afegits
La situació és alarmant. He fingit, com gairebé tothom, encara que queda el consol de dir que no en allò essencial. És curiós com una petita idea absurda i basada en coses quotidianes pot enlairar-se i transcendir en pensaments que semblen més honrosos de ser escrits. S’ha de reconèixer que sóc jo qui determina el determini d’establir la categoria d’honradesa, quan de bon començament sabia que aquesta qualificació era absurda. La situació ja no sé si és alarmant, així com tampoc si el meu melic ha crescut i fa pudor de melic. Ahir era un bon dia per fer el que estic fent ara. Però ahir no esperava cap visita i avui sí que n’espero. Sempre em passa el mateix. Un neguit com si em robessin el meu temps m’arrapa quan espero la visita d’algú. Llavors començo a fer aquelles coses que possiblement no faria si el nouvingut no truqués a la porta. Però la porta, tard o d’hora sona, i llavors aquells moments de nerviosisme, traduïts en anades i tornades al lavabo, s’apaivaguen en un posat d’experiència barata plena de convencionalisme. Ben bé no era això el que volia dir, més aviat m’havia entestat en lloar la importància que té una porta que s’obre. Era cap al tard, els núvols havien guanyat la partida a un sol tímid de finals de tardor. Color de llauna deia una cançó, i mentre encenia una cigarreta em va venir al cap tota la farsa de la música. Una farsa plena de veritats, no certes per si mateixes sinó a tall de missatger. Finalment em va acabar sortint el verb vehicular. En aquell moment hauria estat impossible que jo pogués definir amb exactitud tota la sensació que em produïa aquest verb. Sense dubtar vaig recòrrer al diccionari. En una de les seves accepcions raïa allò que en aquell moment palesava la meva inutilitat per dur a terme aquesta tasca per la qual m’havia contractat. Deia així: ésser el vehicle per a la transmissió o la conducció d’alguna cosa. En aquests temps jo no era ni ric ni pobre, ni lleig ni trempat, ni alt ni baix, ni sexual ni asexual, al capdavall ja no era ni satisfet ni insatisfet. Comptat i debatut, anava per la vida vençut però no derrotat. Formava part d’un gran exèrcit anònim que consta en tots els censos oficials i en totes les bases de dades d’empreses que volen vendre qualsevol cosa. Era un heroi a la manera de qualsevol que és capaç d’acabar els dies amb el pap ple i amb l’escalfor d’un braç amic i un cobrellit de colors llampants. No hi havia cap retret que durés més de setanta-dues hores i l’únic tret diferencial evident i per tant possible motiu d’enveja aliena era que en aquests temps jo em podia contractar a mi mateix. I és el que havia fet.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!