L'Aleix a ca la Toca

La CAL considera que l’estatut aprovat a les Corts generals d’Espanya i
que es posarà a votació en referèndum el proper 18 de juny no és un
estatut que respongui les necessitats de la nació catalana per, entre
d’altres, quatre raons bàsiques:

1) No reconeix la nació catalana

En el text aprovat al Congrés dels Diputats / 30 de març de 2006 es recull:

Preàmbul:
‘”El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la
ciutadania de Catalunya, ha definit, de forma àmpliament majoritària a
Catalunya com a nació. La Constitució espanyola, en el seu article
segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya como a nacionalitat.”
Article 1. Catalunya
“Catalunya com a nacionalitat exerceix el seu autogovern constituïda en
Comunitat Autònoma d’acord amb la Constitució i amb el present Estatut,
que és la seva norma institucional bàsica.”

Tanmateix, ni la definició de nació catalana pactada pel Parlament del
Principat de Catalunya, el 30 de setembre de 2005, contempla tota la
territorialitat de la nació catalana. Doncs aquesta esta integrada per
diferents territoris, és a dir pels Països Catalans. La renúncia per
part dels polítics catalans a definir la nació catalana completa és
injustificable, sense anar més lluny, al País Basc, tot i que l’Estatut
només és vigent als territoris de Guipúscoa, Biscaia i Àlaba, es
contempla la nació basca incloent-hi la resta de territoris que
constitucionalment pertanyen a altres comunitats autònomes o a l’estat
francès.

2) No reconeix el català com a única llengua oficial

En el text aprovat pel Parlament del Principat de Catalunya, el 30 de
setembre de 2005, l’ inclusió del “deure de conèixer les dues llengües
oficials” en l’article 6.2 és, doncs, l’equiparació jurídica dels drets
i deures dels ciutadans en relació amb les dues llengües oficials, que
avui ja disposa -amb una fórmula més ambigua- l’apartat tercer de
l’article 3 de l’Estatut de 1979.

En el text aprovat al Congrés dels Diputats, el 30 de març de 2006,
s’ha mantingut el deure de coneixement, però el precepte ha sofert dues
modificacions. La primera és la substitució de “totes les persones a
Catalunya” per “els ciutadans de Catalunya” com a destinataris del
deure de coneixement. La segona modificació, més rellevant, comporta
inserir en l’article 6 una cita de l’article 32, amb l’alteració de la
literalitat del darrer en dir que “no pot existir discriminació per
l’ús d’una o altra llengua oficial”. Al mateix temps, de l’article 32
s’ha eliminat l’incís final que establia la validesa i eficàcia dels
actes jurídics fets en les dues llengües oficials “sense que se’n pugui
al·legar desconeixement”. Això darrer fa sospitar que aquests canvis
obeeixen a una intenció de desvirtuar en la pràctica el deure
establert. Tanmateix, la CAL entén que l’Estatut només s’hauria
d’ocupar del català. Del castellà ja se n’ocupa prou la Constitució
espanyola. Tenint presents exemples com els de Suïssa, Canadà, Bèlgica
o el mateix Estatut de Núria de 1931, on l’ única oficialitat del
català ja va ser recollida:

Art.5
“La llengua catalana serà l’oficial a Catalunya, però en les seves
relacions amb el Govern de la República serà oficial la llengua
castellana.”

En J.M. Terricabras ha sintetitzat en cinc raons el perquè de l’única oficialitat del català:

1) L’oficialitat única és un bon mitjà per defensar una llengua. No en
garanteix la supervivència (pensem en el cas d’Andorra), però en força
la presència i l’ús. Així ho entenen tots els països.

2) La
llengua oficial d’un país serveix per a la confluència dels seus
ciutadans. El català no ha de ser només la llengua pròpia de Catalunya,
sinó també la llengua comuna dels catalans.

3) Com tothom, amb
la llengua ens hi juguem moltes coses (cultura, història, presència en
el món, etc.) que han de quedar en un primer pla, en el primer pla
oficial.

4) L’oficialitat del català crearia situacions d’ús
obligat de la llengua. La llibertat d’elecció de llengua és un mite. La
llengua ens la trien les circumstàncies, fins i tot les del naixement.
Per això s’han de crear situacions d’obligació de parlar el català, tal
com hi ha situacions que obliguen a parlar altres llengües del món.
L’oficialitat única del català crearia algunes d’aquestes situacions.

5) En resum: allò que es veu necessari, s’ha de fer. Si veiem necessari
salvar el català, hem de posar els mitjans que ho facin possible.
L’oficialitat única és un bon mitjà.

El dia que el català
esdevingués única llengua oficial en el territori del Principat, el
castellà encara seria una llengua potentíssima, perquè la parlarien
molts usuaris i continuaria tenint al darrere un poder social enorme, i
el del mateix Estat espanyol. Aquesta mesura, doncs, no aniria contra
l’ús del castellà, sinó que blindaria un espai important d’ús per al
català. Si algú el vol defensar de debò, ha d’exigir que sigui única
llengua oficial a Catalunya. En compartir l’oficialitat amb el
castellà, el català juga, per demografia i poder, amb desavantatge i és
condemnat a fer de comparsa.

3) No permet la gestió dels recursos propis.

No hi ha canvi de model de finançament i no suposarà una reducció substancial del dèficit fiscal de Catalunya.

La Generalitat ja no recaptarà tots els impostos suportats a Catalunya.
De fet, seguirà recaptant els que ja recapta ara la Direcció General de
Tributs: Successions i Donacions i Transmissions Patrimonials. Aquesta
direcció general canviarà de nom i passarà a anomenar-se Agència
Tributària de Catalunya. Pel que fa als impostos compartits (IRPF, IVA
i Especials), sembla ser que l’Agència Catalana establirà algun
mecanisme de relació amb l’Agència Estatal espanyola, que podria
concretar-se en un consorci en dos anys. Aquest consorci és només una
possibilitat i no tenim cap garantia que s’acabi materialitzant. Això
dependrà de la voluntat futura del govern de l’Estat espanyol. Pel que
fa a l’impost de societats l’Estat espanyol no en cedeix cap tram.
Queda clar que l’Estat espanyol segueix recaptant els grans impostos i
determinant quines són les necessitats de finançament de la
Generalitat. El model actual de la LOFCA queda plenament incorporat a
l’Estatut.

Aquestes necessitats de finançament es cobriran amb
una cessió superior a l’actual dels impostos compartits: 50% de l’IRPF,
50% de l’IVA i 58% dels especials grans (tabac, alcohol i hidrocarburs.
Però el text pactat preveu que aquests ingressos s’han d’ajustar en
virtut dels mecanismes d’anivellament i solidaritat. La fórmula
concreta de càlcul de les necessitats de les comunitats autònomes, la
decideix de manera unilateral, l’estat espanyol, amb la qual cosa si la
posició del Principat de Catalunya no millora en relació a l’actual
quedaria anul·lat l’increment d’ingressos derivats de la cessió d’un
percentatge superior dels impostos. L’economista Elisenda Paluzie
adduïa aquestes conclusions en un article publicat fa pocs mesos a
l’Avui i arribava a la conclusió que en el millor dels casos amb aquest
Estatut reduiríem el dèficit fiscal en un 1% del PIB del Principat de
Catalunya.

4) No reconeix el dret d’ autodeterminació

En el text aprovat al Congrés dels Diputats, 30 de març de 2006, no es
recull enlloc, ni es fa cap menció al reconeixement del dret a
l’autodeterminació del poble català.

Tanmateix, el Parlament català s’ha pronunciat dos cops (1989 i 1998)
per reiterar que el poble català no renunciava a exercir el dret
d’autodeterminació en el futur. Aquest dret és per naturalesa
imprescriptible, però el règim polític existent a l’Estat espanyol, tot
i que reconeix les llibertats individuals i els drets socials, manté
una situació de dominació política sobre els pobles que, com el català,
reivindiquen el dret a decidir el seu futur nacional en llibertat.

Des de la CAL entenem que s’ha evidenciat que la via estatutària ha
resultat ser una via morta i hem de començar a explorar noves vies que
superin els estatuts. Ara toca reprendre el camí de la reivindicació
del dret a l’autodeterminació del poble català. Per un futur sense
límits, Països Catalans.

Per què hem de votar NO?

Hem de votar NO, perquè les escarransides millores que pugui aportar
l’Estatut del 2006 tenen com a contrapartida un cost elevadíssim per al
interessos de la nació catalana, és una hipoteca per als propers 25
anys. Portem 25 anys lamentant-nos i patint les deficiències del
estatut del 79, per ara tornar a caure en la mateixa pedra per un
seguit d’interessos que no tenen a veure amb la voluntat general del
país.

• Votar NO a l’Estatut vol dir que diem sí a que els Països Catalans són una nació.
• Votar NO a l’Estatut vol dir que diem sí al reconeixement del català com a única llengua oficial.
• Votar NO a l’Estatut vol dir que diem sí a retallar els privilegis de la llengua espanyola sobre la catalana.
• Votar NO a l’Estatut vol dir que diem sí a una relació bilateral, de tu
  a tu, amb Espanya i els altres països d’Europa i el món.
• Votar NO a l’Estatut vol dir que diem sí a unes competències completes.
• Votar NO a l’Estatut vol dir que diem sí a una capacitat normativa plena i sobirana.
• Votar NO a l’Estatut vol dir que diem sí al reconeixement del dret a l’autodeterminació.
• Votar NO a l’Estatut vol dir que a la recaptació i administració dels impostos que paguem els catalans.

El SÍ ja sabem el que ens aportarà: Molles al plat, els propers anys! I com ens deia l’Ovidi Montllor:

Ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer!
Vostra raó es va desfent,
la nostra és força creixent;
Les molles volen al vent!!

Mentre el Govern de la Generalitat i la classe política catalana ens
vol fer creure que l’aprovació de l’Estatut serà un gran avenç per a
Catalunya. El Govern d’Euskadi desplaçarà una representació
governamental el proper dia 21 de Maig, a Montenegro, per conèixer de
primera mà com realitzar un referèndum sobre l’autodeterminació amb
normalitat i maduresa. Tant nacionalistes com independentistes bascos
no deixen de buscar referents vàlids per poder portar a la pràctica en
un futur no massa llunyà el dret de la ciutadania a decidir el seu
futur.

La victòria del NO comportaria un punt d’inflexió, l’inici d’un canvi
d’etapa en la història del Principat de Catalunya. La victòria del NO
constataria un fet que s’intuïa amb la manifestació del 18-F, que una
important massa social està prenent consciència de la inviabilitat d’un
projecte comú amb Espanya.

La victòria del NO no és quedar-se
igual. Amb el NO s’obre la possibilitat d’arribar més lluny. Amb el NO
s’obre la possibilitat d’explorar aquestes noves vies que han de
superar el procés estatutari.

En Xavier Bru de Sala ha copsat
aquestes idees en un recent article al diari La Vanguardia, on assegura
que els vents bufen a favor de les aspiracions catalanes: “potser
naveguem ara amb les veles esquinçades, donant cops de timó. Però el
vent de la història seguirà a favor, o sigui, en contra del centralisme
de Madrid. Per si fos poc, el poble català està deixant de tenir por. Ara, el risc està en la covardia”.