En el conjunt dels nous estats d’Europa ocupa un lloc d’especial interès Irlanda, per la seva dilatada experiència com a estat independent: constitució republicana des de 1937, separació de la Commonwealth el 1948. Són gairebé 70 anys doncs si ens atenem a aquesta darrera data.
Entre molts aspectes dignes d’esment, voldria destacar-ne tres, que poden servir de referència en relació a algunes de les preocupacions que suscita el procés d’independència de Catalunya.
Hi ha gent entre nosaltres que diuen que voldrien la independència segons com. La penúltima, la Rosa Regàs, que ho ha afirmat explícitament. Però a un nivell més col·lectiu – i per tant més significatiu -, algunes de les afirmacions vacil·lants de gent de l’òrbita podemita.
Òbviament, els irlandesos es van independitzar perquè volien ser independents, ve-t’ho aquí. Nosaltres també. Posar com a condició prèvia el color polític dels successius governs del futur és, a més de dubtosament democràtic, políticament insostenible, fins i tot a curt termini.
La política irlandesa ha pivotat a l’entorn de tres forces, el Fianna Fáil, el Fine Gael i els Laboristes. Des de 2011 governen aquests dos últims en coalició, però històricament el predomini ha estat del Fianna Fáil. A més hi ha un grup de partits menors – alguns avui eclipsats, d’altres de nova aparició: els Agraris, els Progressistes Demòcrates, el Sinn Fein, els Verds… De 22 governs, 12 han estat de coalició i, tal com correspon a un sistema parlamentari, en 6 ocasions la coalició governant ha exclòs el partit amb més escons.
Entre les lleis rebutjades n’hi havia algunes d’especial significació, com a la llei de 1542 que establia que el rei d’Anglaterra també ho seria d’Irlanda, la Poyning’s Act , que subordinava el Parlament d’Irlanda a les institucions angleses, i la Constitució de l’Estat Lliure d’Irlanda de 1922.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!