de les coses que inclouen i, sobretot, per com ho inclouen. Això fa que la majoria de dies, si després de comprar-lo no he d’esmorzar fora de casa i sol, el diari es queda plegat a la pila fins que passa a ser útil per reciclar en el contenidor corresponent, si és a l’hivern ajudar a encendre l’estufa de llenya o moltes vegades es converteix, posat a terra a tall de catifa, en el receptor dels esquitxos de l’oli de la feina a la cuina que tan m’agrada.
Si la seva destinació és aquesta darrera -suposo que haureu endevinat que em moc entre l’AVUI i el Punt, a part de El 9 Nou-, depèn de si he de fer el dinar d’un dia feiner o el d’un diumenge em puc trobar, en aquest segon cas que sempre dóna més joc, llegint entre remenada i remenada de la cassola alguna de les notíces que no he estat capaç de mirar quan el diari feia la seva funció principal.
I ha estat en aquesta precisa situació que m’he trobat amb una notícia que m’ha semblat d’allò més emblemàtica -i que jeia per terra com un parrac, adequadament-.

La SEAT i la UGT festegen i s’autofeliciten per la gran importància de l’acord de retallada de plantilla de l’empresa del 2005, qualificant-lo de modèlic. A més, anuncien que ja treballen -a l’ensems, junts, conjuntament, a l’hora, a la plegada- en una nova reestructuració de la plantilla.
És evident que avui, a la nostra societat occidental, fer sindicalisme és complicat -de fet ho ha estat sempre, no ens enganyem!-. És difícil trobar els elements de mínima estabilitat laboral que permetin estructurar una resposta amb la força suficient i les garanties necessàries, i fer front a la patronal, quan aquesta és tan moderna i difusa, a vegades costa. Jo sóc dels que creuen que avui és l’hora del sindicalisme, però d’un sindicalisme sociolaboral que es preocupi pels drets econòmics, laborals, socials de les persones més enllà de l’espai estricte d ela fàbrica, sense oblidar però aquesta i els actuals paràmetres per regular la representativitat sindical. Un sistema entre l’autonomia obrera italiana i el sindicalisme cors o basc. En qualsevol cas, una eina en defensa dels drets de les persones, dels treballadors i de l’esperança col·lectiva.
Per això, em sembla extarordinari que algú parli de drets dels treballadors des de plataformes com la UGT o CCOO, si l’únic dret que defensen és el de la viabilitat de les empreses. I jo no negaré a les empreses, i als empresaris, el dret a la viabilitat dels seus negocis, però sí que el negaré a costa dels drets més elementals dels trealladors i les persones, i que siguin els treballadors qui els l’hagin de garantir.
La vergonya de veure individus com el tal Matias Carnero, president del comitè d’empresa de SEAT, bavejant de plaer per veure’s reconegut pel causant de la dissort dels 1.100 afectats per la regulació, a canvi que l’empresa mantingués els beneficis i no se n’acabés d’anar allà enllà. El Carnero aquest diu que "vam aconseguir l’augment d’un 1% de matriculacions", assumint plenament, a més, les conseqüències d’un creixement que ens afecta pel canvi climàtic, per la contaminació i per la consolidació d’un determinat model de creixement insuportable. Diu que s’ha superat un model arcaic i enficaç de relacions laborals, basat en la malfiança entre empresa i sindicat. Ells han aconseguit que hi hagi confiança i regulacions laborals.
Avui, aquests sindicats, i la UGT n’és l’emblema, són tan responsables de les deslocalitzacions, expedients de crisi, acomiadaments i manca de resposta social com els empresaris, les patronals i els seus interessos infinits.
Si, a més, hi afegim el seu clar component nacional- espanyol, tenim la clara visió de com n’és de nefast, per a la nostra realitat com a país, l’existència a la nostra societat d’estructures com les de la UGT.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!