Perquè n’hi haurà un dia…

“N’hi haurà un dia que no podrem més i aleshores ho podrem tot”, prou de molles, prou, que voldrem el pa sencer, que cantava Ovidi. Sembla que el jorn és proper.

Demà el Camp de Túria organitza el sopar Estellés a la Pobla de Vallbona, amb el recital de Tomàs Llopis i Miquel Pérez, una lectura de poesia i música que mereix, acurada, excelsa, extraordinària.

La poesia del poeta Vicent Andrés Estellés encara i sempre, que ja encomana la possibilitat d’aconseguir els versos i i el missatge que expressen. “Ho volem tot”

Trie una de les horacianes, que potser llegiré al sopar que organitza Picanya (tinc el cor partit entre Picanya i el Camp de Túria), perquè diumenge aquests quatre protagonistes dels versos no creurien que va passant, però passa. No ho creurien, malgrat que ho anunciaven, que van ser dels primers que ens van guiar, a través de la paraula. He triat aquesta horaciana, malgrat els versos extraordinaris d’aquest poeta immens, excels, atemporal. Perquè demà, però sobretot diumenge, Estellés també serà ben viu.

 

aquest any miserable,
m.cm.ixiii. d de c,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura desterrat a múnic o parís,
joan fuster a sueca
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi-,
sanchis guarner recorre perplex la ciutat,
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

 

A partir de dilluns, s’ha acabat de cremar llibres, s’ha acabat tanta obscenitat política en aquest país. S’ha acabat. A curt termini, espere. A molt curt termini.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *