Albert Vila Lusilla

Seria un greu error tractar aquest tema com si fos nou, sense tenir presents els antecedents teòrics i el fracàs de l’únic intent seriós d’abordar de debó la qüestió. Em refereixo, és clar, a l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya.

En aquest text es donava un tractament al finançament de la Generalitat basat en cinc grans principis:

• Tots els tributs estatals suportats a Catalunya tenien la consideració de cedits, i el rendiment d’aquests  corresponia a la Generalitat.
• Catalunya aportava a l’Estat una part del rendiment dels impostos per al finançament dels serveis prestats per l’Estat a Catalunya en virtut de les competències no transferides (això hauria estat l’equivalent al concert econòmic basc).
• Catalunya aportava a més una quota de solidaritat que havia de fer possible que els serveis prestats assolissin arreu nivells similars sempre que l’esforç fiscal fos també similar. L’aplicació d’aquest mecanisme d’anivellament no podia alterar la posició relativa del les comunitats autònomes en termes de renda per càpita.
• Els termes concrets en què es realitzaven aquests repartiments es negociaven bilateralment entre l’Estat i la Generalitat en el marc d’una Comissió Mixta Estat-Generalitat.
• Una Agència Tributària duria a terme la gestió, la recaptació, la inspecció i la liquidació dels impostos.

Al dia següent de l’aprovació del text pel Parlament de Catalunya començava la tasca d’erosió del text, a la qual van afegir-se, en major o menor grau, tots els grups polítics llevat d’ERC i en part de CiU, que tanmateix, en un exercici equivocat de pragmatisme, va acabar cedint a la ribotada.

Quan el Partit Popular va dur el text al Tribunal Constitucional, el govern del PSOE, per boca de l’advocat de l’Estat, va apostar – suposadament – a favor de la constitucionalitat amb un argument que en realitat buidava de contingut tota disposició que comprometés la lliure disposició pressupostària de l’Estat. I aquest argument, amb paraules pràcticament idèntiques, fou elevat al rang d’interpretació avalada pel Tribunal Constitucional. Per posar un exemple, l’Estat no té cap obligació jurídica de pagar a Catalunya el que preveu la disposició addicional tercera de l’Estatut si el Congrés no s’avé a incloure-ho en el pressupost corresponent. I no ho ha pagat, i probablement no ho pagarà.

Dels cinc principis suara esmentats, a l’hora de la veritat no n’ha quedat res dempeus.

Ara s’alcen veus en el sentit de recuperar els principis que informaven la redacció inicial del nou Estatut, però això dóna pas a noves incògnites.

En primer lloc, és evident el desinflament del plantejament inicial de CiU: on fa uns mesos parlaven d’acord econòmic en la línia del concert ara parlen, simplement, de pacte fiscal, amb tota la càrrega d’indeterminació que això comporta. La versió actual de la LOFCA fou pactada per l’Estat i les Comunitats Autònomes, i com que tracta sobre finançament i temes fiscals, ja és, doncs, un pacte fiscal. Dolent, lesiu per a Catalunya, però pacte. Insistir a parlar de pacte fiscal sense més concrecions és, simplement, no dir res, només una forma d’atabalar la gent, intencionadament o no.

Suposem, però, que darrere aquesta etiqueta equívoca s’hi volen tornar a plantejar els principis del text primitiu de l’Estatut. Per plantejar-ho que no quedi, però és impossible no fer-se alguna pregunta.

Algú hauria d’explicar quina raó hi ha per a pensar que el PP, que va forçar la inconstitucionalitat de l’Estatut – ja prou disminuït – referendat pel poble de Catalunya, ara, que governa amb majoria absoluta, s’avindrà a fer-se enrere.

I el mateix es pot dir del PSOE, artífex principal de la ribotada de l’Estatut abans que fos sotmès a referèndum: quins arguments podrà arribar a trobar per a rectificar, i quines ganes tindrà de fer-ho si la majoria de barons territorials hi són contraris i si amb això enfortiria encara més el PP?

Com que el PSC i el PP català són pures entelèquies, que mai no han votat d’una manera diferent a com ho fan els partits estatals dels quals són sengles sucursals, no és sobrer de preguntar-se quin sentit té posar-se a discutir els termes del pacte fiscal si, en el cas improbable que acabessin acostant-se a posicions mínimament positives per a Catalunya, a l’hora de la veritat fallarien, com ho han fet sempre.

Si es tracta d’acabar de carregar-nos de raons i d’abocar PP i PSOE a les seves responsabilitats, endavant, però no hi perdem ni un minut més dels imprescindibles.

És molt probable que, un cop més, intenti diluir-se el que de debò li cal a Catalunya en un magma de principis equívocs i de debats sobre temes secundaris. Seria bo de recordar les inacabables – i absurdes – discussions sobre l’Agència Tributària – que si havia d’ésser coordinada amb l’estatal, o s’hi havia de consorciar.

I, representativa de totes les trampes que poden sorgir, torna a aflorar la famosa metàfora de la clau de la plaça Letamendi. Segons una visió simplista, allò que de debò compta és qui té la clau de la caixa. Ja durant el procés d’elaboració de l’Estatut es va haver de recordar – mentre alguns polítics semblaven oblidar-ho – que qui fixa les regles fiscals són els Parlaments, no pas les agències tributàries, meres entitats administratives. I no oblidem que encara que tinguéssim les claus de la caixa de la Plaça Letamendi, ells tenen el cobrador del frac, com ja fa setmanes que és palés.

Caldrà, doncs, estar molt atents, no fos cas que entre els uns i els altres ens tornessin a ensarronar.