El penúltim episodi de desamor entre l’Espanya colonitzadora i la Catalunya irredempta, a compte de l’Estatutet que retallarà el Tribunal Constitucional, arreplega de bell nou els trets més fastigosos de la naturalesa humana encarnats en els mitjans de comunicació de la part ocupant. Trauen foc pels queixals els articulistes de la villa y corte des de fa dies.
Prepotent, dèspota, autoritari, intolerant, presumptuós, superb. Són qualificatius que escauen a aquell que pretén imposar un altre què ha de ser, com ha de fer les coses, com ha de viure, etc. No és això el que fan dia rere dia els mitjans de comunicació madrilenys –i per extensió la majoria d’espanyolets– amb els catalans? Li ha dit mai un català a un madrileny què ha de fer, com ha de ser o viure? Resta palesa la diferència.
És clar, el problema és anterior, perquè aquell –Espanya– ni tan sols no reconeix l’altre com a tal, com a individualitat diferenciada –nació?– i, per tant, interlocutor vàlid. I no ho reconeix malgrat que l’altre s’ha reivindicat com a tal des de fa segles. Llavors em sembla que parlem de qüestions més greus, encara. On resta la llibertat? Serà de veres que acabem destrossant conceptes tant alts i dignes a còpia de fer-los servir sense cap mena de rigor?
Que Espanya té un problema és un fet incontestable. A nosaltres, però, el que ens interessa és saber com hem de fer perquè el d’Espanya deixe de ser el nostre problema. I ja s’ho faran, ells. Tant de bo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!