Quan l’independentisme català era molt i molt minoritari, no dividia res. Els qui
n’eren partidaris oscil·laven entre esperar la seva hora i donar suport al
possibilisme. Quan es veu que el possibilisme ha fracassat, surten del cau i es
troben que són molts més que no pensaven.
Això no és dividir la societat, això és que aflora manifestament una situació
mental preexistent però amagada i que la inanitat de les alternatives fa ampliar.
El que debò divideix és que una opció jugui amb el suport de l’estat i l’altra
només compti amb insults i prohibicions, fins que al final ha dit que prou.
16 de juliol de 2015