És cosa antiga el mite de l'esclau feliç, aquell que s'estima el seu amo
i s'hi troba bé vivint amb ell i per a ell. No cal ser gaire sagaç per arribar
a la conclusió que es tracta d'un mite inventat i posat en circulació
precisament pels amos. Al capdavall, l'anàlisi materialista ens hi ajuda:
mireu sempre qui n'és el beneficiari d'una idea, d'un projecte, d'una
iniciativa, d'una causa. En el ben entès que no tots els qui se'n fan ressò
(de la idea, del mite, del projecte...) i el repeteixen en són beneficiaris.
Sempre hi ha badocs que defensen els interessos d'altri.
Tot això ve a tomb perquè, darrerament, he llegit dues notícies que
exemplifiquen aquest mite de l'esclau content amb l'amo. D'una banda,
un senador franquista (d'aqueixa democràcia espanyola on és possible
que hi hagi "demòcrates" partidaris del colp d'estat militar) que diu,
sense vergonya, que els presos que treballaven al Valle de los Caidos
demanaven voluntàriament d'anar-hi. D'altra banda, un grup d'esquerres
que justifica que les dones musulmanes portin vel i burka perquè aquesta
és llur voluntat.
La
voluntat del pres republicà dels anys 40 o de la dona musulmana d’avui només es
pot saber si s’exerceix en llibertat, sense el condicionant de carcellers o de
pares-marits-germans vigilants. En qualsevol cas, una diferència entre els dos
fets reportats és que, en el primer, qui defensa el mite és directament el
feixista interessat a difondre’l, mentre que, en el segon, els defensors del
mite són uns, diguem-ne, desorientats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!