L'Aleix a ca la Toca

Ara bé: "Pretendre tocar música tradicional amb partitura és no entendre res: la música tradicional, ha sigut, és i serà -si aquesta darrera suposició és possible- sempre d’oït". Ho afirma, segurament amb altres paraules perquè ho citem de memòria, Raimon Galiana. El mateix succeeix amb l’arquitectura popular: la seua pretesa adaptació als codis de vida moderns és, intrínsecament, una impostura, una falsificació. Sobretot si es circumscriu a donar una complement pintoresc a l’oferta turística local.
La seua conservació com a patrimoni desproveït de tota funcionalitat, llevat de la seua aparença estètica o del seu contingut simbòlic que ara cal llegir en clau identitària -apel•lant als seus valors immanents de rusticitat, etnicitat, ancestralitat i, si ens posem xulos, fins i tot mediterraneïtat- duu implícita una terrible devaluació del bé que, paradoxalment, s’hi pretén revaloritzar i preservar.
Si l’arquitectura popular té vigència avui és, senzillament, perquè és infinitament més bella, més sàvia i més sostenible que l’arquitectura acadèmica ordinària -només cal comparar un adossat actual amb qualsevol casa vella dels nostres pobles.
L’arquitectura popular és la conseqüència d’un equilibri prodigiós entre optimització de recursos, solució de problemes quotidians i rendiment estètic. Ja fora bo que deixàrem d’imitar-ne, barroerament, els seus trets més superficials i començàrem a treure profit de les seues ostensibles ensenyances: adaptació al medi -i no a la inversa com s’acostuma a perpetrar des de tantes oficines municipals-; ús escaient dels materials constructius, molt sovint reciclats, -molt abans que la "correció ecològica" ho invadís tot de discursos retòrics i polítiques d’aparador-; economització dels recursos energètics -ara que es descobre per enèsima vegada la sopa d’all amb el conte de la domòtica i les cases intel•ligents-; utilització sensata del disseny, és a dir, de les formes, les grandàries, les proporcions i, si hi s’escau, de la llum -molt abans que la paraula disseny perdés part de la seua càrrega semàntica i acabés significant, enigmàticament, modernitat-; i, finalment, un estrany i portentós consens tipològic i, per tant, estètic, que dota els conjunts construïts d’una harmonia natural i una bellesa extraordinària -consens fruit, d’una banda, d’un profund sentit de la col•lectivitat i, d’altra, de la depuració secular de les solucions tècniques emprades que vénen avalades per la seua longevitat.
En aquest número de Caramella volem convidar-vos a conéixer de prop la riquíssima diversitat de la nostra arquitectura popular. Una arquitectura que, malgrat els continus embats de l’especulació urbanística i la desídia i ignorància governants, continua senyorejant -amenaçada i vulnerable, però també orgullosa de la seua hegemonia- al llarg i ample de tot el territori.