1. Demà,
la pífia anunciada
2. La bona marxa
del llibre sobre el PSC
3.
El Club 15
4.
L’esperança de la persistència
1. Demà, la pífia
anunciada
Demà és el dia en què
Artur Mas fa la seva esperada conferència. Amb tota la
prudència que vulgueu, i amb unes ganes enormes
d’equivocar-me, penso que en sortiré tal com n’entraré.
Amb tot, com que han tingut l’amabilitat de convidar-m’hi hi aniré.
Faig meves les paraules de Saül
Gordillo, feliçment retornat a la blogosfera. Es refereix
a l’orgull de ser català que segons Mas hem de recuperar. Més
enllà de la retòrica nacionalista, jo penso que no
recuperarem l’orgull de ser catalans fins que no tinguem un estat. A
aquestes altures, la retòtica nacionalista combinada amb
retallades d’estatuts i amb propostes federalistes ja gairebé
m’irriten, però conservo la calma. En Saül es pregunta:
?El disseny de la Casa Gran és de tall sobiranista, però
l’execució de les obres no permet proclamar-ho fins que el
company de federació superi el tràngol de la primavera
espanyola? O el projecte ni tan sols contempla aquestes aventures,
segons es podria sospitar de les últimes i mesurades paraules
dels ara equidistantment independentistes Oriol Pujol i Felip Puig??
Jo crec que el gran èxit de la conferència de demà
és aconseguir que ens ho preguntem. Tal com m’han fet saber a
través d’un correu, tindrem preparat un espai per fer la
crònica des dels nostres blocs, que es deu tractar d’això,
de parlar-ne. Gràcies, però crec que la faré
l’endemà en fred. Fins ara, CiU és un partit
regionalista que vol parlar a un país que necessita la
independència com l’aire que respira; fins que no li doni
aquesta resposta ben clara, res de nou.
2. La bona marxa del llibre sobre el
PSC
Gràcies al comentari d’un amable
lector m’assabento que el llibre Vostè té un
problema i aquest problema es diu PSC,
que el proper 18 de desembre presentarem
a la biblioteca d’Arenys de Mar, és segon al rànquing
de la llibreria El-Setciències publicat per Vilaweb. Tota una
sorpresa. Recordeu que el llibre es pot comprar a Lulu,
a través d’Amazon,
o si e voleu fullejar abans, és a les llibreries El
Set-ciències, d’Arenys de Mar, L’Aloc, d’Arenys de Munt, i
Robafaves, de Mataró. Gràcies a tots els qui heu
mostrat el vostre interès. Esperem que serveixi per fomentar
el debat polític.
3.
El Club 15
Avui
he assistit al Club15
a la Universitat de Barcelona, que no és altra cosa que els
Col·loquis
Lingüístics
d’aquesta universitat. Com que m’interessa la sociolingüística,
miro d’assistir a aquesta mena d’actes. He tingut ocasió
d’escoltar un lingüista de prestigi internacional com Teun
van Dijk, que té pàgina
web. A banda d’escoltar les comunicacions i presentacions
d’experts del país com Emili Boix, Joan Melià, Vanessa
Bretza, Francesc Xavier Vila o Llorenç Comajoan, també
he pogut saludar Natxo Sorolla, autor d’un interessant bloc.
No és pas l’únic sociolingüística amb bloc,
però encara no és un hàbit prou estès
entre els experts i el país necessita molta difusió de
la sociolingüística. A la jornada hi havia de venit
Rafael Castelló, però ha hagut de ser substituït
per un altre Rafael, en Xambó.
Gràcies a les seves intervencions, lúcides i crítiques,
la jornada ha vist ampliada la profusió de dades amb una taula
rodona més animada al tram final.
4.
L’esperança de la persistència
Tot i
que a vegades un blocaire pot arribar a tenir la sensació que
està sol o que predica en un desert, sembla que de tant en
tant trobem una sintonia amb algun periodista i, encara que no hi
hagi una relació causa-efecte, la cosa t’insufla ànims.
Llegeixo al bloc
de l’amic Octavi Fornés que Antoni Bassas va preguntar
divendres a Joan Herrera si és independentista i què
votaria en un referèndum. Al marge de la resposta, la pregunta
ja és un èxit per a la democràcia. Suposo que és
per això que l’Octavi diu ?sembla
que llegeixi a en Xavier Mir?,
per la sèrie d’articles Referèndum és democràcia
i la crida
que vaig fer als mitjans perquè preguntin això a
les persones, siguin els ciutadans del carrer o siguin persones
mediàtiques. Gràcies, Antoni Bassas, per donar
esperances a un blocaire (oriünd d’Alella, per cert).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
CiU no és ni ha estat mai cap partit polític. (abcde). Es una Federació electoral, ara, i durant molts anys, una coalició electoral entre dos partits polítics diferents i diferenciats.
Com CiU nó ha estat mai cap partit polític, no té ideologia. Té programes electorals i objectius comuns d’acció política en coalició. I res mes.
Tots els analistes polítics, escriptors, columnistes, presentadors de ràdio i televisió, de Catalunya, Espanya, i Europa, es refereixen i s’han referit a CDC com a partit nacionalista . I a la coalició CiU com a coalició nacionalista.
Sempre hi ha hagut una excepció, des de que Carod Rovira succeí a Àngel Colom al front d’ERC: la dels orgànics,turiferaris,simpatitzats i mercenaris d’ERC-Carod que utiltizen, amb tó despectiu, un terme "regionalista", per afermar-se en els seus dogmes. L’ERC de Tarradellas, Heribert Barrera, Hortalà ó Angel Colom sempre emprà l’adjectiu "nacionalista", com tothom, per referir-.se a la coalició CiU o al partit CDC.
Es casualitat, sembla, que el BNG, o el PNB-EAJ, siguin socis preferents amb CDC en GaleusCat i en moltes altres iniciatives conjuntes. Tampoc sabran res de nacionalisme els nacionalistes bascos ni els gallecs. Ai, Déu méu, els falsos dogmes!
I una veritat: res de nou. Els hooligans de la direcció d’ERC actual segueixen sense novetat. Menys vots, elecció darrera elecció; més bases emprenyades amb la direcció i, això, sí, els estirabots habituals que no faltin.
Sort que volen construir, el dia que vulguin destruir confiem que ens avisin, per aixoplugarnos bé.
L’orgull que no sigui supèrbia ni arrogància és la confiança en establir quins són els nostres límits com a poble sense menysprear el lloc dels altres. Els conflictes neixen quan les nacions dominants dels Estats espanyols i francès ens han marcat amb sang i foc quins són els nostres límits, i aquests xoquen amb les nostres aspiracions i interessos. Sense una autoestima sana, sense un orgull combatiu, no ens queda altre opció que acceptar el paper regional i provincià que en el millor dels casos ens donen els Estats que ens tracten com els nostres amos, i que sovint per això ni ens reconeixen com a realitat.
Cal recuperar doncs l’orgull per no rendir-se a la invisibilitat i al silenci, avantsala de la mort col·lectiva, i que és l’instrument assassí dels Estats que ens aixopluguen. Després mantenir-s’hi i ampliar-lo aquest orgull per conquerir primer el dret a ser escoltat, i després al de ser estimat i considerat pels altres pobles. L’orgull militar, que els catalans pràcticament no tenim, és de gran ajuda en aquesta persistència, encara que estem en una societat europea on l’instrumental polític té prou recorregut perquè es pugui mantenir l’opinió que es pot tenir orgull suficient per obtenir el reconeixement europeu sense necessitat de treballar elements de defensa propis. Jo particularment penso que no, però la realitat és que la nostra societat està encara lluny d’enfocar aquesta problemàtica amb responsabilitat i realisme. Ningú enfoca el tema que per a mi acabarà essent de la major importància.
Avui el Sr. Mas, no anirà tan lluny, i simplement probablement intentarà curar el nostre orgull bàsic ferit, aquell orgull que ens fa visibles i no transparents en coses importants que afecten els interessos dels nostres amos espanyols i els nostres. I coincideixo amb vostè quan tampoc tinc esperances de que el pretès re-fundador de la pàtria, -quina ironia més patètica!!-, aprofundeixi en el segon graó de l’orgull necessari per viure i sobreviure, aquell que ens hauria de donar confiança per no acceptar els límits que ens imposen aquells que actuen com els nostres deslleials tutors. El Sr. Mas no anirà més enllà de fer afirmacions generals i ja consolidades, tals com "tenim dret a decidir", "som una nació", etc. Em temo que inclús no hi haurà una profunda crítica als fraus democràtics d’Espanya, (i mira que fora fàcil davant de l’espectacle tavernari espanyol), quan al meu entendre nosaltres hem d’alimentar el nostre esperit, el nostre ple orgull i la nostra fe intransigent, justament en l’anhel d’aconseguir una societat més lliure i més justa.
Si no avancem en aquesta confiança, i no treballem de fet trencant contínuament el marc constitucional, la cotilla antidemocràtica, que ens administren els amos, mai ens aproparem a les dosis d’orgull nacional suficients per sostenir el combat duríssim que ens ha de portar a la construcció del nostre Estat.