L’home aixeca barreres contra si mateix (Rabindranath Tagore, Calcuta 1861)
Que feliç que ets, infant, assegut a terra, jugant tot el matí amb una branca trencada. Enfeinat amb els meus càlculs, somric del teu joc, i vaig afegint xifres mentre tu segueixes amb el teu joc.
Potser penses: Amb quin joc estúpid fas malbé el teu matí?.
Cerco joguines costoses i aplego pilots d’or i d’argent per a fer-les meves i per a després oferir-te-les. Tu crees, amb el que trobes i jo depenc el meu temps i la meva força en coses difícils d’assolir. Lluito per travessar el mar del desig i oblido que passen les hores, els dies, els mesos i els anys sense jugar amb tu.
La Lluna Nova, R.Tagore.
Una dita?. Un pensament?. Son frases que han estat escrites fa més de 100 anys i encara tenen la mateixa validesa. On volem arribar amb aquest esforç econòmic de difícil control?. Els nostres fills, els nostres joves, volen jugar, divertir-se i organitzar els seus moments d’esbarjo sense necessitats d’aixecar grans murs i grans parets. Em voleu fer creure que és necessari fer rodar el rellotge més de 5 anys per a fer un Centre Cívic o una Casa de Cultura com cal?. Quina necessitat té el poble de fer un edifici amb un pressupost desorbitant i que per a dur a terme és necessari deixar passar més d’una generació de joves?. No aprenem mai i pensadors del segle XIX ja ens ho deien. Llavors no tenien playstation 3, ni la Nintendo, ni ordinadors. Les joguines eren originals i pràctiques. Fem un espai original i pràctic i deixem de banda tanta sofisticació. Tant difícil resulta dur a terme projectes sense esperar un resultat polític a canvi?. Fem un poble de tots !!!.