Uns bons amics em fan arribar un manifest signat per dues associacions locals, Sants-Montjuïc per la independència i Poble Sec per la independència. En el text es lamenta la falta d’unitat de l’independentisme i s’atribueix a aquest fet el possible fracàs electoral de les opcions explícitament independentistes.
En el que considero el paràgraf més rellevant del text, s’afirma:
“Estem segurs que com a conseqüència [de no haver aconseguit presentar una candidatura unitària a les properes eleccions generals], els resultats del 20N seran, com en les recents ocasions anterios, globalment decebedores per a l’independentisme. I això en el momemnt de més volada d’aquest sentiment al llarg de la història”.
És molt posible que, com diu el manifest, els resultats de l’independentisme siguin limitats: de fet, és probable que dels grups esmentats només Esquerra Republicana de Catalunya aconsegueixi representació parlamentària.
Sens dubte, això no serà un bon resultat per a l’independentisme. Ara: aquest mal resultat previsible obeeix a causes molt complexes, en les quals la manca d’unitat no té sinó un paper secundari.
Podem començar fent càlculs numèrics: en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, la suma dels grups esmentats en el manifest no hauria aplegat ni un sol diputat de més. Per a mi, aquests és un avantatge d’un sistema proporcional, que estalvia unitats fictícies. D’aquesta manera, la pregunta queda replantejada d’aquesta manera: si fem una aliança entre A i B, quants electors de més atraurà la suma i quants dels potencials electors d’A i de B se’n desdiran per la presència d’un soci no desitjat?
Afirmar que tot plegat “no té cap més justificació que el tacticisme de les cúpules dirigents i els seus conflictes interpersonals” és injust, ja que de diferències de plantejament n’hi ha. N’hi ha a les empreses, n’hi ha a les entitats sense ànim de lucre i n’hi ha, és clar, als partits polítics. Són legítimes i no es poden obviar alegrement.
Ara que som a punt de commemorar el 40è aniversari de l’Assemblea de Catalunya podem preguntar-nos, quan la màxima expectativa de guany personal era la presó, què va portar UDC – posem per cas – a estar barallada i migpartida en dues meitats, cada una de les quals va aportar un representant – l’Artur Perelló pel sector oficialista i jo mateix pel sector renovador – a la reunió de la parròquia de Maria Mitjancera, que va acabar amb la detenció de 113 dels qui ens hi havíem aplegat.
Sense deixar l’Assemblea de Catalunya, potser trobem la clau de tot plegat: és molt més important i realista acordar accions en comú que no pas bastir unitats fictícies, que incomodarien tothom. Passant a temes dels nostres dies, el que és important és que CiU i ERC trobin punts d’acord per tirar endavant la proposta de pacte fiscal (ara no entrarem pas a discutir si el plantejament és correcte o no, que jo crec que no). I a defensar TV3. I a defensar l’escola en català. I a preservar les competències autonòmiques. Tot això avui, sense renunciar a plantejament més agosarats per a demà. Com es deia en el seu moment del president Pujol i de l’Àngel Colom dirigent d’ERC, en forma d’acudit, “Tu i jo podem fer grans coses junts, sempre que les fem per separat”.
El manifest va adreçat a quatre formacions que es manifesten desacomplexadament independentistes: ERC, les CUP, SI i Reagrupament. I CDC? Dacord, d’acord, CDC en cap moment no s’ha manifestat inequívocament independentista. Però menystenir-ne la importància és sectarisme.
La suma dels resultats electorals dels quatre grups esmentats dóna compte només d’una part dels vots afirmatius en les consultes per al independència. D’on surt la diferència? Com que és insostenible dir que la diferència surt de l’abstenció o del vot nul, per més que cadascú de nosaltres en conegui un exemple escadusser, la conclusió és diàfana i llampant: el gruix més important dels qui van votar sí en les consultes independentistes, a les eleccions vota – i de moment votarà – CiU.
Il·lògic? Absurd? No és així com hauria de ser? D’acord, però és que si les coses fossin com haurien de ser, ja no caldria fer política.
El manifest conclou dient : “Si els partits ( o les seves cúpules ) no esteu per la feina, serà la societat civil la que us passi per sobre i s’autoorganitzi. Ja ho hem fet en el passat, per exemple en les consultes, i ho tornarem a fer, amb més motiu, d’una vegada per totes”. Endavant, doncs, si del que es tracta és de crear un clima que els partits no puguin obviar, però en democràcia l’eina operativa són els partits, de forma que o en creeu un de nou – i contribuïu encara més a la dispersió que blasmeu – o forçosament acabareu votant-ne algun dels que ja existeixen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!