“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg (…) però no forcis gens la travessia; és preferible que duri molts anys”, ens diu Lluís Llach adaptant el poema de Kavafis traduït per Riba.
No sé si el president Mas, quan va adoptar com a imatge el mite del retorn a Ítaca, va tenir en compte les moltes complicacions que sobrevindrien. Jo diria que sí. En tot cas, no poden sorprendre a qui conegui una mica el país i la seva història: un país capaç d’esbatussar-se, en plena lluita contra el feixisme, per si era prioritari fer la revolució o guanyar la guerra, i d’arribar a usar les armes no contra l’enemic sinó ells amb ells el maig de 1937, deixant una collita de cinc-cents morts i més de mil ferits i embastat el principi de la fi de l’autonomia.
En els nostres dies la batussa, de moment pacífica però amb amenaces en forma d’imputació judicial, ha estat en primer lloc entre els qui volen la independència i els qui no la volen, perquè no hi creuen o perquè la veuen impossible. I en segon lloc per les malfiances entre els que sí que la volen.
Diuen que l’independentisme divideix. Mirem-ho bé. Quan l’independentisme català era molt i molt minoritari, no dividia res. Els qui n’eren partidaris, mentre esperaven la seva hora, donaven suport al possibilisme, i podia semblar que tots eren uns. El gran públic podia fins i tot ignorar que existia l’anhel alliberador, perquè cap dels grans partits se’l feia obertament seu: ERC, que entre els partits parlamentaris són els primers a proclamar-se’n, tarda força a fer-ne bandera. Curiosament qui sí que se n’adonava eren els qui s’ho miraven de fora de Catalunya estant, però la seva crítica era tan desaforada que podia passar més per una estratagema de desgast que per una veritable percepció.
Quan finalment es veu que el possibilisme ha fracassat, i que les alternatives són la dissolució o la revolta, els independentistes surten del cau i es troben, sorpresos potser, que són molts més que no pensaven.
Això no és dividir la societat, això és que aflora manifestament una situació mental preexistent però amagada i que la inanitat de les alternatives fa ampliar. En aquest instant un tema que forçosament quedava en segon terme i que permetia avançar alhora nacionalistes i regionalistes passa a ocupar l’espai central del debat, i fa miques la situació acomodatícia anterior. Té doncs tot el sentit del món que tant CiU com el PSC com UDC hagin esclatat.
Però la llavor de la dissensió no ha desaparegut, només s’ha somort, i caldrà un gran esforç de tots perquè la unitat es mantigui, cosa que exigirà superar diversos perills.
Hi ha, en primer lloc, la pulsió d’aquells que, sabent-ho o no, es comporten com hereus directes dels qui prioritzaven la revolució sobre la guerra i van acabar perdent les dues coses. Avui són aquells que volen deixar ben lligat i des del moment zero allò que les eleccions mai no els han donat ni és previsible que els donin.
Hi ha també la incomoditat manifesta dels qui no han paït encara el pujolisme. El pujolisme polític, és clar, i passeu-me haver fet l’aclariment. El 1980 es va produir una anomalia: va guanyar les eleccions qui, segons els manuals a l’ús, no les havia de guanyar ni les podia guanyar. Per a aquests, el protagonisme de CDC i del president Mas és absolutament indigerible Doncs ja ho veieu, CDC i Mas se n’han adonat i, conscients d’allò substantiu i d’allò adjectiu, han deixat pas.
Hi ha, finalment, el ressò de l’antipolítica. Hem estat a punt de fer el ridícul amb la història de les llistes sense polítics. I sense partits. I amb un Parlament nou que no havia de nomenar president, i fer una nova votació al cap de pocs dies o setmanes. A voltes semblava que ens haguéssim begut l’enteniment i que la millor solució era que cadascú anés per separat, i cantant a cor – fins i tot els agnòstics – que Déu hi faci més que nosaltres.
A veure: de coses rares, segur que en farem perquè n’haurem de fer. Precisament el punt feble de tots els fulls de ruta – de tots, i el vigent no és cap excepció – és l’excés de linealitat. I hi ha qui troba un especial plaer a insistir-hi: podeu parar ja la subhasta sobre els mesos a partir dels quals es proclamarà la independència?
Ara, però, tenim una bona eina: una candidatura per Barcelona sòlida, plural i potent, amb una imbricació entre polítics en exercici – Mas, Junqueras -, polítics accidentals – em nego a dir-ne societat civil, com si els altres fossin militar o eclesiàstics – Forcadell, Casals, – i encapçalats per un que segons ho miris és les dues coses: Romeva. Uns i altres no estan tan allunyats, i ja us ho dic des d’ara, i sense saber encara qui són: dels polítics accidentals, més de dos i més de tres, un cop feta la primera comesa, continuaran.
Cal esperar que per similitud les candidatures de les tres altres circumscripcions seran anàlogues a la de Barcelona.
I finalment tenim un molt bon full de ruta, a condició – hi insisteixo – de destriar-ne els aspectes fonamentals dels accidentals. En serem capaços?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!