Albert Vila Lusilla

Part trencar aquest cercle viciós, cal preguntar-se per la naturalesa de les sobiranies democràtiques. En darrer terme, una sobirania reconeguda jurídicament és una convenció vàlida mentre ningú amb prou força no la impugni. No cal donar-hi més voltes: és una situació de fet – el plebiscit permanent de Renan – que a partir de l’acceptació general s’articula políticament. La sobirania – declarada o simplement acceptada tàcitament – és la mare de les constitucions i de l’ordenament jurídic en general, i no pas el contrari.

La declaració d’Independència dels Estats Units i la constitució que en deriva es basa en la iniciativa d’unes colònies – i no pas d’unes altres: som qui som, i es dóna per admès que som aquests i no pas uns altres. Quan es fa la primera constitució francesa, encara sota la monarquia, no es posa en qüestió el territori: es dóna per sabut i acceptat el vigent. I el mateix en la primera constitució republicana. La constitució de la República Federal Alemanya es fa en nom d’uns Länder preexistents i no definits, però sabuts i acceptats. Per què aquells i no tots? I per què no Alsàcia? Les raons són òbvies. Però quan va caure el mur de Berlín es va canviar la constitució per afegir-ne de nous sense gaire protocol addicional, perquè ja es donava per admès que havia de ser així.

L’anomalia radica justament a voler fer transcendent i etern el que, encara que amb voluntat de permanència, és al capdavall una situació de fet i conjuntural . La constitució francesa de 1958 afirma retòricament que la República és indivisible. Doncs si no ho arriba a ser… L’espanyola de 1812 volia aplegar “los españoles de ambos hemisferios”, amb un èxit també prou conegut. De què va servir la indivisibilitat de la república francesa en el cas d’Algèria? De què va servir l’al·lusió als “ambos hemisferios” davant la independència de tota l’Amèrica llatina i les Filipines?

Com més s’insisteix en la irreversibilitat, més problemes es creen per al futur, com ara les piruetes que va haver de fer França per considerar que la República no s’havia dividit malgrat la independència d’Algèria. Doncs la constitució espanyola vigent excel·leix en aquest afanys manifest d’irreversibilitat: a més d’afirmar la indivisibilitat de la nació espanyola, confia a l’exèrcit la missió de garantir-la.

Entestar-se en aquests maximalismes només porta a fer el ridícul. El Sahara Occidental havia esdevingut, pomposament, dues províncies d’Espanya, amb DNI, plaques de matrícula de vehicles i tota la pesca. Però després Espanya se’n va haver de retirar, i l’argument legal fou “que mai no havien arribar a ser territori nacional amb el mateix títol que la resta”.

Quin ha de ser doncs el criteri?: doncs que quan hi ha un estat d’opinió amb una base social àmplia que ho reclama, cal consultar democràticament la gent. Això i no altra cosa és el que ha argumentat David Cameron, preguntat sobre el referèndum d’Escòcia: “Quan Alex Salmond i els nacionalistes escocesos van guanyar les eleccions, el 2011, podia escollir. Podria haver ignorat les demandes pel referèndum d’independència i iniciar una gran lluita entre el govern de Westminster i el govern escocès d’Edimburg. Vaig creure que el correcte, demostrant respecte pels votants, era fer un referèndum legal, decisiu i just (…) Al final, no pots mantenir la gent en una organització contra la seva voluntat, i això s’aplica al Regne Unit i a la Unió Europea. Per tant, penso que he pres la decisió correcta en respondre a aquestes qüestions sobre el futur del Regne Unit, en comptes d’esquivar-les”.

I que ho hagi fet així té relació amb la radicalitat democràtica d’una banda, i de l’altre, amb el pragmatisme atàvic del bloc constitucional britànic (incidentalment, és un error dir que la Gran Bretanya no té constitució: la té dispersa en textos diferents, reconeguts però com bloc constitucional, i sengles comitès de la Cambra dels Comuns i de la Cambra dels Lords, amb l’ús explícit de la paraula constitució, s’ocupen de diversos afers que s’hi relacionen).

Aquesta conjunció entre esperit democràtic radical i pragmatisme es troba també a la base de la decisió del Tribunal Suprem del Canadà a dictar doctrina sobre el cas del Quebec.

I així reclamem que sigui en el cas de Catalunya.