Observant els dubtes i les reticències d’alguns catalans i fins i tot d’alguns
responsables polítics a l’encert i la viabilitat del procés que ha de conduir a
l’autodeterminació, sembla com si hom cregués que els qui protagonitzen els
canvis haguessin de tenir ja per endavant la certesa del triomf. Això,
evidentment, no és així.
És explicable la delectació en la narració de l’aventura d’aconseguir una cosa
difícil quan ja saps que acaba bé. Per això la gent de la meva generació ens
hem mirat i remirat pel·lícules com ‘El dia més llarg’ o ‘Crema París?’. I per això
d’aquí a pocs dies molts ens arrepaparem al sofà de casa per veure la sèrie
biogràfica sobre John Adams, redactor del Bill of Rights de l’estat de
Massachussets, líder de la protesta contra la Stamp Act de 1765, delegat al
Congrés Continental de Filadelfia, negociador del tractat de pau amb la Gran
Bretanya, ambaixador en l’antiga metròpoli, vicepresident i finalment president
dels Estats Units.
Sabia Helmut Kohl l’u d’octubre de 1982, quan va prendre possessió de la
cancelleria, que sota el seu mandat cauria el mur de Berlín i es reunificarien les
dues Alemanyes? Ben cert que no. Tant cert, però, que aquest era el seu
propòsit, i de ben segur que ni sabia ni podia saber els estranys camins pels
quals la reunifició finalment va ser possible. El que sí és cert és que l’esforç hi
fou en tot moment, i que es percebia tothora, fins i tot en àmbits en principi
allunyats de la qüestió, com ara les reunions dels Quatre Motors per a Europa.
Vistos des de després, el detall del que va passar era absolutament
imprevisible. I va començar on menys es podia intuir: a Hongria. El maig de
1989, Hongria, encoratjada pels aires de la Perestroika, va decidir afluixar una
mica el seu teló d’acer, i va permetre d’obrir la frontera amb Àustria. El juliol i
l’agost, milers de turistes de l’Alemanya de l’Est ho van voler aprofitar, i van
passar a Àustria, i d’aquí a l’Alemanya Occidental. Hongria va intentar aturar el
pas, però grans multituds d’alemanys orientals es van aplegar a Hongria i
alguns fins i tot van ocupar l’ambaixada de la República Federal a Budapest. El
govern hongarès es trobava entre dos focs: d’una banda la pressió del
alemanys orientals situats en territori hongarès; de l’altra, el compromís vigent
amb l’Alemanya Oriental de no permetre la itinerància. El 10 de setembre, però,
finalment va obrir la frontera occidental. I quan la va tornar a tancar, en realitat
va traspassar el problema a Txecoslovàquia.
Els esdeveniments es van embalar sense aturador: Egon Krenz va comunicar a
Gorbatxov la intenció de mig obrir la frontera occidental, i aquest li havia
recomanat, davant la desastrosa situació econòmica de l’Alemanya Oriental,
que procurés treure’n el màxim de profit possible de l’Alemanya Occidental.
Kohl no s’ho va fer dir dues vegades. A l’Alemanya Oriental, el simple anunci
que s’autoritzarien els viatges a l’estranger va fer que la multitud s’aplegués a
la part oriental del mur, i, davant aquesta pressió, hom va obrir
incondicionalment la frontera el 9 de novembre, tot i que els dirigents de
l’Alemanya Oriental no van prendre mai formalment la decisió. Al dia següent,
se’n començava la demolició.
El 28 de novembre de 1989, Kohl va presentar al Bundestag un pla gradual per
a la reunificació alemanya en 10 punts, que començava amb un pacte bilateral
interalemany i havia de continuar amb una confederació. L’1 de juliol de 1990,
els dos estats alemanys van portar a terme una unió tant econòmica com
monetària, sota una premissa tan arriscada com irreal que un marc oriental era
el mateix que un marc occidental. El 12 de setembre de 1990 es va signar
l’anomenat Tractat 2+4, amb la participació de França, el Regne Unit, els Estats
Units i l’URSS, d’una banda, i de l’altra, els governs de la República Federal i de
l’Alemanya Oriental. El 3 d’octubre es va dissoldre la RDA, de forma que tots els
seus habitants es van convertir en ciutadans de la República Federal – i de la
CEE. En total, menys d’un any de procés.
Ni el més fèrtil dels novel·listes hauria estat capaç de teixir un argument que
s’aproximés ni remotament al que va ser després els esdeveniments: les
variables, els protagonistes, les contradiccions dels adversaris i les incidències
eren múltiples i massa variades. Però sí que s’hi percep una línia de conducta
que pot servir-nos de guia: cal tenir clar l’objectiu final, cal ser fidel als
compromisos adquirits amb l’electorat, cal evitar anunciar renúncies fins al
moment mateix en què et veus obligat a canviar d’enfocament i cal tenir prou
flexibilitat per aprofitar les escletxes que es presentin.
Els catalans estem abocats ara, en primer lloc, a la celebració de l’11 de
setembre. Formalment no s’hi decideix res, però només cal mirar els esforços
que esmercen els adversaris per desanimar-nos per justament avaluar el la
seva justa dimensió el gran potencial polític que pot tenir. I a continuació cal fer
tot el que calgui per a celebrar la consulta del 9 de novembre. Si ens
impedeixen de fer-la, ens ho impedeixen, però seria imperdonable que
nosaltres, per desànim o per desavinences internes, ens en desdiguéssim abans
d’hora.
I si arriben a suspendre totalment o parcialment l’autonomia, evidentment no
podrem parlar d’èxit, però tampoc de fracàs: per poc bé que ho fem, aquesta
mena de suspensió tampoc no serà gratuïta per a l’Estat. Després haurem de
reflexionar sobre com continuar el nostre camí sota les noves condicions, però
sens dubte el continuarem.
1 de setembre de 2014
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!