L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Amb el Jordi Torres, en la presentació del seu darrer llibre
L’editorial Farell, responsable de l’edició, organitzà, juntament amb l’ajuntament de Lluçà, un acte a l’interior del monestir de Lluçà, amb la intervenció de l’alcaldessa, Eva Boixadé, de l’editor, Jordi Suades, de l’autor, Jordi Torres, i jo mateix, en nom propi i de l’associació Solc, música i tradició al Lluçanès. Per tancar l’acte, Ignasi Cortés, alcalde d’Os de Balaguer i membre de la Confraria de Campaners de Catalunya, que parlà breument de les campanes i els campaners, avui, va fer uns tocs de campana des del campanar de l’església de Santa Maria de Lluçà.
Pels anys de col·laboració i per la relació existent, tant a nivell personal com de Solc, em tocà fer un apunt sobre la persona del Jordi Torres i el sentit de la seva obra. I ho vaig fer amb molt gust, donat que va ser ell qui em va proposar de participar a l’acte. Molta gent hi fou present i va sortir contenta d’acompanyar el Jordi en aquesta nova aventura en defensa del món rural, la seva identitat i del paper del Lluçanès en tot plegat.
A continuació, podeu llegir la meva intervenció a l’acte.
La memòria contra la massificació
(…) Amics, accepteu-me
aquest
final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar
la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble. (…)
Del text de comiat de Lluís Maria
Xirinacs
Nostàlgia? Conservadurisme?
Immobilisme? Folklore?
Aquests conceptes, massa sovint ens
vénen al cap quan algú ens parla de bruixes, dimonis, contes a la
vora del foc, tocs de campana, camins ramaders… Tot allò de què
ens parla el Jordi Torres.
Per a molta gent, refer aquests
elements lligats a la memòria col·lectiva, és una mostra
d’endarreriment social, de falta de modernitat. I és cert que hi ha
qui voldria, al preu que fos, que les coses no es moguessin mai,
sempre fossin de la mateixa manera, aquella que condemna les dones
que no claudicaven, aquella que sotmet els treballadors amb tractes
d’esclavatge, aquella que impedeix l’accés al coneixement o a la
informació, la que aliena amb dogmes religiosos.
També hi ha qui, per vergonya i
menyspreu, opta per la massificació cultural amb tocs de
cosmopolitisme, per escapar del trànsit del passat al futur.
I és cert també, que hi ha qui vol
que la identitat col·lectiva es fonamenti en un record romàntic i
empalagós i que sempre visqui deslligat de la realitat social i
sublimi les diferències socials en estètiques i pràctiques
folklòriques. Són aquelles polítiques que es mostren en l’aparador
perquè tots aplaudim, però que amaguen pràctiques ben allunyades
de la cultura de tots, la col·lectiva, la transgressora, la
dinàmica, la subversiva… la popular.
El Jordi Torres que jo conec, parla del
que s’estima: la terra, la gent, el país… i sap com n’és
d’important la memòria popular, precisament per no quedar atrapats
en l’oblit massificat que ens proposen els consumidors d’oci, turisme
i cultura.
Avui, aquests consumidors són els qui
denuncien els pagesos que no colguen els fems, si pot ser, abans
d’abocar-los, o els que es queixen del so de les campanes que
destorben el seu consum de calma de cap de setmana o vacacional, o de
neo-rural.
Avui, els mitjans ens ho remarquen
incessantment, tothom sabem que la pressa, la poca atenció als
altres, no viure prop de la terra, desconèixer l’olor o el nom
d’aquella planta o de l’altre ocell, sentir la mancança de l’aire
net i lliure… són pràctiques que ens fan mal a la salut i a la
ment. Però cada cop esdevenim menys vinculats al nostre entorn i
cada cop vivim més a semblança de la ciutat, on la memòria esdevé
un tresor tan difícil de trobar.
I el Jordi, que en sap un fum de
bruixes i bandolers, també sap i diu que aquests no són personatges
de fireta, sinó elements importants de la nostra personalitat. Com
les campanes i els seus sons, i els seus tocs i la seva presència. I
és que allò que identifiquem amb la tradició, si avui té alguna
vigència és precisament pel seu paper patrimonial, allò que ens fa
ser com som. I alhora, ens lliga com a poble amb totes les cultures
originàries.
El pas d’un camí ramader -patrimoni
públic on n’hi hagi-, el toc horari o de morts d’una campana dalt
del cloquer, la celebració d’una festa en una plaça, la medicina
sense negoci… si porten incomoditats i algú les vol controlar és
perquè ens posen en evidència davant del nostre passat, la nostra
condició cultural i la nostra incapacitat per afirmar-nos
col·lectivament en nosaltres mateixos.
El Jordi Torres, amb els seus llibres,
amb les seves converses, amb les seves històries, posa damunt la
taula la vitalitat d’una comarca i la necessitat de seguir sent, de
seguir decidint. Per sort, cada cop -no sé si hi serem a temps!- hi
ha més gent de generacions diverses que valora la senzillesa de la
realitat i el lligam de coses ben simples amb la necessitat d’afirmar
una identitat cultural pròpia, d’altra banda, única via d’acollida
de la gent que, pel mateix motiu, ha de marxar de casa seva,
abandonar el dia a dia d’una col·lectivitat forjada en el fons del
temps, i, amb les dosis identitàries encapsulades en la memòria,
aprendre a viure en altres indrets.
El Jordi, amb l’esforç d’encaixar les
diferents peces que flueixen a doll de la seva memòria, pensament,
imaginació, ens fa la crònica, planera, emocionada i vital del pas
del temps al Lluçanès.
L’obra del Jordi Torres és una mostra
fefaent del combat entre l’antic i el modern, el passat i el futur.
És una clara evidència de la necessitat de ser i d’afirmar-nos.
Avui, que tant es parla de la memòria històrica, imprescindiblement
situada en allò que va passar en la guerra de l’alçament feixista
contra els pobles, les persones i la justícia, caldria començar a
treballar, també des de dalt, però sobretot des de baix, d’aquella
memòria que s’enduen els anys davant d’un món, el rural, que pateix
un “canvi climàtic” també inexorable des de fa ja massa temps.
És moment d’aturar el folklorisme, la
nostàlgia de la renaixença i el noucentisme, la rentada de cara de
la sección femenina convertida en model cultural d’ordre i escenari,
bandejar el fals avantgurdisme urbanita que ens colonitza cases,
pobles, cervells i ànimes i recuperar el camí, a l’empara de la
memòria, per construir un model de país on l’equilibri entre la
terra i la gent tingui un valor central. D’això és del que ens
parla el Jordi. I això és pel que des de Solc hem treballat i
seguirem treballant. Per això ens hem anat entenent i esperem
seguir-ho fent
Gràcies, Jordi.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo també fa anys que conec el Jordi. Desde una llunyana campanya de Nacionalistes d’esquerra al Parlament de l’any 1981. Dels anys que vaig anar a obrir la corresponsalia de la Banca Catalana a Sant Feliu Sasserra a on ell venia i parlàvem una mica de tot. Ja sé que ha escrit varis llibres, però a casa meva això de tocar campanes ens afecta i ens commou. Em sap greu no haver anat a la presentació de Lluçà, m’hagués agradat.
A part del que has dit d’ell i que és totalment cert, voldria afegir del Jordi que es un home que ha anat gairebé sempre i per les circumstàcies que siguin a contracorrent. Hi ho ha portat amb dignitat i coherència. Ha estat lluçanesista a Sant Feliu a on per desgràcia no son gaires. Malgrat tot i com a president d’una comissió gestora va arribar a ser alcalde del seu poble quan tothom pensava que el poder continuaria a mans dels de sempre. Va ser conseller comarcal del Bages pensant sempre amb Sant Feliu. També va recolzar un fill seu en la lluita antimilitarista. Quan es va retirar de la política activa es va dedicar a parlar amb les padrines, recollir el que anava aprenent i posar-ho en els llibres que ha escrit. Endavant Jordi i enhorabona per aquest darrer treball.