Albert Fibla
De tornada d'enlloc
Setanta un anys té Paolo Conte i setanta Joan Margarit. Beneïda maduresa la de dos dels homes que més admiro i que, en les darreres setmanes, han estat notícia: l?un per la publicació d?un nou disc, l?altre per anunciar la publicació d?un nou recull de poemes després d?haver rebut el Premio Nacional de Poesia.
Escric això envoltat de l?atmosfera de Psiche, el disc que acaba de publicar Paolo Conte. La impaciència m?ha dut a fer-me amb ell abans que es publiqui aquí -no em pregunteu com-. L?avvocato ha usat la música electrònica, potser amb més encert que en alguns discos dels anys vuitanta. Al voltant d?això diu que: ?És un disc que sona a goma i a plàstic. Sempre he vist amb perplexitat els instruments sintetitzats, perquè eren usats com a substituts dels veritables. Aquí, però, m?ha agradat el so artificial, neutre, perquè no porta darrera cap literatura, només la seva poesía?. El mestre no m?ha decepcionat: cadascuna de les quinze cançons de Psiche és una bona notícia, un regal a afegir al seu extens repertori. També és una notícia boníssima el reconeixement que està rebent en els darrers temps el gran Joan Margarit. Casa de misericòrdia, el poemari que va publicar el 2007, l?ha fet guanyar el Premio Nacional de Poesia. A més, l?arquitecte-poeta publicarà un nou llibre el proper 13 de novembre, Misteriosament feliç.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gran disc el de Paolo, ja el podem tocar i disfrutar, em quedo amb Psiche i Silvery Fox, la primera amb piano i poca veu, i la segona amb una atmosfera musical i plena de veus.
Mua!