Cregui en els indults, en l’amnistia, en la taula de diàleg, en la voluntat de diàleg d’españa, en les pluges de milions, en que alguna solució pot venir del diàleg amb l’estat, en que en algun moment es plantejaran respectar-nos només que sigui una mica, i en tantes i tantes coses.
Fem la prova?, un, dos, tres i: mans amunt!!!; quantes se n’han aixecat?, cap?, ni tan sols les dels que prediquen alguns dels temes que es mencionaven abans?; què passa doncs, que prediquen el que no creuen?, que només ho diuen per “tenir entretingut el personal”?, ni tan sols algun dels de la foto davant el Congreso de los Diputados on han anat una vegada més sabent que, de manera literal, “els fotrien la porta pels morros”?, que només ho diuen per anar fent la viu-viu i tirar de la rifeta?.
A la vista del “bosc de mans” que s’han aixecat, la meva conclusió és de que els que prediquen tot això no s’ho creuen, en absolut. I ho fan perquè no tenen ni remota idea de què fer ni per on tirar; per no pensar que ho fan amb totes les galtes del món per, com deia abans, anar fent i passant per caixa cada més. Em sap molt greu treure aquestes conclusions i expressar aquestes opinions tan dures i negatives, però del que miro, escolto, llegeixo, no en sé treure res més positiu.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!