EL BLOC DE L'ADRIÀ

No hi ha dubte. Hem perdut els papers pel camí i el que és pitjor, ens volen cobrar diners.

Ara diuen que la cosa va de debó. Ara sí. Ja han posat la primera pedra. Aquest cop li ha tocat el torn a l’antiga Masia de Can Serra. Dins del "pelotazo" amb Diagonal 60 i la requalificació de tot un seguit de terrenys agrícoles i forestals, l’ajuntament de Sant Esteve s’ha fet amb els terrenys a tocar del Mas de la vesant que es contempla des del nucli urbà. Indret que, sempre de paraula, tenia el compromís universal de perdurar protegit de qualsevol projecte urbanístic.

Tres projectes. Fins a tres projectes s’han posat en marxa…

Amb motiu de la precampanya del 2003, endegaven el projecte que situava la residència a la zona de la Gleva. On enguany s’hi han instal·lat els barracons provisionals de la llar d’infants. Un lloc proper al centre, accessible a peu. Un lloc considerat idoni.

Però amb el temps, i després de conquerir una nova majoria absolutista, es posava en marxa el macroprojecte de la Masia Bach: la urbanització i privatització d’hectàrees forestals, on s’ha instal·lat un ghetto privat i vigilat nit i dia per empreses privades. Per on és impossible creuar, després d’haver-hi aixecat tanques que ho impedeixen. Allà hi anava el segon projecte per a la gent gran. Un projecte i un acord que contemplava la  concessió per construir i explotar la futura Residència. Un indret allunyat. Gens apropiat per a ubicar-hi un equipament d’aquestes característiques. Però malgrat les consideracions contràries, el projecte tirava endavant.

Més tard, i amb el ja esmentat projecte amb Diagonal 60, tornen a negociar amb una nova empresa immobiliària, i ara toca posar la residència a Can Serra. Ja en portem tres.

En definitiva, això és poc seriós: el que a hores d’ara ja hauria de ser un equipament consolidat i operatiu, segueix sent un projecte. Una pedra. Ells, els que governen, diran que han fet una realitat. Una forma estranya de considerar una realitat, el fet de posar una pedra.

Però ara ve la més grossa. El que es pot considerar l?inici d’un litigi. Segons el criteri de l’ajuntament, pel fet de retirar el projecte privatitzat i convertir-lo en públic, s’ha de pagar 1,5 milions d’euros a la empresa Jardins del Garraf. Se?m fa difícil qualificar aquest fet. Resulta que, a més a més, ara haurem d?indemnitzar!!!!!.

Sesrovirenques i sesrovirencs, potser hem recuperat, parcialment, els papers de Salamanca, però, sens dubte, hem perdut els de Sant Esteve

El meu nom és Adrià Companys i Arcusa, tinc 45 anys (1961) i estic decidit a fer quelcom per a millorar i fer justícia, al meu poble. A Sant Esteve Sesrovires, a la comarca del Baix Llobregat Nord. Com?. Em presento com a candidat a l?alcaldia a les llistes d?esquerra a les properes eleccions municipals del Maig del 2007.

Aquesta és bona. No m?agrada la política, però més que no m?agradi la política, el que no m?agrada és fer política. Dins d?aquest ?fer? trobem tot allò que als ciutadans d?anar a peu ens desagrada. El sectarisme, els pactes, les negociacions, això per a tu i això per a mi. tu em dones i jo et dono. Vosaltres ja m?enteneu. Doncs be, malgrat dir obertament que no m?agrada la política, va i em presento coma candidat a l?alcaldia del meu poble. Alcaldable per les llistes d?esquerra, del qual soc militant des de l?any 2002. A que és bona?.

Sempre he dit que fer política municipal no és pas el mateix, Ho vius de més a prop. Sense fer llargues estades en una cadira i fent carrer. Vivint, compartint i convivint amb la resta de la gent. En definitiva, fent país, fent poble. I per ajudar a fer país i a fer poble, la millor forma és trepitjant el territori. El nostre territori. Ja tinc ganes que arribi el dia 27 de Maig a la nit per a dir, ara si. Ara ens arriba el moment de posar en pràctica el que la gent desitja. Mai he entès com la gent pensa una cosa i els polítics es dediquen a fer-ho a l?inrevés. Em recorda el meu fill. Adolescent ell. Que nosaltres, els seus pares, diem a la dreta. Doncs ell cap a l?esquerra. Que nosaltres diem que ara no toca, ell diu que ara si. En definitiva podríem dir que els polítics son com els adolescents. Neguitosos i amb ganes de donar la nota. I malgrat que ells diguin el contrari, a la política hi ha molts que donen la nota. En el meu poble, uns quants.

És com allò de fer un macro-edifici per a la gent jove. Fa més de sis anys que parlen del projecte. Farem això, ho farem així, anirà aquí. Tot menys el que veritablement desitgen els propis joves. Res de llocs súper il·luminats, res de vigilants a la porta, carnets per a entrar i sortir, cartells de no es pot fumar i preguem silenci. Que no ho entenen?. El jovent el que vol és un espai on viure i conviure entre ells. Un espai polivalent per a organitzar les seves trobades, les seves festes, les seves activitats. No calen luxes. Això és un poble!!!!.

Molts hem oblidat que un cop varem ser joves i que qualsevol racó ja ens era vàlid. Fins i tot un racó del parc. Ja teníem suficient per a compartir les nostres experiències. Evidentment que els temps han canviat, però han canviar per a ells i per a nosaltres. Quan veus el futbolí del Plaça, la tarda de diumenge, de gom a gom. Penses. Un futbolí, tres taules i vuit cadires. Ni no volen res mes!!!!!. Un espai i fer servir la imaginació. Cal fer servir la imaginació. Molta imaginació. Ja sabem que abans jugàvem amb agulles d?estendre la roba i ara molts tenen assecadora i no saben que és això de les agulles de fusta. Les agulles de casa meva eren ciclistes i portaven el nom per la part de sota. Em passava moltes tardes fent curses i organitzant les classificacions. Em muntava el meu Tour de França!!!!. Allò era diversió. I ara?. Ens pensem que fent aquests macroprojectes lis fem un favor i anem equivocats. El jovent ens reclama la atenció, però la reclama d?una forma molt diferent a la que nosaltres ens pensem. Deixem que li treguin rendiment a la seva imaginació.