La mirada fluida

Avui tocava entrevistes (director/a i coordinador/a d’informàtica) a dues escoles, una pública i l’altre privada. Dos centres molt propers, se suposa que amb alumnat similar, del mateix barri, molta immigració i dificultats econòmiques. Tot i així, s’observen diferències. [segueix …]

Un dels centres és públic, l’altre és privat concertat. Aquest últim practica una política d’integració (el públic també, per força). En tots dos els mestres fan una tasca esforçada i elogiable. Tot i així s’observen diferències apreciables.

La primera que es pot copsar és l’ampli espectre de colors de pell de l’alumnat del centre públic (al privat també hi ha diversitat, però menys). Els edificis i els equipaments del centre públic són dignes, però els del centre concertat són (força) millors.

En quant a les TIC, al meu entendre hi ha una diferència encara més important que la quantitat o la qualitat de l’equipament. El centre privat gestiona autònomament el seu pressupost i decideix en què el gasta. El centre pot comprar ordinadors (i altres eines), del tipus que cregui més convenient, quan el professorat creu que els necessita i sap per a què els vol. Potencialment, hi ha més capacitat de generar innovacions.

L’administració educativa també equipa els centres públics, i el professorat, en general, procura fer servir les TIC. Però gairebé mai no pot decidir quan, quins, com i per a què els necessita. Això no vol dir que als centres públics no hi hagi innovació, n’hi ha, i molta. Però amb més autonomia encara podria haver-n’hi més.

[Aquest fet es comprova molt clarament als centres anglesos, on el director, i el centre, tenen una autonomia de gestió gairebé total. L’ús dels recursos és més eficaç i eficient, i la capacitat de canvi i d’innovació superior]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!