Passaven hores divines
llegint fulles clandestines
(Anònim, segle XX)
Efectivament, vam passar moments divins llegint – i redactant – fulls clandestins. Que els fulls fossin clandestins és tot un homenatge al poder de la paraula – la parlada i l’escrita. La primera cosa que fan tots els dictadors és prohibir l’expressió del pensament, oimés si és per escrit. Però les idees
indefectiblement van obrint-se pas i, arribat el moment, no fou pas sobre un erm que s’edificà el sistema de partits polítics que van pilotar l’avui massa bescantada Transició. Un erm no, però sí un estat d’opinió farcit de contradiccions, d’utopies i alhora de renúncies gratuïtes.
Qui tingui edat per recordar-ho, entendrà bé el que vull dir; qui no, sempre té el recurs a l’hemeroteca. I si no li abelleix de submergir-se a la selva de la premsa antiga, té un recurs alternatiu: llegir un llibret anomenat “Les Terceres vies a Europa” (Editorial Nova Terra, Barcelona, 1975), en què sis líders, que
anaven del liberalisme ortodox a l’eurocomunisme, pensaven en veu alta en la democràcia, que se sobreentenia com a ineluctable i imminent. Hi trobareu Anton Cañellas parlant d’autogestió. I Josep Soler Barberà cantant les excel·lències del Partit Comunista Italià en contraposició al soviètic, parlant
però d’Espanya i de Catalunya. I Josep Pallach defensant la socialització del crèdit. I Joan Reventós, per a qui l’adjectiu socialdemòcrata era pràcticament un insult, defensant un socialisme força ultrancer. I Ramon Trias Fargas fent-se adalil d’una economia mixta. I Jordi Pujol defensant, és clar, el nacionalisme
català, però no tenint gaire inconvenients a parlar, emmirallant-se en Itàlia, de compromís històric.
Pot sorprendre, però és que per a aquesta mena de coses no hi ha manuals. Només progresses per la via de la prova i l’error. Ara ens trobem en una situació similar. No es tracta d’aconseguir un règim
democràtic. Es tracta d’obtenir la independència de Catalunya. I en lloc de fulls clandestins, elaborem fulls de ruta i projectes de Constitució, mentre no parem d’esbatussar-nos els uns amb els altres.
Deixeu-m’ho dir d’entrada: el projecte de Constitució del jutge Vidal no m’agrada gens. Però defensaré fins al límit el seu dret a dir-hi la seva. I trobo lamentable que vulguin apartar de la carrera judicial per les seves opinions. Si ha de ser contradit, ha de ser-ho contraposant idea amb idea, solució amb
solució. Som-hi doncs. De punts febles globals en el projecte de Constitució, en trobo dos, un de
formal i un altre de contingut. Pel que fa al primer aspecte, s’ha volgut donar una forma articulada al que en el fons no és més que una pluja d’idees. En resulta un desordre notori, contradiccions, definicions per via negativa (República no presidencialista)… Res, però, que no es pugui adobar.
Més negatiu és el punt de vista, que trobo presidit per les tendències vigents a la indignació i a l’antipolítica, que, per justificades que siguin, no hem de permetre que donin pas a un sistema en què la màxima preocupació sigui la de qui vigila el vigilant.
Voldria comentar alguns aspectes que m’han resultat especialment sorprenents.
1) És especialment inadequat establir els límits de Catalunya en funció de la frontera amb altres estats (França, Espanya). Això no ho fa ningú: i si el País Valencia s’independitza?
2) El joc entre President, Primer Ministre, Govern i Parlament és molt confús. El president és elegit per elecció directa popular i nomena el primer ministre; i no consta que aquest hagi d’obtenir la confiança del Parlament. Té dret de vet i en canvi no pot dissoldre el Parlament. El primer ministre nomena els
ministres.
3) 105 diputats són molt pocs. Cal tenir present que avui el Parlament en té 135, als quals s’han de sumar els diputats al Congrés i els senadors. Això és especialment greu tenint present la ingent tasca legislativa que forçosament s’haurà de fer els primers anys.
4) Segur que serà l’Agència Tributària qui fixarà els nivells de tributació? Jo em pensava que aquesta tasca la fan els Parlaments.
5) El sistema electoral també és molt confús. Si cada comarca (unitat electoral bàsica) té tants col·legis electorals (cal suposar que vol dir circumscripcions, i no col·legis) com escons, vol dir que els escons s’assignen un a un; per tant, el concepte de llista oberta – fins i tot el simple concepte de llista –
desapareix. Això ens porta a un sistema majoritari a la britànica, que reduiria l’actual espectre polític català a un bipartidisme amb un tercer en discòrdia molt minoritari. Què hi diran ICV, les CUP, C’s i fins i tot PP i PSOE?
6) Limitar artificialment les majories absolutes és poc democràtic, i es contradiu amb les reflexions del punt anterior. I a més té inconvenients pràctics: què vol dir, que en algunes circumscripcions es proclamarà el segon i no pas el primer? En quines? Amb quin criteri? I si el primer és un
independent?
7) El disseny de l’administració local tampoc no és gaire convincent: vegueries, comarques, mancomunitats voluntàries i municipis em sembla massa estructura. I dir a la Constitució que les vegueries són 7 em sembla fora de lloc.
8) Això de la itinerància del Consell de Ministres és una mesura simbòlica però totalment ineficient i més en l’època de l’Internet. I fer constar expressament que serà en les quatre capitals de província – no han de desaparèixer? – no és gaire adient.
9) La limitació de mandats no és cap panacea. A Mèxic només es pot ser president una sola vegada, cosa que no ha impedit al PRI enquistar-se en el poder i manifassejar les eleccions amb la figura del “tapado”.
10) La gasiveria en les retribucions també forma part de la panòplia derivada de la desconfiança: que volem, polítics extrets del poble i que ho facin bé o convidar als plutòcrates filàntrops a fer-se amb el poder?
11)Es troba a faltar la prohibició expressa dels mandats imperatius, que evitaria l’espectacle obscè dels caps de files exhibint ditets. I això val també per al ciutadà, que ha d’entendre que quan vota no subscriu un contracte comercial. Per tant, els referèndums revocatius, si és que n’hi ha d’haver, han
de ser molt pautats.
12) Els aforament són històricament una forma de protecció del legislador enfront de la judicialització de la política. Per tant, suprimir-los tots sembla una mesura fora de lloc. Que siguin limitats a uns pocs casos justificats, i sobretot que s’expliciti què comporta i què no comporta l’aforament.
13) Sembla que el paper de la llengua castellana no pugui sortir de les etiquetes d’oficial, cooficial o (com volen d’altres) simplement inexistent. Els termes oficial i cooficial són dubtosos ja d’origen i a més venint de la pràctica política dels darrers anys, esdevenen més confusos encara. Gasteu primer
un parell de frases per a definir els estatus respectius, i la paraula descriptiva ja la inventarem.
14) Es parla de la continuïtat inicial de les relacions internacionals establertes pel Regne d’Espanya, i està molt bé, però no es diu res sobre la continuïtat de tota la legislació. No penséssim pas que es pot prescindir en bloc i en un parell de setmanes de tota la legislació espanyola i els drets i obligacions
que en deriven: Irlanda ha tardat més de 50 anys a destriar quina legislació anglesa continua essent d’aplicació jurídica i codificar-ho formalment.
15) Diem que som un país relativament petit, però perfectament viable, com Àustria o Dinamarca, diuen. Doncs hem de tenir un exèrcit petitó, com Àustria o Dinamarca, però n’hem de tenir. O preferim llançar el missatge que a Europa hi ha un flanc de centenars de quilòmetres sense defensa, com si l’oasi de pau que ha viscut l’Europa occidental des del 1945 ençà formés part per sempre més de la natura de les coses?
Tornem al principi per a celebrar que hi hagi gent que se sent motivada per a esmerçar el seu temps a pensar el futur del país, i benvingudes siguin les noves reflexions que s’hi afegeixin. Fem-ho, però, pas a pas, començant per les idees bàsiques i deixant l’articulat per al final. Haurem de tornar-hi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!