Albert Fibla

El dimecres 18 de juny en vaig fer quaranta (anys) i ho vaig celebrar viatjant a Itàlia amb la Maite. El viatge va començar diumenge passat i va acabar abans d?ahir, divendres 20 de juny. Vàrem creuar el nord del pais, des del Piamonte fins al Veneto. Fantàstic. No hauria pogut imaginar una celebració millor que aquesta.

El lladre de maletes. Diumenge al matí, l?aeroport de Malpenza, a prop de Milà, ens va acollir amb pluja. Amb un cotxe llogat vàrem fer la primera parada a la capital de la Lombardia. Ja sabeu: San Siro, el Doumo, la Galeria Vittorio Emmanuelle? Aparquem a tocar de l?estació, dinem en un restaurant de la zona i, en tornar al cotxe, ¡pam! Ens han fotut les maletes.
Denúncia en una oficina dels Carabiniere que semblava l?escenari d?una pel·lícula del neorrealisme italià i, sense cap esperança de recuperar les nostres coses, fem via cap a Asti, on haviem de passar la primera nit.
Que no ens amargui el viatge. Amb el ferm propòsit de passar-ho be malgrat tot arribem allà on va nèixer Paolo Conte: una ciutat de provincies, un lloc acollidor amb més encant del que esperavem. Pluja i temps gris, el marc ideal per a sentir-nos dos perdedors dignes d?una cançó del gran Conte.
L?endemà algú truca a casa dels pares de la Maite des de Milà: havien trobat la seva maleta. Uff!
Miracolo a Milano. Un dia més a Asti i, de nou, cap a Milà. Quin remei! El lladre va ser molt considerat: no va voler les claus de casa i del meu cotxe ni les coses de la Maite. A mí sí que em va deixar ben plomat: vaig haver de comprar samarretes i calçotets per uns quants dies.
Després de celebrar-ho amb un bon dinar a la Collina Pistoiese, vàrem tirar cap a Sirmione, una península que s?endinsa en el llac més gran d?Itàlia, el Garda.
I es va fer la llum. A Sirmione vaig canviar de dígit: adèu trenta-nou, hola quaranta?. En arribar va sortir un sol que no ens va abandonar fins al final del viatge. L?estada allà va ser ben curta, ni un dia sencer, però serà difícil oblidar les aigues del Garda i la imponent Rocca Scaligera, el castell que defensa l?entrada del lloc.
L?endemà ens esperava ni més ni menys que Venècia, la meravella.
Venècia con te. La darrera parada abans de tornar a Barcelona, amb una maleta menys i un any més, va ser a un lloc definitiu, ideal per a una culminació.
No seré jo qui tracti de trobar les paraules justes per explicar què és Venècia. Qui hagi estat allà m?entendrà. Diré només que a nosaltres ens va ajudar a ser més feliços, a entendre que la bellesa és la resposta a tots els mals i a aprofitar com mai dos dies de les nostres vides sense fer res més que obrir els ulls.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!