Estenent ponts

A Barcelona m’he
retrobat amb el plaer de passar estones de tranquil·litat i reflexió dins dels
grans temples catòlics del gòtic català. Sóc un entusiasta de Santa Maria del
Mar, però també m’endinse de tant en tant a la Catedral o a Santa Maria
del Pi. Fins i tot fa uns dies em vaig abocar a la bellíssima Seu de Manresa.
No, no he recuperat de sobte una fe que vaig perdre fa temps, si realment mai
n’he tingut. Però aquestos edificis són patrimoni de tothom i tothom hauria de
gaudir-ne. A València visc a dos minuts de la Seu, i tanmateix rarament hi entre. Ens n’han
expulsat, als valencians, fa temps, fa molt de temps.

A
les esglésies em trobe gent, generalment gran, que segurament pensa de forma
diferent a com jo pense, en moltes qüestions. Hi practiquen uns rituals que a
mi em diuen ben poc. Però tots compartim una herència cultural que ens ve dels
nostres pares, dels nostres avis, de segles enllà, i que pertany a la cultura
pròpia del nostre país. A Catalunya, l’Església fins i tot ens parla en la
nostra llengua, com ho va fer ja des del moment que abandonà el llatí. Pot
semblar una cosa òbvia. Però no ho és tant, si més no al País Valencià, on
l’Església ens parla en la llengua dels colonitzadors.

A
la Seu de
València encara es poden admirar detalls magnífics, com aquell mosaic de
taulell antic on es representa la intercessió de Sant Vicent Ferrer entre les
dues grans famílies rivals de la
València del segle XV: els Centelles i els Vilarragut; o la
tomba d’Ausiàs March, ni més ni menys, junt a la porta romànica. Parlant un dia
amb Francesc Gil Gandia, l’estoic capellà de la Seu em va explicar les suposicions actuals sobre
el lloc exacte on es troben les restes del poeta. Són elements que uneixen
l’Església amb la història i la cultura del poble. Són elements, però, que
restes mig oblidats, aliens a un arquebisbat que està per altres coses. Gil
Gandia va rebre amb resignació la meua observació sobre la total absència del
valencià dins del temple, ja siga en cartells o en misses. Directament no podia
criticar cap superior de l’estricta jerarquia eclesiàstica, però amb una cita
història m’ho va aclarir tot: “Ja ho deia el Compte-Duc d’Olivares: los valencianos son muelles”.

I
els valencians muelles  fa anys i panys que no tenim dret a bisbes
valencians. Ara ens diu adéu l’inefable Agustín Garcia-Gascó, el penúltim dels
bisbes castellans i reaccionaris que ens ha tocat patir. Però no se’n va del
tot, no fos cas. S’està preparant un palauet, sense renunciar a cap mena de
luxe, al seminari de Montcada, des d’on segurament farà servir el comandament a
distància. La set de poder d’aquest home és insaciable. El seu successor,
Carlos Osoro, ho tindrà complicat. Però també es va acabar menjant Camps a
Zaplana. I tampoc no sembla que monsenyor Osoro ens oferisca un canvi
significatiu. En eixir la notícia del seu nomenament, el primer que va dir és
que estava aprenent valencià. Sobre el valencià, l’última de don Agustín va ser
aturar el missal de l’AVL fins que “el
conflicto lingüístico esté superado”. Quin conflicte? De nou es va fer
palès que el blaverisme radical és el tonto útil de l’espanyolisme
castellanitzador més ranci.

Ja
ens va avisar Joan Fuster fa molts anys per on començà la penetració del
castellà al País Valencià durant els segles XVI i XVII. Dit d’una altra manera:
quines són les primeres paraules en llengua forastera que van sentir els
atònits autòctons: els sermons dels capellans. Però com que sempre hi ha
excepcions, i l’Església més reaccionaria es trobà el gra de les Teories de
l’Alliberament a l’Amèrica Llatina, a València aguanta un gra molt digne: el
nucli al voltant de la revista Saó, i el Grup de Rectors dels Dissabtes. Fins i
tot tenim un bisbe auxiliar, Rafael Sanús, que va acabar sent emèrit per
lleialtat al país i desavinences, òbvies, amb Garcia-Gascó.

No
sembla que els anhels de revalencianització i humanització de l’Església
d’aquestos nuclis resistents es puguen veure satisfets amb l’entrada d’Osoro.
Esperem, si més no, que aquell detall inicial amb la llengua del país no es
limite, a la llarga, a l’esperpèntic crit de “Visca la Gereputeta!” que va
amollar Benet XVI davant l’orgasme místic de centenars de beats ultramuntans
que minuts abans havien escridassat l’oposició present a l’acte davant la
complaença de Rita i Camps. Un servidor, en canvi, no va poder accedir a la Plaça de Manises (a 50 metres de l’acte) en
direcció a sa casa, perquè un energumen de la Policia “Nacional” em va
prohibir l’accés per portar consignes polítiques contra el govern (una
samarreta amb el lema “Adéu PP”). També em va demanar que li parlara “en
cristiano”, però és clar, s’havia topat amb un ateu. Definitivament vaig haver
de fer un tomb per arribar a ma casa. I tot per fer política. Ja ho deia el seu
dictador: “Haced como yo, que no me meto nunca en política”. Doncs això, allà
dins, a la Plaça
de la Mare de
Déu i davant el Sant Pare, no s’hi feia política. Es feia fe apostòlica,
valenciania i españolidad, és clar.

Trista ecclesia
Valentina. Almenys sempre em quedarà
Santa Maria del Mar. Fins i tot m’apuntaré
a cantar el Virolai.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!