Tinc la sort d’haver-me criat a un poble petit i haver fet de pagès fins als vint-i-un anys; era una època (ja tinc una edat) en que al camp encara es feia tot a mà, i en el temps de sega qui agafava la falç eren els “segadors” i les dones arreplegaven el blat, l’ordi o la civada segats i feien els manats i les garbes per portar-les a l’era a batre.
En aquelles èpoques tan dures, que n’eren i molt, no sabíem què volien dir segons quines paraules (feminisme…, digui?) però no érem bàrbars ni molt menys, les feines més pesades les feien els homes, i les dones feien les que no n’eren tant; els homes segaven i les dones recollien, les dones veremaven i els homes traginaven, els homes arrancaven les patates i les dones recollien, els homes ensulfataven les vinyes amb les màquines manuals a l’esquena i les dones espampolaven, etc. etc. Si quan encara es segava “de debò” algú hagués dit “segadores” hi hauria hagut una riallada general.
De coses com aquesta se’n fan i diuen moltes; tant qui en té la idea (en aquest cas sembla que la mateixa intèrpret), com qui la beneeix (sembla ser que el mateix President), abans de fer el pas no estaria de més que es documentessin una miqueta, s’estalviarien mètriques impossibles i ridículs.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!